La setmana passada vam escriure l’article ‘Joan Coscubiela i la Caixa‘. Hi deia que els sindicats i el tripartit havien signat un acord per tal d’enviar part del sou dels funcionaris (i treballadors públics, que me’ls deixava) a un pla de pensions privat de ‘la Caixa’. L’al·ludit, el senyor Coscubiela, secretari general del sindicat CCOO en el moment dels fets, va replicar amb el text ‘Guerra bruta‘ al seu bloc personal. Un text que m’obliga a fer tres coses: puntualitzar la resposta del senyor Coscubiela, continuar aprofundint la qüestió de les pensions privades i demanar-li un favor d’entrada: llegeixi els comentaris dels lectors al seu bloc.

Primer, puntualitzem. El senyor Coscubiela diu que no m’he posat en contacte amb ell per a fer l’article. No corri tant, senyor Coscubiela. Durant el mes de juliol, vaig trucar tres vegades per a poder-lo entrevistar. Dues a premsa i una a vostè, personalment. Poso de testimoni Dani À., cap de premsa, i a vostè mateix. Jo vaig trucar-li i vaig dir-li: ‘Escolti, em trobo un tap a premsa. No em donen entrevista. Com ho fem?’ I vostè em va dir: ‘Aquesta setmana no, la vinent.’ Així vam estar des del dia 7 de juliol fins al 27, segons els meus whatsapps amb Dani À. I quan surt l’article al cap d’un mes (a l’agost no n’he publicats) diu que no m’he posat en contacte amb vostè. No li fa molta vergonya, senyor Coscubiela? Una mica de decència, home. No és tant demanar.

El senyor Coscubiela també diu al seu article que el pla de pensions privat existeix i que ell n’és partidari. Gràcies per haver-ho dit. Ara ja ho sabem. Però també afirma que el pla era voluntari i que no implicava perdre el sou del treballador. I aquí jo torno a insistir: no corri tant, Coscubiela, no corri tant. És cert que sempre es podia dir que no al pla de pensions. Com a les preferents. I ja ho va veure. Per això recomano que llegeixi aquests dos textos que he trobat al seu bloc personal. Són respostes al seu text. Només cal anar a ‘comentaris’. Faci el favor.

Parla ‘Mercè Pifarré’:

«A casa, sense voler tenir comptes a La Caixa ni plans de pensions, ens vam trobar un bon dia que en teníem dos, el del meu marit i el meu. Ningú ens ho va preguntar. Nosaltres sí que vam preguntar i la resposta no ens va convèncer, però no ho podíem canviar. Des de llavors fins que jo em vaig jubilar i el meu marit va morir, La Caixa va disposar d’uns diners que nosaltres mai vam poder saber en què els invertia. Potser hem estat finançant negocis poc ètics (per dir-ho suau) amb els nostres plans de pensions i els de tanta altra gent. No s’esveri tant, senyor Coscubiela. Si la cosa no va amb vostè, ni amb el seu sindicat, ni amb el partit amb què ara es presenta encara que amagat sota un altre nom, i que governava quan es va signar l’acord, deixi-ho estar. Si tot són mentides no pateixi, que s’atrapa abans un mentider que un coix. I no s’enfadi amb el Sr. Partal. Ell no és funcionari i no té si no vol un pla de pensions privat a La Caixa. I, si us plau, no menystingui la intel·ligència i la memòria que algunes encara conservem.

Mercè Pifarré (la web no pot comprovar els credencials i no m’agrada aparèixer com a anònima)»

Un segon comentari al seu bloc és aquest.

Anònim.

«Sóc professora de secundària i no em van deixar triar. Senzillament em van dir que tindria un pla de pensions sí o sí, i que el tindria a La Caixa. Vaig demanar no tenir el pla de pensions, i rebre els diners en el sou, i em van dir que de cap de les maneres. L’única opció era tenir el pla de pensions a La Caixa. Companys que es jubilaven al cap d’un any també ho van demanar, perquè no tenia cap sentit, i tampoc els van deixar triar. Això sí, al cap d’un any, quan es van jubilar van rebre els diners. En fi, aquest pla de voluntari res de res.»

Ara, el joc, Coscubiela, seria aquest: ho contrastem? Què li sembla si busquem la senyora Pifarré i la professora de secundària, els trobem i quedem? Com ho veu? A mi em semblen reals, però no se sap mai. Si més no, jo no sé qui són. Prefereixo contrastar-ho. I vostè va llegir el text de Lluís Blanco? Per què, doncs, CCOO no va voler fer un referèndum per decidir sobre el pla de pensions entre els treballadors? Ara resulta que els catalans poden fer un referèndum i els treballadors, no? La independència sí, i les pensions no? Això no quadra amb ‘decidir-ho tot’, Coscubiela. Això li volia dir: li fa res si el senyor Blanco també ve? O alguns altres funcionaris, i treballadors públics, poden venir? Com més gent, més contrast.

Fer memòria. Ho recomano. És un exercici plaent. En periodisme, si més no, és molt plaent. Així veiem que CCOO, UGT i Telefònica tenen una empresa que es dedica als plans de pensions privats. Es diu Fonditel. No és cap secret, ni res il·legal, i ho explica per exemple El País. No és ni un cas únic: CCOO i UGT tenen una segona empresa que es dedica a les pensions privades. Aquesta vegada amb el BBVA: Gestión de Previsión y Pensiones (llegiu El Diario). Dir precisament ara això, Coscubiela, ni és guerra bruta, ni és llençar merda, ni invents del diable. És fer memòria. Per tant, avui m’agradaria saber, senyor candidat, què opina d’aquest model. I si no creu que és millor tenir sindicats que aconsegueixen pensions públiques altes, en lloc de tenir sindicats que fan negocis amb les pensions privades. I, si pogués ser, també voldria saber si ha tingut cap intervenció directa en el funcionament de les empreses esmentades o, al revés, les ha combatudes des de CCOO, el Congreso de los Diputados, Endesa o Esade.

Només era això. O ens hem de passar tot el dia parlant de la independència?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]