Pau Vallvé: “M’he reconciliat amb la vida”

Les setmanes de confinament total sembla que van ser prou profitoses per a Pau Vallvé (Barcelona, 1981). Li van servir per a pensar en el seu projecte, fer provatures, anar enregistrant cançons, fer net de vells tics adquirits i treballar en un disc sense pressa ni pressions, aprofitant que tenia tot el temps del món. El resultat és La vida és ara, un àlbum de tretze cançons que, per a molts, és el més rodó de la seva discografia. De l’escola del fes-t’ho tu mateix, sempre ha anat fent al marge de modes i grans discogràfiques, fidel a la seva manera d’entendre la música. Diu que ha vist que s’ha fet gran, i això li ha aportat una certa serenor. Que, com diu en una de les cançons, no vol continuar enfadat amb la vida. I és bonic sentir-li confessar: “Sóc molt més feliç del que em pensava i molt més afortunat”. El disc és un carpe diem a l’estil Pau Vallvé, amb l’eufòria continguda, tocant de peus a terra. Amb versos plens de certeses que pessiguen i s’endinsen enllà dels porus. Que s’ha de viure el present i gaudir-ne, bàsicament perquè en acabat no hi ha res més.

Després de l’aturada forçada quan tot just havia començat a presentar La vida és ara, ja torna a estar immers en la ronda de concerts, en molts casos, amb les entrades exhaurides (“No m’havia passat mai, això”, diu). El cap de setmana serà al CAT de Gràcia, i tot seguit vindran Berga, Riudoms, Manacor, Granollers, València, Banyoles i al març, novament, Barcelona, al festival Guitar BCN.

—Com ha estat aquest temps de no-concerts, amb canvis de mesures d’un dia per l’altre, amb criteris qüestionats…?
—Ha estat un caos. No tan sols veníem de set mesos sense haver tocat, sinó que vam començar la gira i al cap de cinc concerts ja vam tornar-los a anul·lar. El més greu no és que no es poguessin fer concerts, que ho és prou, perquè només hi ha hagut un rebrot en el sector cultural en set mesos i això vol dir que les coses s’han fet bé i que s’han pres les mesures. Però un cop decideixen tancar, almenys ho podien haver fet millor. Aquell caos d’última hora, que si a les deu a casa, que després amb l’entrada del concert podies allargar-ho, anar posant pegats. Ara han tornat a obrir, però les entrades no serveixen per a evitar el confinament perimetral del municipi. Això vol dir que jo toco a Riudoms, i la gent de Reus i Tarragona no hi pot anar. És absurd.

—Hi veieu una falta de respecte cap a la cultura?
—Falta de coneixement del sector, més aviat. I no haver vist que realment hem respost i ens hem adaptat. A totes les mesures. Gastant diners, ingressant-ne molts menys.

—Si, com acostumeu a dir, cada disc de Pau Vallvé és una mena de fascicle del vostre dietari, a La vida és ara quin moment vital hi narreu?
—Sempre faig els discs així, seguint les coses que em passen. I aquest disc és fruit d’un moment una mica especial. No solament per la pandèmia, que això ens ha afectat a tots. Pocs dies abans del confinament em vaig separar –una separació amistosa, eh?, una bona notícia– i vaig anar a passar uns dies a l’estudi per decidir què feia. Però no vaig poder decidir on anava, perquè va arribar el confinament total, i vaig haver d’estar-me els setanta-cinc dies al soterrani confinat tot sol.

—Déu n’hi do.
—Lluny del que pot semblar a primera vista, no va ser una cosa tortuosa ni fosca, sinó que em va servir, jo que sóc una mica estressat i vaig molt de bòlit, per a parar i mirar-me les coses de lluny.

—Com s’aguanta passar un confinament en un soterrani?
—És un lloc petit i fosc, i tot el dia havia d’estar amb els llums oberts, perquè no hi entra llum de fora. Va ser una mica dur, però em vaig posar a fer el disc, tenia una rutina, em cuidava, menjava més bé… Penses en com et sents i dius, mira, avui no estic fi, avui no treballo. Tenia aquesta llibertat que no tenim mai. En aquell moment en què ningú no esperava res de nosaltres, realment em va ajudar molt això feia molts anys que no feia: escoltar-me tranquil·lament i veure què necessitava de debò. I això va ser molt bonic. Malgrat tot el drama, és clar!

—Tot es va aturar, aleshores. I molts van acabar sentint un cert alliberament.
—És el fet d’adonar-se que quan ens aturem d’aquest ritme que ens imposa el món, i ens autoimposem els qui som una mica exigents, les coses són molt més clares, més fàcils d’entendre i d’entomar. Quan les coses les pots pair tranquil·lament són més fàcils.

—El confinament també ens va fer adonar de quines eren les coses importants? La família, els amics, una abraçada, una passejada per la muntanya… Coses aparentment ben senzilles.
—Totalment. Per això el disc es diu La vida és ara i a la portada hi ha una cuina amb un arròs passat. Res bucòlic, sinó més aviat reivindicar tot allò que havíem perdut, la vida normal de cada dia.

—En aquest disc hi ha menys rock i distorsions, menys èpica, menys drama. Això ja ho prevèieu o va ser fruit del confinament?
—Durant el confinament, em vaig adonar que em feien molta mandra certes coses del meu projecte. Ara aquesta música trista i dramàtica? Fa molts anys que no sóc així, però fins que no vaig parar no me’n vaig adonar, que la meva música tenia molts tics. Les lletres havien anat evolucionant, des del primer disc, en què estava molt emprenyat i atabalat i deprimit, fins aquest últim. Però musicalment m’havia quedat enquistat en coses que representaven més el Pau del principi. Feia unes lletres més esperançadores, però amb una música molt dramàtica, molt plena. Com que tenia temps i ganes de jugar, vaig decidir que volia actualitzar-me i a veure què passava si portava la música fins on hi havia les lletres.

