Oriol Amorós: ‘Hi ha el risc que les operacions de l’Aquarius i l’Open Arms serveixin per a tapar unes altres coses’

  • Parlem amb el secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat sobre com es gestionarà l'arribada dels seixanta immigrants que van a bord de l'Open Arms

VilaWeb
Oriol Bäbler Josep Rexach Fumanya
03.07.2018 - 22:00

El govern català, l’espanyol, l’Ajuntament de Barcelona i el port de Barcelona enllesteixen els preparatius perquè les seixanta persones que viatgen a bord de l’Open Arms tinguin una arribada tan plàcida com sigui possible. Un dels qui participen activament en aquest dispositiu és Oriol Amorós, secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat. Diu que el conseller Chaki El Homrani li ha demanat que cap dels passatgers –rescatats al mig de la mar Mediterrània– no acabi en un CIE. De moment els immigrants, entre els quals tres menors no acompanyats, tenen quaranta-cinc dies de permís. I després què passarà? Què pot fer la Generalitat? En què falla Europa? Mirem de resoldre aquestes qüestions amb Oriol Amorós.

Com us heu coordinat amb els altres actors: Ajuntament de Barcelona, delegació del govern espanyol i Port de Barcelona?
—La col·laboració ha estat molt correcta. Cadascú ha ocupat el seu àmbit competencial i ha col·laborat tant com ha estat possible. El criteri que hem rebut del conseller El Homrani és molt clar: tots els equipaments d’acolliment que oferim a aquestes persones han de respondre a les seves necessitats. I que cap no acabi en un CIE, ens ha dit.

Què passarà quan arribin?
—Hi ha una primera actuació, que és la que es fa en el moment del desembarcament, i que correspon a la sanitat exterior. Després ha d’haver-hi una revisió sanitària i després és la policia els diu si volen demanar asil. En aquest punt, encara que no som competents, hem demanat de ser-hi presents i que hi hagi advocats de diverses ONG perquè els assessorin. També hi haurà traductors perquè en tot moment sàpiguen on són, què els expliquen, quin és el marc jurídic vigent i puguin prendre les seves decisions.

Això en el moment de l’arribada. I després?
—Ràpidament han d’anar a centres i és aquí, en l’àmbit de l’acolliment, en què la Generalitat de Catalunya és l’administració competent. Hemn mirat els dispositius que són possibles i els hem posat a treballar. El criteri únic en l’àmbit de l’acolliment ha estat la millor solució per a les persones: analitzar bé quina intervenció social necessiten. En una primera anàlisi, hem vist que cal separar els homes que viatgen sols per un costat, les dones que viatgen soles per un altre, les dones amb criatures per un altre i els menors no acompanyats –en aquest cas ja és una obligació legal– es posaran de seguida a disposició de la Direcció General d’Atenció a la Infància.

Quants són?
—Tres. També hi ha dos menors que viatgen amb la seva mare i tres dones que viatgen soles. Aquestes dones, les allotjarem en allotjaments molt discrets que no explicarem quins són. Alguns a Barcelona, alguns a fora. I els homes que viatgen sols els allotjarem a la residència d’esportistes Blume. Hem de tenir en compte que l’arribada d’aquest vaixell, lògicament, desperta molta atenció, i està bé, però són persones com qualsevol immigrant que arriba a casa nostra. Tenim una triple crisi migratòria. Per una banda, la dels que arriben per la frontera sud, que ara mateix deuen vorejar les 20.000. En tot l’any passat van arribar 28.000 persones per la frontera sud; per tant, a aquest ritme tancarem l’any doblant aquesta xifra. Després tenim la crisi migratòria de joves i adolescents que viatgen sense familiars. L’any passat en van venir 800 i enguany segurament superarem els 3.000. I després tenim la situació de refugi. L’any passat hi va haver 3.900 sol·licitants d’asil i enguany arribarem a 6.000. Per tant, en aquests tres tipus d’immigracions tenint augments, fins a doblar les xifres.

Déu n’hi do.
—Però que quedi clar que aquest flux no és un impacte important en la societat, quantitativament. Qualitativament, sí, perquè requereixen una atenció i són vulnerables, però quantitativament no. Que en les últimes setmanes hagin arribat sis-centes persones de la frontera sud, doncs ostres, fa impacte, però sis-centes persones en un país de set milions i mig d’habitants no és res. Ho dic perquè ningú no parli d’allau ni res per l’estil.

Sabeu d’on vénen?
—Sí, provenen de tretze nacionalitats diferents: de Bangladeix, de Costa d’Ivori, d’Etiòpia, de Burkina Faso, d’Egipte, de Guinea Conakri, del Camerun, d’Eritrea, de Líbia –que és una novetat–, de Mali, de la República Centreafricana, del Sudan i de Síria.

