18.01.2020 - 21:50
Divendres de la setmana passada, la Generalitat publicava les balances fiscals del 2015 i 2016, sense sorpreses en els resultats, i dilluns s’estrenava el tram de via doble Vandellòs-Tarragona. Ve’t aquí dos fets que, entre moltes altres coses, demostren que els catalans tenim més paciència que Job, per dir-ho d’una manera que no resulti gaire ofensiva a ningú. Recordeu la història del tren i la via única? En realitat, cuejava des que el maig del 1998 es publicà al BOE la Declaració d’Impacte Ambiental sobre l’estudi informatiu de la línia ferroviària València-Barcelona, en el tram assenyalat. Fins el 2005 no es va desblocar el projecte i s’adjudicaren les obres l’octubre del 2006, amb l’objectiu d’enllestir el tram el 2011… i fins ara. Fet i fet, han estat més de 20 anys per fer 64 quilòmetres i escurçar el trajecte Barcelona-València de 30 minuts. Quina lògica té això? Ah!, i encara hi ha uns quants problemes pendents de resoldre.
Quant a les balances fiscals, no hi ha cap mena de novetat. És a dir, el dèficit continua ancorat en els gairebé 17.000 milions d’euros i en el 8% del PIB. I d’ençà del 2002 que tenim el dèficit més amunt dels 13.000 milions. Per cert, on el veieu, l’egoisme fiscal dels catalans, senyor Piketty, (Capital e ideología) que tant ha agradat de remarcar als diaris madrilenys? (vegeu la crònica d’Andreu Barnils del 10 de gener proppassat, ‘Com seduir Thomas Piketty‘). Heu mirat bé les xifres? Us heu adonat que en quinze anys han volat d’aquí uns 230.000 milions, que és gairebé tot allò que els catalans produïm en un any? Us heu demanat on han anat a parar? Us ho han explicat que fa sis anys, quan van fer comptes, la gent del PP extremeny destacaven que en la hipòtesi que Catalunya restés fora de l’actual sistema de finançament autonòmic si disposava d’un hipotètic concert com els bascs i navarresos, voldria dir que la resta de comunitats de règim comú perdrien 16.000 milions d’euros l’any? O us heu qüestionat com pot ser que del 2014 al 2016 ens hagin ‘manllevat’ 50.000 milions, alhora que el deute públic català augmentava de 17.000 milions?
Heus aquí un tema interessant a analitzar, senyor Piketty. Per què no us hi animeu? De segur que us sembla a primer cop d’ull tot un misteri per al sentit comú, oi? Doncs heu de saber que Catalunya crea molta riquesa, però no pot gaudir-ne. Sabeu perfectament que els països rics gasten més en sanitat, educació… perquè tenen més necessitats. Però aquí no ho podem fer. I si volem mantenir un nivell de despesa digne ens hem d’endeutar. I encara que el nivell que tenim sigui inferior al que ens tocaria, també. I, tot i que hem anat retallant el nivell de benestar que seria just pels diners que aportem a l’estat, resulta que hem d’aconseguir diners per la via d’escanyar una mica més els ciutadans.
I encara hem de sentir el president del Foment del Treball criticant la Generalitat per l’augment d’imposts. I això que anava ben encaminat, en aquest punt, però defugia l’arrel del problema. Josep Sánchez Llibre va començar dient: ‘Els catalans paguen un 10,3% més d’IRPF que un ciutadà de Madrid.’ I va continuar amb més exemples, com ara que els catalans paguen impost de patrimoni i els madrilenys no, i que entre renda i patrimoni els catalans paguen un 40% més que no els madrilenys. Més exemples que va posar: a Catalunya es paga un 66% més que no a Madrid per transmissions patrimonials; a Catalunya es paga per successions i donacions i a Madrid no; i per actes jurídics documentats a Catalunya es paga un 233% més que no pas a Madrid. Però es deixava un detall…
‘Sense els 16.800 milions anuals de dèficit fiscal podríem abaixar un 40% tots els impostos que paguem els catalans i tindríem els mateixos recursos. Aquesta és la clau de volta…’, li responia al cap de poques hores el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell. I el president de la Cecot, Antoni Abad, anava pel mateix camí dimarts, en un acte a Terrassa: ‘És injust –deia– que Catalunya tingui tanta pressió fiscal.’ I afegia que ‘la causa d’això són les dècades de manca de finançament’ de l’estat espanyol amb Catalunya. Justa la fusta! I això té conseqüències que hem de suportar cada dia. Vegem-ne tan sols unes quantes dades comparatives.