—Dèiem que el disc és menys moltes coses. Però també és més moltes altres: més serè, més net i senzill, amb més estils. És un reflex de com sou ara?
—Això no m’ha vingut de cop, jo ja feia bossa nova, per exemple. Però fins que no m’adono que m’havia quedat encasellat en una cosa que no em representava no ho he pogut fer. No és que jo hagi canviat de cop, sinó que la música s’havia quedat allà i l’he portada un altre cop on sóc ara. Però sí que és veritat que fa molts anys que sóc una persona més reflexiva, més serena, més tranquil·la, menys dramàtica i menys èpica. Tenia ganes que la música vingués cap a mi.

—Deixeu enrere moltes coses que caracteritzaven el vostre projecte, però sense gaire trencadissa. Es reconeix com un disc de Pau Vallvé, vaja.
—Això és una cosa que em preocupava. Volia que no semblés que ara se me n’havia anat l’olla. El primer joc és treure’t els tics, però el segon joc és aconseguir que tot això no es noti. Que encara que en aquest disc jo no cridi, no plori, que no hi hagi distorsions ni bateria, que hi hagi un bolero i una bossa nova, tampoc no sembli un gran canvi. Perquè jo no he canviat, simplement m’havia d’actualitzar una mica. Com? Doncs fent que la portada tingui un aire semblant a les anteriors, que el so i les veus siguin com sempre els he tractat… Anar buscant nexes i connexions perquè el canvi no fos un interruptor, sinó una transició tranquil·la, que és el que ha estat.

—La crítica l’ha aplaudit molt. N’heu quedat content, del resultat del disc?
—Molt. Tinc la sensació que és el primer disc que he pogut fer sense pressa. No tenia ni company de pis ni tens res, allà només tenia instruments i m’avorria com una ostra. Agafar el fil d’un projecte gros com fer un disc, escriure, anar provant, ha estat una cosa molt maca, gairebé una salvació. Quan fas les coses amb cura i estima, i sense pressa, que no es pot fer gairebé mai, es nota.

—I en aquest temps també heu vist que sou prou feliç.
—Fins que no pares o et mires en un mirall no t’adones de moltes coses. A mi m’ha servit per adonar-me que m’he fet gran. En el sentit que he madurat i m’he tranquil·litzat. I també adonar-me que m’he reconciliat una mica amb la vida, i que sóc molt més feliç del que em pensava i molt més afortunat. Sempre nedant, però de tant en tant s’ha de treure el cap de l’aigua i mirar d’on véns i cap on vas, si t’has desviat. I a vegades la desviació va bé, eh? Simplement és prendre consciència d’on ets. Això em va ajudar molt. I és maco no estar tan emprenyat ni tan trist. Com deia un col·lega, això no sempre és un bon senyal… Deixar d’estar emprenyat també vol dir que t’has rendit. Però bé, també és bo entendre que hi ha coses que no les guanyaràs, que són així. Si vols viure una mica tranquil, també les has d’acceptar.

—La vida no és èpica. Heu acceptat que les coses són com són i, fins a cert punt, us hi heu conformat?
—Al disc hi ha totes dues cares, d’això: el fer-se gran i veure que hi ha coses que no podràs canviar, però també hi ha la cara de “Mori l’odi”. Hi ha moltes coses que, per molt que siguin així, s’han de combatre. No és un conformar-se amb qualsevol cosa, sinó amb les coses amb què realment no s’hi pot fer res i que l’únic que fan és amargar-te.

—Justament us volia demanar d’on surt “Mori l’odi” i com hi encaixa, una cançó amb un component de més consciència social, enmig d’aquest disc en què es relata un procés més íntim, de la separació de parella fins a l’acceptació de les coses i arribar a estar en pau.
—Faig un estil que la gent no associaria amb polític o reivindicatiu, però tots els discs han tingut un punt social o polític, perquè és una cosa que em preocupa i m’interessa, i penso que els qui tenim un micròfon i gent que ens escolta també tenim la responsabilitat de difondre aquests missatges. La cançó va partir d’un atac que hi va haver contra el centre LGTBI de Barcelona. A casa és un tema que sempre ens ha tocat molt de prop. A partir d’aquí, vaig començar a treballar la idea de tenir odi contra l’odi. I llavors no pares de veure’n exemples. Miris on miris és ple d’exemples que l’odi va guanyant en molts fronts, i en la majoria de casos és perquè ho permetem. Ho vaig enfocar de manera genèrica, perquè al final l’odi és el gran problema.

—“Mai hauria sospitat el que he après aquí tancat”, dieu a la bonica “Gaseles i el mar“. Quina és la lliçó principal que heu après aquests mesos tan estranys?
—Que tinc molta sort i que a la vida he fet coses increïbles que mai hauria sospitat fer, però que ho he patit tot! Que no n’he gaudit perquè sempre patia perquè sortís bé. I m’he adonat que potser hauria sortit pitjor però n’hauria gaudit més. És una cosa que ara miro de posar en pràctica. L’altra conclusió és el títol del disc: que la vida és ara. M’he adonat que he viscut a cavall de la nostàlgia i el futur, mirant sempre el passat i mitificant-lo i obsessionat per on anem. I que d’aquesta manera no he viscut gaire el present i m’he perdut moltes coses.

—És ben bé que la majoria de vegades no val la pena patir tant com patim ni donar tantes voltes a les coses, eh?
—Les coses que fem no són tan importants, ni nosaltres tampoc no ho som, per a preocupar-nos tant. Gaudim una mica més!

Doncs “llarga vida a tot el que hagi d’arribar”.