Per què Líbia és una novetat?
—Perquè no és habitual que hi hagi ciutadans libis en aquesta situació. Ens diuen que hi ha persones del vaixell que han estat objecte d’empresonaments, tortures i més vexacions i vulneracions de drets humans.

Sabeu exactament què han patit, totes aquestes persones?
—Hem de preveure que serà molt greu, però no puc dir més del que he dit. És clar, la gent que ve de Líbia porta moltes càrregues, i molt dures. Aleshores, és de preveure que la situació d’aquestes persones sigui complicada. D’una altra banda, és molt probable que hi hagi moltes demandes de protecció internacional, és a dir, sol·licituds d’asil.

Pot ser que part dels que arribaran no es vulguin quedar.
—No ho sabem. Sí que és segur que la seva previsió no era quedar-se a Catalunya. I és probable que abans de pujar a l’Open Arms hi hagués molta gent que no sabés que existia Catalunya. Són gent que tenia la previsió d’anar a Itàlia. Què voldran fer quan siguin aquí? Tenen un permís de quaranta-cinc dies, els atendran molt bé, els assessoraran molt bé, naturalment tindran assistència sanitària com té tothom al nostre país, tindran assistència en salut mental com té tothom, tindran sostre, llit, assessorament jurídic i, els qui es vulguin quedar, intentarem que obtinguin el dret d’asil.

Moltes ONG assenyalen que el permís de quaranta-cinc dies no aporta res, que solament ajorna el problema.
—Lamentablement la gent que ens arriba del sud, com arriba? Doncs a tot estirar fa setanta-dues hores que són en territori espanyol i vénen aquí amb ordres d’expulsió. Quines possibilitats d’intervenció social tenim, amb aquestes persones? Molt poques. Podem assistir-los sanitàriament, podem assistir-los perquè mengin i es refacin, però els podem donar una solució a llarg termini? No. La llei d’estrangeria ens ho impedeix. En canvi, als qui tenen aquest permís, durant quaranta-cinc dies almenys, podrem estudiar-ne molt bé els casos, veure les possibilitats tenen d’acollir-se a la protecció internacional… Ja ens agradaria poder tenir aquest tracte amb tots.

Però aquells que demanin protecció internacional, podem veure com d’ací a un temps els la tomben i acaben entrant en un CIE. A l’estat espanyol es refusen un 60% de les demandes d’asil.
—Bé, però la gent que tenia sol·licitud d’asil i els ha estat denegada, no crec que passin en massa als CIE. De fet, ja hem fet veure al govern espanyol que és un contrasentit que l’estat trigui dos anys a respondre les peticions d’asil i que després d’haver fet una feina d’inserció laboral amb una persona que ja té autonomia personal, de cop i volta es quedi sense papers. I sense papers vol dir que se n’han d’anar. També és veritat que amb l’administració anterior del govern espanyol vàrem parlar de mirar cas per cas i explorar totes les possibilitats que dóna el reglament de la llei d’estrangeria. A la disposició addicional primera punt quart s’estableix un possible permís humanitari. Per tant, jo crec que a curt termini ningú no anirà al CIE. Mirarem que tothom estigui en la protecció internacional. I en el cas que els l’acabin denegant, hi trobarem solucions. Però, és clar, no tot és a les nostres mans, és a les mans de l’estat espanyol.

De què serveix que Barcelona aculli aquest vaixell?
—Jo crec que hi ha una primera qüestió, i és que és una obligació moral. Ni m’ho pregunto, de què serveix. Hi ha una cosa que és el dret marítim i el sentit humanitari mínim, que diu que si una persona es troba a la deriva i en situació de naufragi, s’ha de rescatar. I punt. No hi ha discussió. No hauria de ser objecte de discussió. És increïble que hi hagi ports que ho deneguin. La UE i totes les institucions europees neixen amb la carta de drets humans, que han de ser la nostra raó de ser. Per una altra banda, és un missatge important a les institucions europees, que ara mateix tenen aquest debat. Els diem que no és veritat que tots els governs europeus tenen la mateixa direcció. Catalunya diu que té una proposta totalment diferent. Catalunya és un país que ha tingut més immigració que ningú entre l’any 2000 i 2010. Evidentment que tenim problemes socials i que va créixer d’un 20% la població solament en deu anys, però el nivell de convivència és bo. I ara parlem de xifres molt petites. Importants per la vulnerabilitat, d’acord, però molt petites. En un any normal, a Catalunya entren entre 70.000 i 140.000 persones. I entre 80.000 i 100.000 se’n van. Per tant, parlem d’un flux migratori irrellevant en el marc dels fluxos migratoris que ja hi ha normalment. Que Europa tingui tants inconvenient per a acollir tan poques persones és per a fer-s’ho mirar.

