Avui fa vint-i-cinc anys que Joan Fuster moria a Sueca. El seu mestratge intel·lectual i la seua forma de ser van il·luminar el nostre país amb una força inusitada i en un dels moments més difícils de la nostra vida col·lectiva. El fusterianisme, més que no pas una ideologia, sempre l’he entès com una actitud, com una actitud insòlita en el seu temps i que avui vull reivindicar. Perquè Joan Fuster, les seues idees i la seua manera d’entendre el món, es troben en el fons de moltes de les coses que passen al nostre país, al sud i al nord de la Sénia.

Fuster, des de Sueca, ens va ensenyar tres coses bàsiques: que érem i som una nació i que precisament per això ni cabíem ni cabem en la cotilla de l’estat autonòmic; que no estàvem condemnats per cap autoritat divina a ser inferiors i podíem ser exactament iguals a qualsevol altra cultura i nació del món; i que calia aspirar a l’excel·lència si volíem tenir una oportunitat com a poble.

Per als valencians Fuster és l’origen gairebé biogràfic de la nostra aspiració a ser normals. No és gens estrany, doncs, que després de dècades de resistència, el nou País Valencià, aquest que renaix de les cendres, es reivindique com a fusterià, siga reivindicat com a fusterià fins i tot pel president de la Generalitat. Per al conjunt del país, però molt especialment per al Principat, la influència de Fuster pot ser menys aparent però no és, de fet, menys profunda. Al contrari.

És evident que si el Principat es troba en ple procés d’independència és perquè una enorme quantitat de gent que no era independentista se n’ha fet. Gent que s’havia sentit còmoda amb el règim autonòmic fins que es va adonar que no era viable de continuar així. Això és normal: guanyem gràcies a la suma del darrer independentista, d’aquell que se n’ha fet avui. Però, dit això per entendre com hem arribat on som, cal fer també un repàs dels orígens de l’independentisme modern i de les idees que va difondre. I ací, la influència de Fuster va ser immensa.

De Fuster i de la situació valenciana en general. Ara no és moda pensar en termes de Països Catalans i fins i tot hi ha una certa sensació de molèstia quan alguns, pocs, diem que no cal renunciar a la nació per obtenir un estat. Però a final dels setanta i començament dels vuitanta el franquisme reformat va arribar a ser creïble al Principat mentre que això no va passar mai al País Valencià. Al País Valencià vam veure des del primer dia de la transició la cara més negra d’Espanya. I explicar-la i compartir-la i fer-la visible a la resta del país va ser un exercici clau per a desautoritzar la reforma juancarlista. Una desautorització que, al capdavall, està en l’origen de la situació actual i en la qual la contundència dels texts i les intervencions de Joan Fuster, el rigor de les seues anàlisis i la visió que escampava d’un futur possible en llibertat, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, foren i són una autèntica pedra angular.


[Bon Dia] –Aquesta vesprada els subscriptors de VilaWeb són convidats a un debat amb la presidenta Forcadell, però també a la presentació, a l’Espai VilaWeb, del llibre d’Octavi Monsonís Lluna crua. Els lectors habituals d’aquest editorial estan acostumats a l’editorial paral·lel que moltes nits Monsonís escriu en la condició de subscriptor d’aquesta casa. Si teniu ocasió d’assistir a l’acte d’avui a VilaWeb, us ho recomane molt, perquè descobrireu un dels grans escriptors valencians del moment i una persona amb idees contundents, com les que expressa en aquesta entrevista que publiquem avui.

–Les compareixences al Parlament de Catalunya sobre l’operació de la policia política contra l’independentisme es van convertint en un fresc vivíssim que retrata un estat malaltís i terrible. Ahir el PP se’n va anar tot ofès perquè no volia sentir que Sánchez-Camacho és una mentidera. Sincerament, és la cosa menys ofensiva que he sentit d’ençà que van començar aquestes compareixences, que els anem oferint en vídeos seleccionats. És cert que cadascú s’ofèn del que vol.

–Jo, per exemple, em vaig ofendre ahir quan vaig veure que la premsa belga, i la catalana, feien servir en massa el verb ‘neutralitzar’ per referir-se a disparar contra la persona que intentava fer un atemptat mortal a l’estació de tren de Brussel·les. Le Soir titulava, com si res, ‘Explosion à la gare Central de Bruxelles, un individu neutralisé’. És veritat que en terminologia militar és habitual fer servir el verb neutralitzar per referir-se a la desarticulació d’una amenaça. Però em sembla que els periodistes no hauríem d’emprar una expressió tan connotada que, a més, té el problema fonamental que dissimula el fet, causa de la notícia. Perquè el que van fer va ser matar-lo.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]