Owen Jones: ‘Ara es fa més difícil de defensar que Escòcia hagi de romandre a la Gran Bretanya per a canviar-la des de dins’

Owen Jones (1984), un jove historiador britànic graduat a Oxford, ha esdevingut un dels articulistes anglesos més prestigiosos. Ha guanyat el premi a l’Escriptor de l’Any 2013 dels Guardons del Llibre Polític. I ha escrit dos llibres d’una forta influència: un sobre la marginació de la classe obrera (Chavs: The Demonisation of the Working Class) i un altre sobre l’establishment anglès actual (The Establishment – And How They Get Away With It). Ahir va ser a Barcelona convidat per CCOO i va explicar precisament com la classe obrera ha estat demonitzada i marginada. La conferència era un dels actes de commemoració dels quaranta anys de l’assemblea de Barcelona del sindicat. La podeu veure sencera ací, a partir del minut 1:49:00.

És nét i fill de sindicalistes, i és un dels homes que va donar suport públic a la candidatura d’Ada Colau. Owen Jones, provinent de l’esquerra, no té cap problema a parlar i reflexionar d’afers nacionals, i d’independència. En va parlar ahir en aquesta entrevista amb VilaWeb, molt breu perquè tenia poquíssims minuts per atendre la premsa.

—Escoltava el final de l’entrevista amb el periodista que em precedia. I dèieu que en el primer referèndum vau oposar-vos a la independència d’Escòcia, però ara no us veieu amb cor de tornar a fer-ho. Per què?
—No sóc qui per a dir-ho, això de la independència. És la gent d’Escòcia que ha de decidir. Jo sí que dono suport al dret d’autodeterminació d’Escòcia. És Escòcia que ha de decidir. Jo dic que ara es fa més difícil de defensar que s’han de quedar a la Gran Bretanya per canviar-la des de dins, quan veus que Escòcia vota contra coses que després passen igualment. Han votat de romandre a la Unió Europea. Doncs n’han de marxar. No sóc qui per dir-ho, jo només dic que ara es fa difícil d’argumentar en contra seu.

—He llegit que també doneu suport a una Irlanda unificada. Els del Nord i els del sud, en un sol estat. Volia saber si és veritat i si és així, per què?
—Tornem-hi. Això ho han de decidir els irlandesos, i no ho sóc. Però sí, donaria suport a la reunificació d’Irlanda. També basant-me en els drets dels irlandesos del nord que no hi donen suport. Històricament, Irlanda és un país que els anglesos van oprimir durant segles. Els van arrasar. Van patir fam, i el govern britànic en va ser responsable, d’aquesta fam. Irlanda del nord es va crear de manera artificial. Gerymandering, en diem en anglès. És un estat artificial. Ara, jo només donaria suport a la reunificació si la gent del nord hi donés suport, és clar. I aquesta és una probabilitat llunyana, ara per ara.

—Després del Brexit, també ho veieu llunyà?
—Podria canviar, ara, a causa del referèndum sobre la Unió Europea. Com Escòcia, ells han votat de romandre a la UE. Per tant, no ho sé. Només dic: si fos irlandès, donaria suport a la reunificació. I ho faria si una majoria de la gent d’Irlanda, i d’Irlanda del Nord, hi donessin suport. Però no sóc jo qui per a dir-los res.

—I si fóssiu català, donaríeu suport a la independència de Catalunya?
—Tornem-hi. No sóc qui per a dir-ho. Jo dono suport el dret d’autodeterminació de les nacions. Per tant, crec que els catalans tenen el dret de votar. I des d’una perspectiva britànica és del tot incomprensible que no puguin votar. Recordo que va ser un govern conservador que va permetre un referèndum a Escòcia. És com en una relació en què la parella comença a dubtar i la teva resposta és: ‘No. No pots deixar-me. No t’ho permeto.’ Seria ridícul. Dit això: que jo doni suport al dret de divorci, això no vol dir que cregui que tothom s’hagi de divorciar. Però sí que crec que tothom hi té dret. I si en un país hi hagués un suport amplíssim al dret d’enganyar la parella, doncs s’hauria de respectar. Altrament, és contraproduent. Només aconsegueixes que la gent s’enfadi cada vegada més. Si no els deixes votar, la gent veu que els lleves un dret, i s’aconsegueix que cada vegada hi hagi més independentistes.

—A Escòcia van dir que farien el referèndum tant sí com no, i només aleshores Londres va acceptar de fer-lo. Aquí hi ha gent que diu que només es pot fer un referèndum si és pactat. Si no, no. Què faríeu?
—No m’agradaria pas intervenir gaire en els afers dels catalans i espanyols. Per tant, no sé què respondre a la vostra pregunta. Només diré que el govern britànic va fer ben fet de permetre el referèndum. Tocava fer allò. Vam tenir-lo. Escòcia va votar de quedar-se. Poquíssima gent del Regne Unit s’hauria oposat al referèndum. Tant se val si ets de dretes o d’esquerres, la immensa majoria et dirà que Escòcia ha de tenir el dret de decidir si han de ser independents o no. Tot i que la majoria de la gent s’oposa a la independència, a Anglaterra, Gal·les o Escòcia. Però crec que és un principi democràtic bàsic.

—Vau donar suport públic a Ada Colau. Escoltant-vos la conferència, he pensat que potser ho vau fer per la importància que doneu als nous llenguatges per a seduir a les classes populars. I que ella, i no el sindicalisme clàssic, ha sabut atreure gent amb nous llenguatges.
—De raons, n’hi ha moltes. D’entrada, ve dels moviments socials. El moviment contra els desnonaments. Pocs polítics en vénen. També crec que és inspirador de veure dones a primera línia. Com Manuela Carmena, a Madrid. I sí, ella parla d’una manera diferent. Comunica d’una manera que arriba a la gent. Gent que potser no es veuen a si mateixos com gent d’esquerres. És un exemple inspirador. Tant de bo tinguéssim més Ades Colaus.