Oriol Broggi: ‘La gràcia de les comèdies és quan acaben en tragèdia’

La companyia de teatre la Perla 29, de la qual Oriol Broggi n’és el director artístic, presentarà la pròxima temporada dues obres més de Wajdi Mouawad —Un obús al cor i Boscos—i acabaran així la tetralogia sobre la cerca de la identitat d’aquest director libanès. Broggi explica els culpables de que es dediqui al teatre són la seva família —per part de pare metges, per part de mare empresaris catalans que venien vàters—per haver-lo portat a veure obres de Peter Brook. Considera que les comèdies serveixen per passar l’estona mentre que les tragèdies són les obres imprescindibles. Té una vida normal, explica, entre la feina i l’escola de les tres nenes però desapareix gairebé del mapa cada vegada que ‘la perla’ estrena. Parlem amb ell de teatre i molt especialment de Mouawad.
—A la Perla 29 acabeu de presentar la temporada 2016/2017 que inclourà set peces noves, com heu escollit aquestes obres?
—Sempre hem trobat un entremig entre allò que m’agradava, que em venia de gust fer, i allò que tenia un públic. Ho hem anat barrejant, les dues idees han acabat confluint en una mateixa. Hem fet coses que han tingut molt públic i en canvi aquesta última temporada hem estat fent coses que no tenien tan públic però que em venia molt de gust de fer. Coses que necessitava fer. La temporada que ve tornem als textos que estan a mig camí entre una obra especial i una obra per al gran públic. Som una estructura independent que no té cap criteri de programació ni obligació, per tant, podem fer allò que ens ve de gust.

—Com a director artístic, deveu llegir moltes obres per arribar a construir la programació.
—Justament aquest any vaig fer un escrit dient que no saps si les tries o et vénen triades des de la infantesa. Hi ha com una espècie de sensació o de cosa que et porta cap a obres que no saps si has llegit, si t’han explicat, si has vist o tot junt. A l’obra Incendis, de Wajdi Mouawad, hi ha una frase que diu: ‘La infància és un ganivet posat a la gola’. Tens el ganivet a la gola i hi ha alguna cosa que t’empeny a haver-ho d’explicar. Després agafes aquest ofici —el del teatre— i trobes les maneres d’explicar-ho. Però no sé segur si quan vam fer Antígona era perquè l’havia llegit, si l’havia vist, si n’havia sentit parlar o si els parles me l’havien explicat de petit. Hi ha una acumulació durant la infància que has d’aportar, i després, quan ja has explicat tot el que havies d’explicar, ho combines amb cercar coses noves.

—Acostumeu a triar tragèdies com Incendis, Antígona...He de pensar que vàreu tenir una infància traumàtica?
—(Riu) Al revés. Algú va dir que les persones que han tingut una infància més plàcida i feliç es dediquen a buscar tragèdies. La meva infància va ser acomodada i senzilla. Ara bé, la meva família m’estimulava molt. També m’agraden les comèdies! M’agrada definir les tragèdies com a històries imprescindibles pel que expliquen realment. La vida és una tragèdia en ella mateixa. Neixes i arriba un moment en el qual dius: La veritat desagradable s’evidencia, morir és l’únic argument de l’obra. És així, aquesta és la veritat. Si ho expliques bé, per al públic i els artistes és un plaer trobar trobar les coses més dures i més fortes a l’obra.

—Potser agraden les tragèdies gregues perquè ens semblen quelcom llunyà.
—No és veritat, ens pensem que la tragèdia grega és una cosa llunyana i mitificada però no ho és. Quan vam fer Antígona la gent ens deia: ‘L’heu adaptat molt bé!’. Doncs no, la vam fer tal qual, només vam treure un únic paràgraf. Les tragèdies no són llunyanes, els temes del teatre són molt pocs: mort, amor i les passions. És a dir, quan l’home es passa de mida. Com el terrorisme, et pots quedar amb la primera lectura: ‘Són uns bojos’, o bé pots anar a l’arrel i explicar-la, intentar plantejar preguntes. Quan trobes les preguntes et trobes davant del gran drama. L’espectador sent llavors una necessitat d’anar a veure l’obra, perquè ho has de viure. Una comèdia està bé, per distreure’t una estona i prou. La gràcia de les comèdies és quan acaben en tragèdia. Les grans obres de la vida, deia en John Ford, són les obres on hi ha un naixement, un casament i un enterrament.

