Negociacions preocupants

Doncs si que es preocupant si,… si dins el paquet negociador hi ha el govern de la CCMA i qui posa o treu el cap d’informatius. Els professionals de la CCMA no s’ho mereixen, i estaríem donant la raó a PP i Cs.
Entendria que les negociacions fossin complexes alhora de marcar el full de ruta, el nivell de pressió o cessió davant l’Estat, l’estratègia i simbolisme entorn del President i, fins i tot, algunes carteres clau com Interior i el portanveu del Govern.
Sisplau, demanaria als politics i partits que estiguin a l’alçada del moment. Ningú no sap com estarem l’any vinent. Pero el que si que podem estar segurs es que bona part del futur vindrà determinat pels moviments del govern de la Generalitat.
Cap clar, serenor, intel·ligència i confiança entre tots.

Ja fa dies i dies i dies que vaig intuir que la antiga i molt llarga enganyifa que es va destapar el mes d’octubre, tindria efectes dramàtics (naturalment segueixo sense aixecar el cap de terra). D’entrada, ja estem malpaint que el 21D no va ser altra cosa que la continuació de l’enganyifa (que gilipolles que érem tots els que pensàvem que les eleccions les havia forçat Europa i que en funció del resultat Europa intervindria!) i haurem d’esperar encara al menys quatre letàrgicament autonòmics anys per poder castigar als que ens han enganyat… CASTIGAR, en lloc de premiar ningú!, ni això podrem fer de positiu! Perquè també fa dies que vaig intuir i a més vaig verbalitzar aquí mateix, que no només n’hi ha per temps, sinó que aquest “temps” ha de servir per matar els partits actuals i que en sorgeixin de nous (però nous de debò eh, no un mer canvi de nom … a pitjor, que és el que va fer Convergència), o millor dit, que en sorgeixi UN de nou, que aglutini tot l’espai sociològic que va des d’alguns votants de la CUP fins a molts de l’antiga Convergència, passant per gairebé tots els d’ERC, i que els seus partits han traït ostensiblement! Com deia, n’hi ha per temps, més dels quatre letargicament autonòmics anys que ens esperen! Sort que els catalans de base aguantarem la nació com la varen aguantar la generació dels nostres pares durant la llarga nit del franquisme.

No sé per què aquesta defensa numantina de la investidura de Puigdemont per part de V. Partal quan ja tothom, menys la CUP, ja accepta que Puigdemont no podrà -injustament, però no podrà- ser investit president de la Generalitat. Deixem que sigui investit Jordi Sànchez, recuperem l’ autogovern i lluitem al carrer i des de les institucions per aconseguir ser el 50% més u a les pròximes eleccions catalanes. Sense el 50% més u en unes eleccions, no podrem enfrontar.nos amb èxit a l’imperi espanyol.

Els polítics catalans ja haurien d’haver après que els votants partidaris de la República no sóm com ho erem fa 10 anys. Que hem après a ser més exigents, que tenim molta més memòria i que no en deixem passar ni una. I que qui ens deixi en mal lloc més val que no es presenti les properes eleccions. Si volen anar fent la viu-viu, com a la época d’en Pujol o del tripartit més els val apuntar-se a Ciutadans.
Per a quan tots els partits com la CUP?
Per a quan tots els diaris com Vilaweb?

Eva Salas, et juro que pagaria tot el que ara pago a ANC&Ominum i molt més encara, per tal de que tinguessis raó! Em sap molt i molt de greu, però no sé veure per enlloc que “la temporada que vindrà” es desencadeni res de bo. Si és que sí, et felicitaré efusivament des d’aquí mateix i m’emborratxaré com no faig des de l’adolescència! Però fins que no passi res de bo, no aixeco el cap de terra, només m’atreveixo a escriure aquí perquè ningú no em veu. Per cert, en una cosa sí crec que tens tota la raó: “Els polítics no ho estan mai a l’alçada, qui en tingui expectatives s’equivoca”. Exacte!

Crec que no ens n’adonem prou de la situació contradictoria en que estem posats.
Mentre al carrer xiulem al rei, als partits es discuteixen càrrecs i als despatxos de la Generalitat, els mateixos que haurien d’implementar la república, estan aplicant el 155.
Per tant, si el President Puigdemont no es planta i nosaltres no apretem des del carrer, això acabarà com el rosari de l’aurora.
Pero l’acció no ha de ser contra els partits polítics com proposa l’ANC, si no contra el govern de Madrid i els seus lacais judicials.

