30.07.2021 - 21:50
Sap greu, anar-me’n de vacances així, constatant el foc i la desaparició del paisatge, el seu cansament fondo. Sabem que els arbres i la vegetació tornaran, sabem que ho faran perquè la vida vegetal és experta en la supervivència. Però potser no ho faran de la mateixa manera que constituïen el paisatge fins ara. Posem a Bellprat, el poble menys poblat de l’Anoia, setanta habitants. Aquests dies han vist el foc que els ha destruït unes 1.000 hectàrees, que aviat és dit. No serà el mateix quan tot torni a brotar i créixer, perquè els incendis queden gravats en les retines i en els sentiments. Bosc, conreus, masies i bona part del castell ara són cendres.
El regidor d’urbanisme de Bellprat, Joan Carbó, ha estat explícit: “El paisatge ha desaparegut del tot.” Quan ho vaig llegir em va corprendre un aire espès, tant com el de la fumera que durant hores i hores no deixava veure res més a la gent de la Conca de Barberà i de l’Anoia. A Bellprat s’hi ha cremat molt de bosc, sobretot als voltants del castell de Queralt, fortalesa del segle IX. Del que en queda, en veritat, perquè la història al castell l’ha malmès molt i molt. Encinglerat en una crestallera rocosa, fa gairebé de frontera entre l’Anoia i la Conca de Barberà, els llocs de l’incendi d’aquest juliol. Ara està pelat.
Què se n’ha de dir més, quantes vegades n’hem de parlar, fins que s’hi faci res de profit. No hi ha manera que plogui, el vent de marinada bufa aquest estiu més que de costum (així a Barcelona, on encara m’estic quan escric aquestes ratlles) i ho fa tot més difícil a la terra i més fàcil per al foc, els boscos arrosseguen anys de poca cura, etc. etc. I l’agricultura industrial, tan mal dita agricultura intensiva, fa bona part de la resta del foc que s’exalta i corre veloç. Llegeixo que un expert internacional avisa que parlar constantment d’ecologia no fa més que culpabilitzar-nos i que hauríem de canviar els termes amb què en parlem. Potser sí. Perquè és hora de rectificacions profundes.
Li’n diguem eco o no, per aquí passen les coses, diu el biòleg Marc Talavera, un dels joves que a l’Anoia fa feina per canviar la situació, al col·lectiu Eixarcolant. Un grup de joves que no han deixat el lloc d’origen sinó que carregats d’estudis competents i especialitzats hi han tornat i ara procuren pels conreus sensats i per les plantes oblidades. En un escrit a l’AnoiaDiari, Talavera ens diu que ja n’hi ha prou de no aprendre: “Hem d’entendre d’una punyetera vegada, ciutadania i administracions, que l’incendi forestal de Santa Coloma de Queralt, igual que la resta de grans incendis que hem viscut i viurem, no és res més que un dels molts senyals d’alerta que alguna cosa no estem fent gens bé, des de fa dècades. Necessitem ser conscients que els boscos i camps no són només un escenari on tirar-se fotografies i un lloc on produir aliments. Són ni més ni menys que el 90% de la superfície de Catalunya, i resulten imprescindibles per al benestar. […] Però actualment els pagesos i ramaders representen només l’1,4% de la població activa, tot i que han de gestionar el 90% del territori, del qual totes i tots depenem. Necessitem més pagesos i pageses, més ramaders i ramaderes. I perquè això passi necessitem, imperiosament, transformar el model agroalimentari: tot allò que passa en relació amb la producció, transformació, i distribució dels aliments que consumim. Només així hi podrà haver de nou més persones que visquin del territori i en vetllin.” L’incendi d’aquesta setmana, ens sensibilitzarà més?
No gaires coses estan canviant com ens prometíem quan la pandèmia va començar fa un any llarg, el març del 2020. Ni en la cura de la terra i del paisatge ni en el turisme i la seva estructura laboral. No és, això dels incendis, potser gaire diferent del que passa amb el turisme. L’havíem de canviar i l’enyorem si no n’arriba tant. Quan resulta que el model turístic s’està menjant el paisatge des de fa vint-i-cinc anys i res no l’atura.
Ho diu Ramon Aymerich, que acaba de publicar La fàbrica de turistes (Pòrtic), on remarca que tot s’ha concentrat en la franja litoral i s’ha abandonat el rerepaís. És una destrucció del paisatge que no em sembla desconnectada de la que estiu rere estiu causa el foc, gairebé sempre al rerepaís. La cosa és així: ens carreguem el paisatge al mateix ritme que les condicions de vida empitjoren per a la gran majoria dels seus habitants, tant els que malviuen del turisme com els que peti qui peti continuen treballant la terra fins i tot amb incendis.