—Aquesta temporada torneu a programar el dramaturg Wajdi Mouawad, per què us agrada tant?
—No t’ho sé dir. A mi m’agrada molt. És un autor que em recorda a Shakespeare i Sòfocles. Fa aquestes obres que es claven al cor. M’hi sento identificat. Ho llegeixo i penso: això s’ha de fer, la gent ho ha de veure, s’ha d’explicar i s’ha d’explicar d’aquesta manera.

—Com el vàreu descobrir?
—A França és un autor molt famós, és l’actual director del teatre nacional La Colline, és una estrella. Va representar Incendis a Madrid i més tard Litoral a Girona. Ve sovint a Barcelona per escriure els seus llibres. Me’n van parlar fa uns deu anys quan va estrenar al festival d’Avinyó (Occitània) la triologia: Litoral, Incendis i Boscos, i va enlluernar tothom. Ho van anar a veure dos actors, en Ramon Vila i en Ruano i em van dir: ‘Ho has d’anar a veure i fer-ho!’.

—El coneixeu personalment?
—Ens hem trobat dues vegades. Vam tenir un embolic molt complicat perquè ell va fer una obra que va ser vetada al festival Grec de Barcelona i durant un temps no volia donar els drets de cap obra seva a cap companyia de l’estat espanyol. Vaig insistir molt i finalment ens els va donar. Després d’això hem coincidit dos cops, poca estona, té una agenda molt plena.

—Per què van vetar aquesta obra que esmentes?
—Era una adaptació que va fer de tres tragèdies gregues, estava prevista també al festival d’Avinyó. A escena hi sortia un cantant [Bertrand Cantat] que havia matat la filla d’un actor francès [la filla de Jean-Louis Trintignant, l’actriu Marie Trintignant] i al mateix festival ja el van vetar, a Barcelona van dir que si no es podia fer a Avinyó a Barcelona tampoc. No l’hem representat mai aquesta. És una adaptació de Sòfocles molt llarga.

—Per als lectors que no han vist les obres, què representa la triologia —ara convertida en tetralogia— de Wajdi Mouawad?
—Ell escriu primer una obra que es diu Litoral. Es tracta d’un home que ha perdut el pare, no en sap massa res de la seva vida i l’ha de portar a enterrar al seu país d’origen, és la voluntat del pare. Fent aquest viatge el protagonista va a buscar la seva identitat, la del seu poble i la del món. A Incendis crea una espècie de llarg viatge anant a buscar la identitat a l’origen. A Boscos és de nou un llarg viatge d’una gent que viu a Canadà, que és on ell va anar a parar després de l’exili del Líban, i comencen un trajecte travessant totes les guerres mundial, ho barreja tot i torna a tractar el tema de la cerca de la identitat. Mouawad és pregunta qui som, què és l’amor, què és la bondat, què és el mal. I Cels, que és la quarta obra, és molt diferent. Aborda la identitat des dels fills. No són els fills que busquen els seus pares si no els pares que intenten trobar qui són els seus fills. Són fills que tenen al voltant de quinze anys i volen destruir el món. Aquestes quatre obres donen voltes sobre el mateix però amb formes teatrals molt interessants, molt atractives. Ell toca la poesia, l’estructura del teatre i la filosofia d’una manera molt extraordinària, com Shakespeare. Crec que alguna espectador que no hagi vist una obra d’aquest senyor és imprescindible que les vulgui veure perquè aprendrà les tres coses de cop: poesia, forma dramàtica i filosofia.

—Perla 29 té un públic fidel.
—Sí, tenim un públic fidel. Tenim una associació d’espectadors, un col·lectiu d’unes quatre-centes persones que organitza coses, fa coses, xerrades, que intenta parlar sobre les obres que fem, el món del teatre i la cultura i la nostra societat. Hi ha un públic que algunes èpoques ha trobat a faltar un tipus de teatre i que amb nosaltres l’ha trobat.

—He llegit que defenseu un ‘teatre artesanal’, és aquest el teatre el qual creieu que el públic ha trobat a faltar?
—No ens referim a cuiro, espardenya i fusta, si no el teatre en el qual l’espectador pot veure tot el procés. No és una cosa que hagin fet uns mercenaris sinó que ho han fet un colla de gent que trobaven imprescindible fer allò i que s’hi han posat. I que d’alguna manera des del principi des del final ho han seguit, que no han carregat uns decorats i els hi han enviat, sinó que gairebé els han construït ells mateixos. Són tot de falsedats organitzades, super-organitzades i molt falses però no ho semblen. Tu com a espectador veus una espècie de ‘tot’.