Com pot ser que a aquestes alçades encara no s’hagi convocat una mobilització contundent contra qui ens impedeix exercir els nostres drets i no deixa governar als nostres representants?

Paradoxa. Catalunya és un país de guanyadors que quasi sempre perd. Exemples, sense anar més lluny del s.XIX i la revolució industrial, la indústria tèxtil, el ferrocarril d’en Biada, la Exposició de 1888, i fins arribar al MWC, i l’èxit espatarrant de Port, Aeroport, Sincrotó Alba, passant per Seat, Omnium Cultural, inauguració Mundial 1982, JJOO, Marató TV3 i els que volgueu posar-hi. Gairebé sempre amb una mà lligada, per imposició mesetària, a l’esquena. Guanyem moltes batalles. Però perdem les guerres.
Castella -Espanya- és un país de perdedors que quasi sempre guanya. La brutícia del genocidi sudamericà li comporta una llengua mundial. La mà foradada de reis i cortesans, ho compensen amb l’extracció per la força. L’aïllament postfranquista, els dura ben poc, són admesos a l’ONU, per raons geopolítiques. I així… fins arribar a ridículs d’Aznar i Botella, de Zapatero i Rajoy que no cal ni recordar. I tot i això, resisteixen.
Gairebé és obligada la comparació entre R.Madrid, la força bruta, el mal joc, els penaltis, la fúria, …finalment les champions, i el Barça, l’estil, el joc creatiu, la possessió, els millors jugadors, les poques expulsions, la resiliència, els àrbitres en contra… i només guanyar quan s’és infinitament superior.
I ara, aquests negociadors que només es preocupen de cadires per al partit, pressumptament, ves que no ens donin la raó. No guanyem més perquè som una societat de guanyadors estilistes, que perd la guerra de la realitat.

Entenc la preocupació perquè estiguin discutint i negociant per temes sense importància, doncs si és així no li donem doncs nosaltres cap importància.
Cada vegada estic més convençuda que el que facin els polítics es menys i menys important. Poden alentir el procés però no són determinants.
Després de la cassolada d’ahir al rei, vaig veure clarament el procés del canvi de mentalitat del poble, i es aquest el que ens portarà la República.
Primer el pdecat va fer el seu procés de canvi, després la Cup i ara toca ERC.
Segur que construirem la República, segur, perquè el procés de canvi de mentalitat no para i s’accelera.
Els nous partits de la nova Catalunya seran diferents si no es que es converteixen en una altre cosa en el futur.

No donem la talla. Més ben dit: els nostres elegits no donen la talla. És que no són capaços d’establir un govern de concentració nacional? És que l’arbre els enlluerna i no són capaços de veure el bosc? És que el melic del polític A té més pedigrí que el del B?

Quan a dia d’avui els negociadors d’alt nivell estan regatejant qui pugui ser el proper cap d’informatius només acredita que els que negocien no son negociadors sinó intermediaris que parlen per boca d’ase. Ben cert que no es mereixen responsabilitats de govern; millor que se’n vagin a treballar per la Rateta Presumida.

Viurem algun miracle el dijous dia 01/03/2018? Que així sigui!

Visca la República!

En principi no veia gens clar la proposte de l’ANC al AGO el diumenge pasat per fer una mani el 11 de març. Ara el veig com una oportunitat per manifestar i per donar una empenta als nostres politicis. I potser alguna cosa molt més fort per donar una empenta, com una vaga general, tancaments de totes les carreteres cap a Ñ o qualsevol cosa per enforcar una politica per fer la República. Al menys, llutar, nosaltres, el poble mateix. I no fiar els polítics. És l’unic el que podem fer.

Si no, tornar a fer eleccions i castigar els responsables. Llastima, peró és així. Segur que rien molt els constitucionalistes. Peró no crec que guanyaran tans vots com el 21D. Ja veurem.

Jo també n’estic de preocupat… ja fa dies que, per les noticies que arriben de les “negociacions” … m’ha pujat la mosca al nas ! Sembla que alguns actors polítics de ERC i PdCat tornen a jugar el vell joc de les cadires … del que tant han abusat en el passat. Sense tenir gens en compte les enormes necessitats de generositat i visió de futur que ens fan falta ara i urgentment. M’agradaria tenir noms de cada un d’aquests actors polítics que menen aquest tripijoc … per a poder-los denunciar públicament i si pot ser, foragitar-los per sempre més de la política catalana. Salut i república.

