S’ha acabat una etapa de la cursa presidencial que per alguns és una simple formalitat més o menys pintoresca i per d’altres un veritable viacrucis. Onze candidats podran presentar-se mentre més de trenta altres candidats declarats no podran concórrer pel fet de no haver obtingut les signatures d’apadrinament necessàries. Entre ells, el líder independentista tahitià, Oscar Temaru, que havia anunciat disposar-ne, fa poques setmanes.

El sistema d’obtenció de signatura és una emanació de l’especificitat francesa pel que fa a la presidència de la República: qualsevol ciutadà francès major d’edat pot presentar-se, ja que, segons Charles de Gaulle, que va concebre la V República a la seva imatge, l’elecció presidencial ‘representa l’encontre d’un home amb un poble’. Ai las, són molts els que pretenen encarnar aquest ‘home’ i per això tots han d’obtenir la signatura oficial d’almenys cinc-cents padrins, és a dir batlles, diputats, eurodiputats, senadors, consellers departaments o consellers regionals. En total, unes quaranta-dues mil persones tenen el poder de donar un val, i només un, a un dels candidats. Per això, l’etapa de recollida de signatures s’assembla sovint a un festival de dansa del ventre de candidats i dels seus representants que intenten seduir i convèncer els padrins potencials. Al final, però, el nombre de signatures recollides no sempre expressa un índex d’adhesió política: alguns padrins donen la seva signatura a candidats de qui no comparteixen les idees, en nom del pluralisme democràtic. La qual cosa sol fer que sigui encara més frenètic el festival de dansa del ventre.

Aquest any, aquest festival, sovint molt mediàtic, ha estat tractat amb més discreció pels mitjans de comunicació, ocupats a intentar posar ordre en l’enorme quantitat de fets imprevisibles que s’han succeït en els darrers mesos: primàries imprevisibles, un dels candidats principals imputat, l’extrema dreta a dalt de tot de les intencions de vot… Una elecció que podria veure, per primera vegada sota la V República, com cap dels dos moviments principals, representats avui pel Partit Socialista i els Republicans, no es qualificaria per la segona volta. Un fet que podria invalidar políticament el procés de les primàries a les quals s’havien sotmès aquests dos partits. Aquesta elecció, damunt la qual plana populisme, trumpització i, és clar, postveritat, és la més incerta de totes. La primera volta tindrà lloc el 23 d’abril, i la segona i última, el 7 de maig.

Presentem els onze candidats, classificats, en la mesura del possible, és a dir amb una certa dosi de subjectivitat, d’esquerra a dreta en l’ordre ideològic.

  1. Nathalie Arthaud
  • Partit o moviment: Lluita Obrera (Lutte Ouvrière)
  • Edat: 47 anys
  • Càrrecs electes o mandats executius: cap
  • Es presenta per: segona vegada
  • Resultat a l’elecció precedent: 0,56%
  • Mitjana d’intencions de vot: 1%

El 1974, la portaveu de Lluita Obrera, Arlette Laguiller, va ser la primera dona a presentar-se a una elecció presidencial francesa. Això, i la seva tossuderia (va presentar-se a sis eleccions presidencials consecutives) li va valdre una certa popularitat, encara que els resultats fossin gairebé sempre migrats (excepte el 2007, en què va superar, per única vegada, el llistó del cinc per cent dels vots). Nathalie Arthaud no disposa, ara per ara, de la simpatia de la seva predecessora, en representació d’un estrany partit d’extrema-esquerra, trotskista, que alguns han acusat de tenir un funcionament sectari, per exemple amb el fet que prohibeix als seus executius, sota pena d’exclusió, de tenir fills. Arthaud i Laguiller són les úniques figures d’aquest partit realment conegudes. Totes dues afirmen ser revolucionàries i, com a tals, sempre s’han negat a donar consignes de vot per la segona volta, per la qual ostenten un cert desdeny.