Mentre cada català té un pressupost en polítiques públiques educatives, sanitàries i socials de 2.109 euros, al País Basc, que encapçala la llista de comunitats autònomes, la xifra arriba a 3.242. En educació, Catalunya apareix com a tercera comunitat per la cua en evolució de la despesa aquests darrers deu anys. Per una altra banda, en un estudi recent , el professor Guillem López Casasnovas deia: ‘Des d’una òptica comparada, és remarcable la insuficiència en els nivells de recursos públics que dedica Catalunya a la seva sanitat; especialment, tenint en compte dos factors clau en l’empenta que lidera la seva demanda: el nivell de PIB per capita, com a aproximació al desenvolupament econòmic, i l’envelliment poblacional, atesa la incidència de la demografia sobre la despesa. El resultat mostra un infrafinançament de quasi el 40% a la llum del que s’observa a la majoria de països del nostre entorn que tenen la capacitat de sufragar la despesa social amb els seus recursos. Una segona possibilitat de còmput prové de considerar quant gastava cada país en particular quan tenia, ajustada per capacitat adquisitiva, la renda per capita que avui té Catalunya. El diferencial era de 2,36 punts del PIB respecte del Regne Unit; 3,95 de Suècia; 3,17 dels Països Baixos; 1,22 d’Itàlia; 3,36 de Dinamarca i de 2,32 d’Àustria.’ A mi em semblen unes diferències molt fortes i em sobta que d’això se’n parli tan poc, o que quan se’n parla sigui només per a simplificar la qüestió i criticar la gestió del govern.
L’arrel del problema rau en el dèficit fiscal, com explica el document sobre les balances fiscals de la Vice-presidència del govern: ‘El dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central del 2016 és el resultat d’una aportació d’ingressos del 19,2% del total i d’unes despeses rebudes del 13,5%. Catalunya contribueix amb una proporció semblant al seu pes en el PIB estatal, en canvi rep una fracció de despesa que no arriba al pes de la població sobre el conjunt de l’Estat. Aquest resultat procedeix bàsicament de l’actuació de l’Estat, organismes autònoms i empreses, en la qual les despeses tenen un grau de discrecionalitat més elevat que les de la Seguretat Social. Si se n’exclouen els ingressos i despeses de la Seguretat Social, la diferència s’agreuja, ja que els ingressos aportats són d’un 19,2% i les despeses rebudes d’un 8,6%, una diferència de 10,6 punts percentuals.’ Patam! Penseu una mica en aquesta última diferència. A mi em sembla d’una injustícia estratosfèrica!
És obvi que així no podem anar enlloc. I per si no n’hi hagués prou, en molts moments, ens enganyen. És el cas de les inversions, per exemple. Habitualment, al pressupost general de l’estat s’hi preveuen unes despeses que ja són més baixes que no ens tocaria pel nivell d’aportació a la riquesa de l’estat, però en tancar l’exercici l’execució acostuma a ser molt menor. En un estudi recent, la Cambra de Comerç de Barcelona analitzava la situació i arribava a aquesta conclusió: ‘Si s’analitza el grau d’execució de les inversions del sector públic de l’estat al llarg del període 2015-2018, es constata que Madrid ha rebut una inversió sistemàticament per sobre del que era pressupostat. En concret, el grau d’execució de la comunitat de Madrid és del 113,9%. En canvi a Catalunya, durant el mateix període, és del 65,9%, segons dades del Departament de la Vicepresidència i d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Una diferència substancial que juga en detriment de l’economia catalana.’
I tant que hi juga en contra! El fet sorprenent és que una situació que afecta tots els catalans no sigui suficient per a unificar esforços entre tots per obtenir allò que ens pertocaria. Probablement no s’ha explicat prou bé o no s’ha trobat la manera de fer arribar a tothom què significa això i, sobretot, que ens afecta a tots: sanitat pitjor, educació pitjor i serveis socials pitjors. I per si no n’hi hagués prou, són uns serveis més cars que ens obliguen a pagar més imposts que algunes altres comunitats, la qual cosa ens fa menys competitius i allunya els desigs de venir o de quedar-se. És un cercle viciós en què ens movem de fa massa anys. Som pacients, molt pacients, però com deia un polític anglès del segle XVIII, ‘hi ha un moment límit en què la paciència deixa de ser una virtut’. I d’això, potser ens n’adonarem algun dia. Esperem que no sigui massa tard…