S’ha dit tantes vegades que cansa repetir-ho.
Però ho repetirem fins que els partits, a part de saber-ho i tornar-ho a sentir, HO ESCOLTIN i ASSUMEIXIN.
Quan hem anat a les manis sense preguntar als de la vora de quin partit són, qui voten, etc.
Sabent, només amb la mirada, que ens uneix quelcom més, quelcom més important. Que de la resta ja en parlarem i ens discutirem quan tinguem la república consolidada, no abans.

Recordo en particular la Via Catalana.
Als últims dies es va demanar que, qui pogués, anés a emplenar les terres de l’Ebre, que perillaven.
Doncs cap avall, cotxe ple, família i amics de fills. Ningú cap protesta per les incomoditats de les cues, aglomeracions a gasolineres, etc. Tothom a la una, amb la mirada llarga i un somriure còmplice, com mirant un futur millor per tots.
Puc assegurar que amb la mateixa il·lusió i sense preguntes vaig donar la mà a una parella que, per la pinta, potser no hauríem ni anat a fer un cafè junts, en altres circumstàncies. Però junts, cap a l’objectiu.

I ara surten els polítics discutint ruqueries! Ells que ens haurien de donar exemple!
Per emprenyar-se. Potser per fer agafar el bastó i fer foc nou.
Com continuÏn així al final acabaran a la paperera de la història.

És frustrant i incomprensible.

Em va costar entendre que no es presentés una llista independentista única. També em va costar entendre que el President del Parlament cancel·les, en l’últim minut, el ple per escollir President. No entenc de cap manera les dilacions perquè encara s’estan fent-refent-fent… acords i llimant serrells.

És inquietant veure, palpar, desavinences entre JxCAT i Esquerra, especialment, i també dissonàncies dins dels grups.

Em preocupa la imatge que donem a l’exterior: España, Europa… Perquè ens debilita. Tant als seus ulls com als nostres.

No em va agradar gens com es va comunicar al programa de TV3 Preguntes Freqüents, de manera informal i com si fos una cosa menor, que la causa de no tenir un acord era la mateixa TV3.

Polítics: decidiu, si us plau, no ho podem fer nosaltres. Torno a dir “no esteu sols” i “ni ho estereu”. Però no ens falleu, si us plau. En aquesta partida cadascú hi té el seu paper. I a tots ens toca jugar-lo.

Això que passa em confirma el que ja fa molt temps estic pensant jo i molte més gent:No hi ha nivell polític ni a Catalunya ni a Espanya.
Per tan , tot el que ha passat i està passant , és conseqüència d’aquest mediocre nivell que tenim de polítics ( hi han excepcions que confirman la regla).
Per tan finalment arribarem fins a on arribi el nivell d’aquesta gent , que pel que es veu fins ara, no crec que arribem massa lluny.
Realment és una pena, ja que si haviam esperat 300 anys , no entenc perquè no es van fer les coses amb una mica més de cura i inteligencia. Tot aquest mal radica en el “ego ” de les persones i els polítics en tenen molt..
I si no al temps.

Benvolgudes, benvolguts, director, gent que feu possible que podem dir la nostra en tot allò que importa al futur dels nostres fills i nets …. som, com un mantra determinista, allà on volen que seguim si fem confiança dels polítics habituals, no tots, però molts. Aquests habituals es van disputant les engrunes de l’ensulsiada, del que resta desprès de l’acarnissament sobre els que volem el millor per a tothom: una República Catalana, començant pel Principat, però seguint amb totes les terres de la nació: de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. I amb aquestes mires, nosaltres, el poble lliure de disputes per cadires i poltrones, haurem de seguir empenyent-los cada hora, cada dia, cada any una mica més. Tot s’encomana i amb ells, els habituals, la butaca, la catifa i la parafrènia els assimila i torna porucs perquè, clarament, la força bruta envia els valents, els coherents, a la presó o a l’exili. És un combat desigual, si, però també tenen exemples de com evitar el no fer i el no deixar fer: un pas al costat. Destorbs fora, que tot està per fer i és possible si es va per feina, sense fer allò de la puta i la ramoneta, és a dir l’autonomia i la república, com si acabéssim de despertar a la realitat cada dia o tots fóssim amnèsics vers les seves reunions i allargues. Afortunadament poc filtrades car, de saber-se on son, potser empal·lidiríem de vergonya.