Parleu d’interpel·lar Europa, però ja s’ha vist que no funciona. Itàlia i Malta continuaran tancant les portes.
—Evidentment que els actors europeus no reaccionen. No és una crisi d’immigració, sinó que hi ha una crisi europea. Hi ha una part important d’Europa que vol deixar de ser Europa. Europa era el referent mundial de drets humans, de benestar, de polítiques per la igualtat i voldríem que ho continués essent. No voldríem que Europa deixés de ser Europa. I encara més. Quan un país renuncia a aspectes tan fonamentals com la defensa al dret de la vida, es fa un mal enorme a si mateix. La crisi de referència de valors que es produeixi en la societat, a mitjà i llarg termini, serà molt perjudicial. Amb quina moralitat els governants podran demanar compromisos als ciutadans quan es té tan poca autoritat moral?

Us sembla contradictori que Sánchez accepti aquests vaixells donant suport com dóna a Europa en la creació de centres tancats d’immigrants? O no s’hi pot fer més?
—Em sembla molt contradictori, certament. I sí, sempre es pot fer més. Vull recordar que l’any 2005 es va afrontar una situació de crisi amb el Senegal i Espanya, aleshores, va estar sola perquè la UE no la va ajudar. I Espanya unilateralment va aplicar solucions, algunes de les quals van ser bones i algunes no. Però algunes van donar resultat. Això és així. Però no pot ser que Europa no s’impliqui en l’estabilització de Líbia i que pretengui que s’aturi el flux migratori. No té solta. Nosaltres hem de col·laborar i contribuir a l’estabilització dels països més propers i al seu desenvolupament econòmic. Aquesta és la veritable solució. No pot ser que Europa sigui líder en la venda d’armes i després ens queixem perquè hi ha persones que fugen de països en conflicte.

És un contrasentit.
—Jo ja sóc conscient que resoldre les desigualtats del món d’Europa estant no és possible, però deixar la venda d’armes en països en conflicte i a països que vulneren els drets humans i que ho diuen les lleis europees i espanyoles, això és molt senzill. S’ha de treballar en la prevenció. I això vol dir deixar de col·laborar en els conflictes armats, afavorir el desenvolupament. I un altre element: no hauria de ser impossible de migrar legalment des de l’Àfrica a Europa. S’hauria d’obrir una porta. Si es vol petitona, però una mica perquè això seria un enorme desincentiu a les màfies. Hem de pensar que hi ha gent que fa recorreguts des de tres mesos fins a cinc anys per arribar aquí.

Però en el cas concret de Pedro Sánchez, algunes veus assenyalen que l’Aquarius i l’Open Arms podrien ser dues operacions de màrqueting, tot i que per una altra banda dóna suport als centres tancats d’immigrants.
—És evident que les dues operacions dels vaixells, que són positives i indiquen un bon gest, hi ha el risc que serveixin comunicativament per a tapar unes altres coses. Com una posició de construir grans CIE on es privi de llibertat la gent per una falta administrativa, cosa que em sembla inacceptable. És clar que hi és, aquest risc. I la seva política d’immigració encara no sabem quina és. No hem vist cap criteri, únicament la posició a la cimera europea. Nosaltres diem que, és clar, un flux migratori s’ha de gestionar en totes les fases, en origen, en trànsit i en destinació, però millorant els drets humans en origen, en trànsit i en destinació. Perquè la gent fuig de la manca de drets humans. Establint equipaments que vulnerin drets humans en trànsit o en destinació, com havien proposat des d’Europa, no millorarem res.

Puigdemont i Colau van acordar de tancar el CIE. És realista pensar que es pugui tancar?
—Amb la legislació actual no es pot tancar el CIE. És de l’estat. Nosaltres podem posar dificultats administratives des del punt de vista de les llicències d’activitat, però lamentablement no tenim l’efectivitat jurídica que hauríem desitjat.

Aquestes traves no n’han impedit el funcionament.
—Jo us puc dir que quan el CIE va estar tancat no va passar res. No el vàrem trobar a faltar. I els jutges van determinar mesures alternatives i van funcionar. Durant els mesos que va estar tancat, el nombre de trasllats al CIE de València o de Madrid van ser mínims. Per tant, tanta falta no devia fer. Per una altra banda, la taxa d’èxit –allò que s’entén per èxit del CIE, que és aconseguir l’expulsió– doncs és molt baixa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any