  1. Philippe Poutou
  • Partit o moviment: Nou Partit Anticapitalista (Nouveau Parti Anticapitaliste)
  • Edat: 50 anys
  • Càrrecs electes o mandats executius: cap
  • Es presenta per: segona vegada
  • Resultat a l’elecció precedent: 1,1%
  • Mitjana d’intencions de vot: menys de 1%

És l’únic obrer d’aquesta elecció. El seu partit va néixer d’una recomposició de la Lliga Comunista Revolucionària, que va conèixer el seu moment de glòria el Maig 68. Pot semblar difícil diferenciar aquest partit i Lluita Obrera però si bé els dos es reclamen del trotskisme, el Nou Partit Anticapitalista té un component intel·lectual més llibertari. Seria, a l’engròs, el moviment francès més proper a la CUP. Pel que fa a Poutou, pateix una manca de notorietat evident pel fet que, durant els anys que no són d’elecció presidencial, treballa en una fàbrica de cotxes. La seva sinceritat i la seva abnegació al servei de la justícia social són, però, inqüestionables.

  1. Jean-Luc Mélenchon
  • Partit o moviment: França Insubmisa (France Insoumise)
  • Edat: 65 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: senador (1986-2010), eurodiputat (des de 2009), ministre (2000-2002).
  • Es presenta per: segona vegada
  • Resultat a l’elecció precedent: 11,1%
  • Mitjana d’intencions de vot: 12%

És malcarat, parla fort i malament de tothom però té la facultat d’arrossegar cap a ell un nombre impressionant d’incondicionals. Ex-estrella del Partit Socialista, ha sabut teixir un discurs que li ha permès d’encarnar l’esquerra a l’esquerra d’aquest mateix Partit Socialista sense perdre la seva credibilitat personal per haver fet aquest tomb en forma de salt mortal. Convertit a l’ecologia política -fet que trenca amb la tradició més aviat industrialista de l’esquerra radical-, vilipendia l’esquerra quan governa, la dreta i l’extrema dreta encara que no governin. S’autodefineix com a “independentista francès”; en realitat és ultrajacobí, d’aquests que pensen que França no anirà del tot bé mentre quedi una persona per parlar, per exemple, català. I és un defensor de l’annexió del Tibet per Xina.

  1. Benoît Hamon
  • Partit o moviment: Partit Socialista (Parti Socialiste)
  • Edat: 49 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: diputat (des de 2012), eurodiputat (2004 a 2009), ministre (2012-2014)
  • Es presenta per: primera vegada
  • Mitjana d’intencions de vot: 13%

És el candidat del Partit Socialista que ningú no esperava, sorgit de l’ala esquerra, una mena de Jeremy Corbyn a la francesa. El seu projecte més espectacular és de crear un subsidi universal per als joves de 18 a 25 anys, que podrien combinar amb qualsevol feina o estudis. Però el seu programa desacomplexadament esquerrà i ecologista no agrada a l’ala dreta del Partit Socialista, i una part d’aquesta ala ja ha decidit, públicament o amb sibil·lina discreció, que votaria Emmanuel Macron. La seva campanya és, per ara, poc eficaç, com si no s’hagués adonat encara que ja no s’adreça només als electors de la primària, gairebé tots socialistes, sinó a tots els francesos. La seva principal proesa és que els ecologistes renunciessin a tenir un candidat propi per sostenir-lo, però tot i així és molt improbable que es pugui qualificar per la segona volta. I això, és clar, pot representar el seu final polític, excepte si des de les runes del partit aconsegueix guanyar prou legitimitat per prendre’n la direcció. És una possibilitat bastant remota: el nostre conciutadà Manuel Valls s’encarregarà que no pugui aconseguir-ho.