Els votants independentistes que ens sentim “molestos” (és una manera suau de dir-ho) en veient aquest espectacle hauríem de fotre aviat un cop de puny sobre la taula en forma de… manifestació? …jo què sé… però deixar clar a aquesta colla (especialment als del govern “efectiu” que creuen, ai las!, que el 155 desapareixerà, que l’autogovern ressucitarà, etc etc) que si fan un acord humiliant per a nosaltres i les legítimes aspiracions que portem anys defensant amb ungles i dents, i el fan després del que ja vam haver de suportar a partir del 10-O, la gota podria fer vessar el got.

A parer meu, el que estan fent alguns (dels nostres) per exemple amb el “concepte” Puigdemont (amb allò que significa per molts), amb “l’oportunitat” Puigdemont (amb allò que podria possibilitar el seu paper capdavanter) -i qui diu Puigdemont diu Comín, Gabriel,…- és d’una miopia tan galàctica que cada cop q sento “govern efectiu” fotria la ràdio pel desguàs del vàter.
I com frueixen (!) els unionistes veient com alguns d’aquí els fan la feina, mare de Déu…

Per mi, la recepta hauria de passar per plantejar la legislatura en termes de pols permanent a l’Estat Espanyol, d’evidenciar la mort de l’autonomisme, de fer apologia de l’anormalitat. Molt especialment des de partits i institucions (ai…), però també, i sobretot, des de les entitats, els cdr’s i el poble independentista en general. El mínim a fer és el que ha fet molt bé el president Torrent aquesta setmana a ca’ls advocats i a can mobile. I els cdr’s a la via Laietana. Cal continuar per aquesta “via”.
I per mi, qualsevol fórmula pot ser bona si incorpora aquestes premises. I seria inacceptable si avalés, en el fons, la figura d’un president regionalista submís amb Espanya. Espero que no ens facin empassar tanta indignitat. Ni que, a sobre, pretenguin fer-nos-la empassar amb aparença de regal.

Com carai voleu que els mateixos que es van equivocar greument i que ens van prendre per rucs, sense que hores d’ara ens hagin dit cap veritat, facin res de diferent i menys encara amb la por que porten a sobre i les ofertes que els han fet a canvi d’anar matant la República!

Tothom es pot equivocar però s’ha d’explicar clarament, tothom pot tenir por però s’ha de reconèixer, tambe es pot tenir dret a voler tornar a la miserable autonòmia…, però no enganyant la gent i aprofitar-se dels vots donats amb bona fe per ara trair el sentiment i el desig de tot un poble!
Aparteu-vos d’una vegada i deixeu pas a gent valenta, compromesa i lleial al país!

Això va començar al carrer i si volem arribar a bon port, només pot acabar-se al carrer!

Els polítics només s’spunten a canviar coses quan no tenen més remei perquè veuen perillar els seus privilegis i no faran res útil fins que la gent mobilitzada i amb actitut ferma no els indiquem el camí amb fermesa i sense contemplacions!

Deixar el carrer i confiar que els polítics ja farien el que tocaba sense observar-los de prop i seguir-los acompanyant i empenyent en la direcció adequada, ha estat una greu errada que hem de corregir ràpidament!

La primera cosa i fonamental en un estat de dret és la premsa i els mitjans lliures. I això ha de ser cabdal especialment en el cas dels mitjans públics. No ens podem permetre un TVE o una RNE encara que siguin dels nostres. Estic molt orgullós que a TV3 pugui veure sense embuts o a CatRadio escoltar sense problemes arguments de la gent que ens odia de manera proporcional als nostres plantejaments (i no de manera residual), perquè als amics és fàcil entendre’ls, però als enemics o als que pensen diferent és important escoltar-los i entendre i respectar llurs arguments.

Per tant prou de mercadeig amb la CCMA.

Dit això, el que està passant és malauradament un triomf de facto de l’estat.

Ja va dir l’infame Aznar que Catalunya es trencaria abans que Espanya i la seva estratègia en la repressió és de llibre: es tracta de prohibir-ho tot, des de la investidura de Puigdemont a qualsevol candidat alternatiu que els faci nosa i, evidentment, quan hi hagi govern, qualsevol decisió que no els agradi.

Com que nosaltres som febles (de fet ens hem fet febles per no aprofitar tempos, però això és una altra història) encara que diguem el contrari, tenen més o menys l’obediència assegurada (de mala gana i fent com si no ho féssim, però obediència- o sinó mirem si acatem o no les provisions de la justícia arbitrària), i llavors l’únic que ens queda és barallar-nos per les engrunes. És el que estem fent.