—Quantes persones formen la Perla 29?
Som un director artístic que marca una línia i un equip de gestió. I una sèrie d’actors i artistes que l’espectador va veient sovint. No canviem, no fem una obra amb uns i altres. Es van repetint Clara Segura, Julio Manrique, Pablo Derqui, Mar Sisteró, Ramon Vila, gent molt vistosa i gent menys vistosa i molts d’altres. També hi ha directors joves que han començat a fer d’ajudants de direcció a la casa i que han acabat dirigint les seves pròpies obres, com en Ferran Utzet, Pau Carrió, o Marc Artigau. Ara es va acabar l’obra de Marc Artigau, Caïm i Abel, una obra de tres hores que ell mateix ha escrit i que és una espècie d’Incendis. Vam parlar i vam dir, perquè no intentes escriure una història com Incendis però que parli de Catalunya. Una cerca de la identitat però passat per nosaltres.

—Com trieu els actors?
A vegades quan llegeixes una obra ja veus l’actor perquè saps que t’ho poden fer, que poden donar allò que vols o també busques obres que podria fer aquella persona. A vegades et proposes de fer una obra amb la Clara i en Julio, i llavors ja la busques. També hi ha la tercera opció, de fer càstings i audicions. També hi ha gent que ens envia el currículum i quedem per fer un cafè, llavors ja et queden el cap i ja saps on trobar-los el dia que ho necessitis.

—Com us financeu?
Som una companyia privada que té una part col·lectiva molt important: l’associació i els espectadors, que representen aquesta cosa catalana del col·lectivisme. Tenim vocació de teatre públic, no fem coses únicament per guanyar diners. La companyia té té una subvenció de l’ajuntament, de la Generalitat i del Ministeri quan estan simpàtics. Aquestes subvencions sumades arriben a ser entre el 22 i el 25% del total dels ingressos. Hi treballen quinze persones en nòmina cada mes i quan hi ha obres podem arribar a ser seixanta.  També tenim ingressos amb la venda d’entrada i la venda d’espectacles als ajuntaments. Les subvencions serveixen per sostenir l’estructura i tenir la llibertat de poder-nos arriscar. Sabem que hi ha un coixí.

—Les vostres obres, les heu representat en altres indrets que no sigui el Principat?Vam fer una co-producció amb Itàlia una vegada, hem anat a Madrid a fer tres obres grosses als teatres públics. Però bàsicament actuem a Catalunya. És complicat el mercat a l’estat espanyol, funciona molt diferent. De gustos, d’estructura d’empresa i de política: si fas obres en català les has de traduir. Ens han demanat d’anar a festivals i ens han dit que havia de ser en castellà, que no ho podíem subtitular. Nosaltres els hi hem explicat que això és una despesa molt gran. A les Illes hi hem anat molt, tenim molt bona relació amb els teatres d’allà. A València només hi van anar en el primer projecte a través del projecte Alcover i això el PP s’ho va carregar.

—Havíeu estat a la Crida i més tard a les llista d’ICV a les municipals de Barcelona, on sou ara políticament parlant?
—Jo crec que ningú es pot desinteressar del tot de la política. És impossible, no podria existir. Tot i que ens ho posen molt difícil. Entenc molt bé que la gent no vagi a votar. A nivell nacional, jo vaig passar per la Crida fins que es va dissoldre, en aquell temps érem independentistes i ja fa 20 anys d’això. He seguit el tema de l’independentisme amb ganes, em considero catalanista fins a uns certs límits. Sóc independentista però no estic segur de si em voldria quedar a Catalunya el dia que fóssim independents. Penso que ho hauríem de ser, tinc la sensació que som molt diferents dels espanyols no perquè no em caiguin bé, ells m’agraden molt, tinc la sensació que som tants diferents que estaríem molt més tranquils tots. Podríem viure una vida diferent. I alhora no crec que això sigui imprescindible. Trobo a faltar els grans referents intel·lectuals que hauria de tenir un poble com el nostre. Els hem d’intentar buscar. Estem en un moment de canvi i jo em mantinc a l’espera. No sé si sóc prou valent o prou intel·ligent per prendre una decisió.