Es deia Publius Ovidius Nasso i va morir fa dos mil anys. O mil nou-cents noranta-nou anys, ja que no hi ha coincidència entre els especialistes sobre l’any exacte de la seva mort. Era, doncs, l’any 17 o l’any 18 de l’era cristiana quan Ovidi, un dels poetes majors de l’antiguitat greco-romana, va morir. Es diu que va ser enterrat prop de la mar, tan a prop que la mar, avançant de mica en mica, va acabar cobrint la seva tomba. Aquesta mar no era la mansa mar Mediterrània sinó l’inquietant mar Negra. I la mar Negra, al temps de la Roma imperial, era la frontera de mica en mica empesa cap al nord per les legions romanes. Era el país dels bàrbars i del gel, allà on anaven a parar, quan havien desplagut a l’emperador August, els poetes fins llavors admirats i celebrats. O si més no tan sols un poeta, Ovidi, que va ser condemnat a passar els darrers anys de la seva vida a l’exili, a Tomis –avui Constanza, a Romania–, un poblet de mala sort, cap de pont de l’avançada de l’imperi i, per tant, també, focus d’agressivitat dels pobles que resistien a aquesta avançada. L’enorme prestigi que li havien valgut Les metamorfosis i Art amatòria no van poder res per a estalviar-li l’exili, ni per a escurçar-lo.

Ovidi, doncs, ostenta en la història de les lletres la doble condició de poeta i d’exiliat, un exiliat entre incomptables quantitats d’exiliats, des dels temps remots de la humanitat fins avui dia. És clar, un escriptor té l’avantatge relatiu de poder descriure el que viu, i així, mentre escriu, fins i tot si parla en primera persona i fins i tot si està obsedit per la seva dissort particular, parla també en nom de tots els altres exiliats. Tots, com Ovidi, podrien escriure a un amic per dir-li: ‘Visc, però d’una manera que preferiria no viure; i els meus mals no s’han alleugerit a pesar d’un temps tan llarg’ (Les tristes, traducció de Carme Boyé).

Ovidi va sobreviure nou o deu anys lluny del Mare Nostrum. Durant aquests anys va confegir dos llibres, Tristes i Pòntiques, que recullen súpliques adreçades als seus amics de Roma i palesen el seu anhel de contrició. No va parlar mai explícitament de les causes de la seva condemna i aquestes són, encara avui, un misteri, un dels grans misteris de la literatura mundial. ‘O un temor o un error fou el que em perjudicà; més aviat fou un error’, va escriure a Tristes. Les  hipòtesis, nombroses i a vegades contradictòries, giren entorn d’algun secret, polític o potser sexual de la família imperial, de la ira provocada per un dels seus poemes, d’algun ritu religiós prohibit al qual havia assistit… Mai res no va ser-li perdonat, ni tan sols va aconseguir allò que, al final, demanava: ‘un exili més suau i una mica més a prop’, un exili en alguna terra en què es parlés llatí. Però no. Va haver de romandre en terres de bàrbars atacats tot sovint per uns altres bàrbars, i va acabar parlant la llengua del lloc, el gètic. Es diu que va compondre algun poema en aquesta llengua, per intentar integrar-se en l’aristocràcia local.

Abans de l’exili, Ovidi no tenia cap dubte sobre el fet que els seus versos serien llegits i celebrats segles després de la seva mort. Ho va deixar escrit amb una manca de modèstia gairebé entranyable, al final de les Metamorfosis: ‘Tan lluny com el poder romà s’estén per la terra conquerida, seré llegit pels pobles; i per tota la durada dels segles, en glòria, si res hi ha de veritat en els presagis dels poetes, viuré’ (traducció d’Adela Maria Trepat). Durant el seu exili ja no va evocar la immortalitat de la seva obra, tan sols intentava sobreviure, lamentant-se que la solitud l’empenyés a ‘desaprendre a parlar’. Potser li hauria costat d’admetre que, si bé havia tingut raó de pensar que la seva obra travessaria el temps, el que sembla més fascinant, avui, de la seva vida són precisament els anys en què va caminar a la vora de l’oblit. Ho demostra el fet que durant el segle XX es convertís en protagonista de ficció, gràcies a diferents novel·les totes centrades en els seus anys d’exili. Un dels autors que va fer-lo viure com a personatge novel·lat, l’australià David Malouf, va imaginar un exili finalment invertit, a An imaginary life (1978): ‘Em vaig adonant que aquest lloc és la destinació veritable que sempre he percaçat i que la meva vida aquí, encara que plena de dolor, és la que constitueix el meu destí. Si arribés la carta que em permetés de tornar, no me n’aniria.’ L’exiliat, a vegades, arrela; o es convenç que arrela.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]