Davant això l’única possibilitat és la unitat i la generositat dels partits independentistes, la gosadia, la mobilització social i demostrar que l’estratègia de la por no els serveix de res, encara que tingui costos personals terribles per a tots. Quan dic tots, vull dir tots: des del polític que està al davant i que haurà segurament d’anar a la presó, fins el ciutadà que poden malferir o també tancar a la presó per oposar-se a la dictadura, passant per l’empresari que pot deixar de guanyar diners, el pensionista que potser no cobrarà o a qui també igual li etziben un cop de barra, o el funcionari que se la juga.

Mireu, les tiranies només tenen poder quan els el donen aquells qui dominen. Quan això deixa de ser així, cauen. Actualment Espanya té entre altres i contra nosaltres, el poder de la por que els tenim. Quan les coses amb què ens volen fer por (presos, economia, pèrdua de llibertats…) deixin de fer-nos-en, haurem començat el camí cap a la llibertat.

Mentre això no sigui així tot el que hi haurà seran això: negociacions

Els polítics d’ara ja són de volada, però també ho és la situació. Estic afirmat llegint en Partal expressar preocupació pel nivell de radicalitat republicana del pròxim acord. Afirmat amb la confiança donada a una línia editorial que es mostra tant coherent com és possible, i afirmat per l’esforç d’objectivitat en el marc d’un determinat projecte. Jo també entenc que les CUP jugen el seu paper polític; i que aquest no és altre que república sí. La situació històrica d’empat tècnic continuat i permanent, ens ha de fer pensar. La pregunta és relativament clara: podem tombar l’estaca, o cal que caigui de podrida, doncs no la podem tombar, però si podrir.

Els del carrer ens hem comportat i comportem com a patriotes. Els polítics com a comerciants d’andròmines. Dol, dol molt haver-nos exposat a les porres perquè quatre persones mai votades comerciïn amb les nostres ferides. No hi ha dret, i si a més en Puigdemont decideix finalment plegar, ja només quedarà la morralla, els ineptes, i amb això no es va enlloc.
No ha valgut la pena? Mentida! I tant que ha valgut la pena. Almenys ha servit per a aclarir qui és qui i per destapar l’aparença de “democràcia” amb què els espanyols han estat enganyant als babaus de tot el món. També ha servit per a denunciar que la cúpula de la UE estigui governada per quatre neo-nazis que treballaven fingint-se també demòcrates, i això no ha sigut poca cosa. Com a mínim, a partir d’ara els costarà molt més continuar fingint i aprofitar-se de la bona fe d’alguns països que encara són democràtics. A més, ara, encara que tard com sempre, però es van despertant les institucions que havien de vetllar per la protecció dels drets humans i per la justícia (la de veritat), i Espanya no en sortirà pas gaire contenta del que vagin fent i investigant. De fet, Quina sort pels anglesos que se n’hagin pogut escapar a temps!

Com molt bé conclous, no ens mereixem (ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa, ni al Mon) tanta mirada curta i miop sobre la realitat del país, tant de pensar en la gent del partit en compte de pensar en la gent idònia i tanta vella política allà on volíem i esperàvem veure gests d’una república nova i diferent. Després de llegir a l’ARA d’avui els articles de Pérez Royo i Ramoneda es fa evident
que els nostres polítics, i especialment els electes, haurien de tenir en compte les anàlisi dels experts constitucionalistes per fer front i eventualment resoldre el gran problema polític secular de la relació Espanya-Catalunya. Opinions molt més valuoses i entenedores per a tots els ciutadans que les doctrines, consignes, enveges i malfiances partidistes amb les quals “els negociadors” pretenen definir rutes, estratègies i tàctiques que no duen a cap port. Com indica el professor Pérez-Royo, i deixa clarament de manifest l’article del Sr. Ramoneda (excloent els seu incomprensible/inacceptable paràgraf final) la continuïtat del Reino de España com a democràcia constitucional només és compatible amb un Estatut referendat pels ciutadans de Catalunya, que s’havia d’haver negociat des del mateix 2010. L’actual Monarquia “absolutista” que imitant la d’Alfons XIII sembla decidida a suspendre la democràcia i tractar com a súbdits els ciutadans de Catalunya, o una República Catalana independent són les dues úniques alternatives a la solució “win-win”, racional i legal. Dissortadament son les úniques possibilitats que a dia d’avui, a manca d’una negociació (estatal o internacional) que el Govern Espanyol ha “sobiranament refusat”, figuren en les agendes de tots els partits polítics de Catalunya i Espanya. Si el jutge Llarena, per iniciativa pròpia, amb o sense complicitat amb el TC -que no està format per constitucionalistes!- , i/o amb el Govern de Rajoy, impedeixen la investidura “efectiva” de Jordi Sánchez haurà (hauran) consumat de manera inequívoca la liquidació de la democràcia espanyola. Del tot incomprensible que “socialistes” i “comuns” consentin i fins i tot simpatitzin amb aquest autèntic “cop d’estat a la democràcia”.

