No cal seduir Xavier Domènech

Aquí ens hem passat mesos reclamant un no democràtic, pacífic, tolerant, amb qui es pot parlar, i quan apareix el neguem. Tenim una pedra preciosa davant, i no la volem veure. Ada Colau i Xavier Domènech, per exemple, per mi en són un cas clar. Avui dia (veurem demà) són un no a la independència com una casa de pagès. I també són uns demòcrates i tolerants com un palau. Doncs els neguem, i els convertim per art de màgia en possibles independentistes. Gent a qui potser convencerem en el futur. Com si no ens poguessin agradar tal com són i els haguéssim de somniar tal com seran. Jo diria que són un no a la independència democràtic. Quin problema hi ha? L’hem esperat molt de temps, i finalment és aquí. Ahir Xavier Domènech ho va dir ahir en una entrevista a La Vanguardia: en un referèndum segurament votaria no. I Ada Colau ja va explicar en un llibre que ella vol una Catalunya dins Espanya. Res d’independència.

Molts creuen que és el moment de seduir-los altre cop. I que només així arribarem a la independència. L’estratègia, em sembla, ha funcionat de meravella. De Josep Ramoneda a Borja de Riquer. D’Artur Mas a Joan Rigol. Són centenars, milers, els casos de conversos a l’independentisme. L’article d’avui és per a aplaudir aquesta estratègia, però negar-ne a hores d’ara el monopoli. Crec que no és l’única manera d’arribar a la independència. N’hi ha més, i complementàries.

Aquest article defensa que també tenim l’arma de l’abstenció. I m’explicaré. Gràcies al 27-S sabem que som un 48% del sí, un 39% del no i un 12% de sí-no. Per tant, els independentistes guanyem si alguns del sí-no passen al sí, però també si el sí-no es queda a casa. El problema és que mentre fem experiments de referèndums amb l’opció sí-no, votaran sí-no. És el més semblant a no mullar-se que troben. En canvi, si mai fem un referèndum de veritat, només amb sí o no, aleshores els comuns, què faran? Es mullaran pel no, pel sí, o per l’abstenció? Aquí la seducció no és feina nostra. Això és feina del PP i Ciutadans. O els unionistes es queden tots els vots sí-no o en el referèndum que es faci perdran. Nosaltres, en canvi, amb l’abstenció ja fem.

Nosaltres tenim una altra feina. I no és feina, és feinada: aconseguir un referèndum només amb les opció sí i no. Mentre hi hagi el sí-no, ho tindrem més fotut. Ni el 9-N ni el 27-S ho hem aconseguit. No serà fàcil. I qui pot anar més en contra d’aquesta solució, òbviament, són els del sí-no.

Però ara tu surt i digues que vols organitzar un referèndum unilateral perquè la gent pugui no anar a votar. I que trobes molt natural que la gent no es mulli. Políticament incorrecte, no: el següent. Però això crec que arribarem abans a la independència a través d’un referèndum on només es pugui votar sí i no que no pas seduint Xavier Domènech en la situació actual. Si arribem a forçar el referèndum a sí o no, veurem quants comuns voten com el PP (no), quants com CDC (sí) i quants es queden a casa. Sense mullar-se. Sense decantar-se ni pel sí ni pel no. Abstenint-se. No perquè passin de tot, sinó perquè cap no els convenç.

També doncs, i per aquesta raó pràctica, jo cada vegada estic més convençut que la via és un referèndum unilateral d’independència.