  1. Emmanuel Macron
  • Partit o moviment: Endavant! (En Marche!)
  • Edat: 39 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: ministre (2014-2016)
  • Es presenta per: primera vegada
  • Mitjana d’intencions de vot: 25%

Quan François Hollande va fer entrar aquest jove banquer al seu govern, no devia sospitar que nodria aquell que podria ser el nou amo de l’esquerra d’aigua tèbia. Amb la seva tossuderia a no voler ser ni de dreta ni d’esquerra, Macron encarna en realitat la immobilitat al servei d’un sistema, que denuncia per servir-lo millor. Ho fa mossegant una franja ampla del ventall electoral, que sembla identificar-se amb aquest personatge somrient i hiperactiu que podria haver sorgit d’una novel·la de Narcís Oller. Amb un moviment polític creat des del no-res per servir la seva ambició, està destrossant el paisatge polític tradicional. Sap vendre la necessitat del canvi des de la seva extrema moderació, la qual cosa tranquil·litza i conhorta, pel que sembla, un de cada quatre electors. És molt possible que sigui el següent president de la República.

  1. Jean Lassalle
  • Partit o moviment: Independent, antic Moviment Demòcrata (Mouvement Démocrate/Modem)
  • Edat: 61 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: diputat (des de 2002)
  • Es presenta per: primera vegada
  • Mitjana d’intencions de vot: menys de 1%

Originari del Bearn, terra occitana a tocar del País Basc, Lassalle es va fer conèixer el 2006 quan va protagonitzar una vaga de fam -a l’Assemblea Nacional- de trenta-nou dies per impedir que una multinacional japonesa tanqués la seva fàbrica al Bearn. I va aconseguir-ho. El 2013 va fer una volta de França a peu, per conèixer gent i problemes de gent, palesant així per segona vegada ser un diputat molt atípic. La seva popularitat no amaga una certa oscil·lació ideològica que fa que no sempre sigui fàcil de localitzar-lo, entre preocupacions socials avançades i posicions reaccionàries pel que fa a temes de societat. Per poder presentar-se a l’elecció presidencial ha hagut d’abandonar el partit gràcies al qual va ser elegit, ja que el seu president, François Bayrou, ha decidit sostenir Emmanuel Macron. Lassalle intentarà durant la campanya electoral ser la veu, sempre bastant inaudible, del món rural.

  1. François Fillon
  • Partit o moviment: els Republicans (Les Républicains)
  • Edat: 63 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: diputat (des de 1981), primer ministre (2007-2012), ministre (2002-2007)
  • Es presenta per: primera vegada
  • Mitjana d’intencions de vot: 19%

Fillon juga al Monopoly: o ho guanya tot o se’n va a la presó. Qui hauria dit que aquest polític gris i disciplinat, de parlar lent i mirada quieta, i que va aconseguir compensar durant cinc anys, com a primer ministre, l’histrionisme del president Sarkozy tenia tants recursos contra l’adversitat? L’adversitat, en el seu cas, són els jutges que l’han imputat (“posat en examen” segons la terminologia judicial francesa) i l’investiguen per desviament de fons públics i altres petites anomalies financeres, morals i legals… Aquell que pretenia ser l’hereu moral del general de Gaulle, i que vol imposar privacions als francesos (als francesos més pobres, sobretot), hauria posat la mà a la caixa mitjançant feines fictícies de la seva dona i els seus fills. Però a davant de la impossibilitat per la dreta de trobar-li un substitut, ha aconseguit esdevenir indispensable, fent de la fugida endavant i del discurs antisistema a la Trump proves de pugnacitat moral. La seva tossuderia, segons els sondatges, li podria valdre de regalar la presidència a Emmanuel Macron. Ja ho veurem.