Vejam, tal com estan repartits els escons al Parlament actual (el breu?), si la CUP es planta i abandona el Parlament, entenc que JxCat+ERC podrien perfectament en segona volta investir un presidentet de l’autonomieta de fireta perquè sumen 66 i la resta només 65. Per tant, els pobres 4 de la CUP en principi no tenen la clau (cosa que Puigdemont mateix va posar de manifest alegrement des de Brussel·les, per TV3, al poc de conèixer-s els resultats definitius) a menys que s’empassin el gripau de votar que NO al costat de l’enemic, cosa que tampoc veig impossible. Però si no s’arriba a aquest extrem, qui té la clau del futur polític de la nació és Puigdemont, perquè no crec que el seu propi grup parlamentari el traeixin i pactin tonterietes per tornar tots a la cleda, deixant-lo a ell i els altres exiliats amb cara de tonto a Brussel·les. Per tant, estiguem atents. Si Puigdemont beneeix (que espero que no) la reculada autonomista, i entre tots pretenen fer-nos oblidar la promesa de RESTITUCIÓ feta a la campanya del 21D, i endossar-nos sense oferir ni la més mínima resistència, quatre anys de plàcida politiqueria autonomista (il·lusos!, Ñ no us permetrà ni això!), llavors ho sento, però amb la resposta cívica, les manis, les cassolades, la premsa més digna com aquesta que ens permet escriure això, etc., tots els que no hi tenim res a perdre, haurem de fer entendre a la CUP que els perdonarem el seu NO al costat de l’enemic, i sigui qui sigui el presidenciable (Sanchez, Junqueras, Arrimadas, Iceta, Pepito, …) els seus quatre NO’s poden provocar una repetició d’eleccions que ara mateix comencem a ser uns quants que la desitgem.

No van saber jugar el seu paper al 2015 ni en sabran ara al 2018 atrapats al seu propi parany.

Perque fan declaracions si no han decidit res en assamblea encara? Actuen com una secta on en realitat mana un líder que no sabem qui és ni què vol i que ja està rentant ela cervell a la parròquia..

Voldrien que els representants i els 2 milions que representen JxC i ERC surtin al carrer a partir-se la cara per ells, literalment, i deixin de pagar IRPF i impostos, vagin a judici, els embarguin, i vagin a presó o marxin a Suïssa o altres països a internacionalitzar el conflicte (que es gratis, només cal obrir una caixa de solidaritat).

No es controlen, fan i faran mal a l’independentisme, són els típics pacifistes que et dirien dispara la bomba atòmica i acaba ja amb els feixistes..

Venim d’on venim, d’una autonomia espanyola, i la cultura política és la que és, però això no ens ha impedit ser on som, amb una victòria el 21-D. Prou de carregar-nos als polítics en general. La situació és terriblement complexa. Ni el millor govern de concentració estaria lliure de negociacions entre els partits. El problema és el temps, això sí és criticable, que triguen en posar-se d’acord quan el 155 no para, primer amb el “qui” després en el “com”. Això sí és irresponsable. Com també ho és que, sempre que s’allarguen les negociacions surten els dogmàtics, que fàcil que és fer-se el revolucionari, i ometen com implementar el que diuen, això ja fo faran els altres

Aquests polítics, excepte la CUP, encara viuen al seu món espanyol. El seu paradigma mental encara és España i creuen que fora del estat Ñ hi fa massa fred.
De això Erich Fromm en va dir “Por a la llibertat” i desgraciadament la casta politica catalana ja ho va fer durant la transició després del franquisme.

Xirinacs, ‘La traïció dels liders’

“Quantes coses són possibles sense vendre’s als poderosos.!”
“Només cal romandre amorosament i orgànicament lligat al poble. Acostumar-se a obtenir la força política mitjançant el voler del poble, de les dones i homes de carn i os”

Només Puigdemont i la CUP han canviat el XIP.
Ni ERC ni l’entorn de Mas no l’han canviat.

ALLÒ DIFÍCIL NO HO BARREGEM EN ALLÒ QUE NO CONEIXEM
Venim d’on venim, d’una autonomia espanyola, i la cultura política és la que és, però això no ens ha impedit ser on som, amb una victòria el 21-D. Prou de carregar-nos als polítics en general. En tot cas és un problema generacional, no pas d’individus. La situació és terriblement complexa. Ni el millor govern de concentració estaria lliure de negociacions entre els partits. El problema és el temps, això sí és criticable, que triguen en posar-se d’acord quan el 155 no para. Primer amb el “qui” després en el “com”. Això sí és irresponsable. Com també ho és que, sempre que s’allarguen les negociacions surten els dogmàtics, fen un torcebraç amb els seus principis, en un exercici propagandístic sense tampoc il·luminar com fer-ho. Més complicacions.

Intueixo que en Vicent té més dades que no conec, per tant igual estic fent un comentari que aviat hauré de rectificar. L’anterior era un esborrany que m’ha saltat…
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Fa mesos que molts de nosaltres denunciem la poca alçada de mires d’alguns polítics. A la vista de l’espectacle, més aviat diria nul-la alçada i molt d’egoïsme en mirar quin troç de pastis poden arreplegar.

Em resiteixo a pensar que aquest comportament és generalitzat i segueixo amb el convenciment que uns tiben buscant poder i poc compromís i els altres tiben per aconseguir més compromís i afluixar el mínim en el poder.

El perill de prendre mal es important i cada dia més probable, mentre els de sempre es freguen les mans i els seus infiltrats van posant cullerada, desacreditant a tots sense distinció i tractant de minar la moral del poble.

Que tinguin tots molt clar, que aquesta societat està farta del cinisme dels del règim de sempre i de la hipocresia dels independentistes que no juguen net. N’està tant farta i els té tant calats, que ja no la poden enganyar.

Que tinguin també clar, tots plegats, que tindrem memòria, molta memòria…

Puigdemont President!

encertat el teu article i molt idoni el títol, Vicent.
permeteu-me: enganys, subterfugis, estratègies de partit. a l´altra banda el poble digne, quede clar.
així doncs, una possible historia arran de l´1 d´octubre. ERC força Puigdemont a no convocar eleccions, però confía que acabarà convocant-les. el vot independentista el tindran així més que assegurat i el poder passarà a mà de Junqueras. Junqueras confía en unes eleccions perquè sap que no ha fet els deures per implementar una república o engegar amb garanties un procés republicà. puigdemont també ho sap però a última hora decidix seguir cap al xoc de trens. a partir d´ahí, de decepció en decepció. no hi ha manera de parar l´aparell repressiu de l´estat. i cada declaración dels polítics, davant de la justicia o no és una fiblada al cor de l´il.lusionat i il.lusionant poble català. especialment repugnant, Artur Mas. des de la distancia sempre m´ho ha semblat, aquest dandi. i ara, com diu Vicent Partal, negociacions grolleres, vergonyoses,, mediocres, d´intencions espúries. el que està passant és la prova més evident de la manca d´una mínima estrategia, que potser mai s´ha tingut.
però torne a dir, des de la distancia, que Catalunya és un exemple de, valentía democrática i de futur. això ho hauran de tenir en compte els polítics d´ara endavant.

En els comentaris llegeixo moltes critiques cap als polítics que vam votar nosaltres el 21D, inclós el meu. Peró hem de tenir molt i molt clar entre nosaltres mateixos: el principal culpable d’aquesta situació es l’estat Ñ i no els nostres polítics. El govern va posar el 155 illegal i contre la seva propi constitució. Els judges van portar a presó els nostres, o amanaçar-les amb un pagament de fiança.

Doncs els qui hem de castigar per aquest merder que tenim ara no són els nostres polítics, peró és l’estat Ñ. Que no ens equivoquem!

L’idea d’en Pere Cardús per treure tots els polítics que estan amenacat amb pena de presó o multes, té molt sentit. Ara ells tenen molta por, amb raó, i és la causa principal del fracas de les negocacions.

Gerber van, tens raó en el que dius sobre qui es el veritable culpable.

En quant a la por però, no tant sols la tenen els amenaçats de presó sino bastants més. Això es pot comprendre, però no es pot acceptar que no s’apartin i deixin fer als qui estiguin disposats a tirar endevant.