  1. Jacques Cheminade
  • Partit o moviment: Solidaritat i Progrés (Solidarité et Progrès)
  • Edat: 75 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: cap
  • Es presenta per: tercera vegada
  • Resultat a l’elecció precedent: 0,2% (1995), 0,2% (2012)
  • Mitjana d’intencions de vot: menys de 1%

Esquerra? Dreta? Extrema esquerra? Extrema dreta? Una mica de tot, segons els casos. Aquesta estranya ventilació ideològica deu explicar per què, en el fons, Cheminade no agrada gairebé a ningú. El seu eslògan, fa uns anys, era “Un món sense City ni Wall Street” i diu veure la immigració com una oportunitat de desenvolupament compartit però és també climatoescèptic i ha estat acusat de fer funcionar el seu moviment com una secta. És, segons un periodista, un “desconegut incongruent”.

  1. François Asselineau
  • Partit o moviment: Unió Popular Republicana (Union Populaire Républicaine)
  • Edat: 59 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: cap
  • Es presenta per: primera vegada
  • Mitjana d’intencions de vot: menys de 1%

A França sempre hi ha espai entre la dreta tradicional i l’extrema dreta. Espai sovint estret però prou concorregut. Asselineau és un d’aquests personatges que intenta fructificar en aquests intersticis ombrívols. Declarament sobiranista, defensor de la sortida de França de la Unió Europea i, és clar, de l’euro, pretén però que el seu partit no pot ser definit en funció dels criteris dreta/esquerra. Per ell, una gran part dels mals del món ve d’un complot ordit pels Estats Units. Un exemple? L’independentisme català, del qual parla de tant en tant, seria un invent de Washington destinat a fer explotar Espanya per tal d’aconseguir in fine la descomposició de la Unió Europea.

  1. Nicolas Dupont-Aignan
  • Partit o moviment: França Dempeus (Debout la France)
  • Edat: 56 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: diputat (des de 1997)
  • Es presenta per: segona vegada
  • Resultat a l’elecció precedent: 1,7%
  • Mitjana d’intencions de vot: 3%

Un altre polític que viu en l’espai entre la dreta i l’extrema dreta. Antieuropeu, antieuro, anti tot el que fa flaire de modernitat. Té amics als Republicans i algun aliat circumstancial al Front National. De fet, somia de ser la frontissa un dia indispensable per tal que dreta i extrema dreta -amb ell al bell mig- signin per fi acords electorals que els permetria guanyar totes les eleccions i governar el país conjuntament. Ara, cal reconèixer-li que la seva vessant sobiranista i ultrajacobina pot ser, a vegades, més forta que la seva vessant dretana: podria governar, diu, amb sobiranistes d’esquerra. Tot sigui per sortir de la Unió Europea.

  1. Marine Le Pen
  • Partit o moviment: Front Nacional (Front National)
  • Edat: 48 anys
  • Principals càrrecs electes o mandats executius: eurodiputada (des del 2004)
  • Es presenta per: segona vegada
  • Resultat a l’elecció precedent: 17,’9%
  • Mitjana d’intencions de vot: 26%

No, no serà pas la propera presidenta de la República. Rectifico: és molt improbable que ho sigui, però aquesta elecció és tan atípica que res no sembla impossible. Per poder guanyar, Le Pen necessita una dreta afeblida (és el cas) per tal d’obligar la dreta a votar-la a la segona volta, però necessita també una esquerra prou forta per fer d’espantall al centre i atreure’l també (i no és el cas) i necessita un centre que sigui un espai buit (i no és el cas). A priori dues de les tres condicions que necessita no es presenten. Enguany. Ja veurem el 2022, quan Macron, si és elegit enguany, haurà estat desgastat. La pregunta és si durant aquests cinc anys aconseguirà mantenir la seva impressionant estabilitat en termes d’intencions de vot. És, avui, la política amb una base electoral més estable i sòlida, i més impermeable als casos judicials que poden afectar-la. Poc importa si en les setmanes que vénen Marine és encausada per haver creat llocs de treball ficticis, sembla de debò tan impol·luta, als seus dels seus electors, com la Joana d’Arc que celebra cada any. Ah, i el Front Nacional no existiria si França no fos un país profundament jacobí i, doncs, intrínsecament hostil al concepte mateix de diferència.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]