Es aquí on la gent critica alguns politics i es aqui, on subscric totalment el que diu en Josep Mª Martín:
Només Puigdemont i la CUP han canviat el XIP.
Ni ERC ni l’entorn de Mas no l’han canviat.

Difícilment aconseguirem rés si som nosaltres mateixos els qui ens posem les manilles.
És el que penso cada cop que sento algú, polítics o ciutadans, dient que no tenim la majoria.
A veure:
JxCAT + ERC + CUP = 2.079.340 vots 52,27%
PP + c’s + PSC. = 1.898.371 vots. 47,73%
CatComú, 326.360 vots, va deixar molt clar que ells no volien que se’ls considerés ni d’un costat ni de l’altre.
Igual com amb els votants de PACMA i RECORTES CERO, 49.030 vots, tampoc queda definit quin seria el seu posicionament en cas de Referèndum SÍ o NO.
O és que som tan “tontos” d’apuntar-los tots al grup dels unionistes?

Lamentable, sembla que JxC està cedint a la deriva autonomista d’ERC.

Estic totalment d’acord amb el que han dit alguns subscriptors, el que més por li fa a espanya és haver de tornar a fer el ridícul si el govern no li agrada.

Doncs no li doneu aquest gust?
Sigueu valents, baixar el cap no fara retornar res doncs l’ autonomía que ens espera no és la de la retirada del 155 a possicions anteriors.

Recordeu l’actitud valenta de Rosa Park.

No heu escoltat ahir a Rajoy dir que si no li agrada el President autonòmic perllongarà el 155?
Ja ni pensa en un President republicà com Puigdemont, seria valent i clar per part de Catalunya i horrible pel gobierno de Rajoy i els seus lacais PSOE-PSC.
Sería patètic haver donat un baló d’oxigen a Rajoy i el seu gobierno, a canvi de res, de mes humiliació.

Reafirmació de la República,
Puigdemont President efectiu.

El polític que tingui por, que faci un servei al País, deixant de cobrar per escalfar la cadira i que plegui.

Volem un govern que tiri endavant la República, on s’ubiqui el poder executiu. Aquí a Catalunya es pot tenir una administració tècnica, autonòmica. Però el President s’ha de restituir, hem de retornar el nostre govern legítim amb Puigdemont al capdavant. Ja el teníem el van destituir il·legalment i l’hem tornat a votar.

Prou de partidisme polític! El que no se senti capaç de tirar endavant la República, o el que vulgui esperar que ens donin permís, que se n’aparti!

Si el moviment ciutadà no pressiona per la restitució del nostre President i Govern legítim, els partits majoritaris ens colaran el gol.

Tristesa infinita, però determinació.
Cada vegada més.
Malgrat la vellesa que m’inutilitza.
Malgrat la malaltia que també m’inutilitza.
Sóc feble, però em queda encara el pensament insubornable.
No m’acolloniran milers de Rajoys.
Ni milers de Borbons.
Encara que em quedi sol.
Servaré el pensament intacte.
Potser no em servirà només que per consolar-me.
Estic cagat de por.
Però tota la por que em fan els feixistes que governen no em farà canviar.
La meva força és el meu vot.
Déu sap que serà sempre per la llibertat.
I no defalliré, encara que potser hi hagi d’anar en cadira de rodes.
Quan toqui votaré per la llibertat de Catalunya.
Per fotre fora el maleït Borbó.
És tot el que puc fer!
Déu és la meva força!

En altres ocasions, el secretisme no es va mantenir… perqué aleshores es tractava de fer evident que Convergencia o, més tard, el Pdecat no es volia mullar.
Ara que els perepunyetes son els de ERC, ara el secretisme és necessari perqué “hem aprés de les experiències precedents” ….. ca! no m’ho crec!
Vull saber, amb noms i cognoms, qui és el que está posant pals a les rodes. Segur que tots ens enduriem una bona sorpresa. I ho vull saber abans de unes eventuals noves votacions perqué no els vull votar mai més.
ERC, quina pena !!!!!

Em cago de veure-l’s bons a aquesta desferra de politicastres republicans, covards, mesquins i mentiders que s’estàn passant per l’entrecuix posterior la voluntat dels votants catalans expressada dues vegades seguides a les urnes. No ens queda cap altre opció que pensar que el que més els importa és no perdre el cadirot que els ofereix riquesa en diners i en poder, i que són encara productes residuals de la covardía i la indignitat de la política franquista, miserablement canviada de bandera.

Ho sento Vicent, però no comparteixo el rerefons del que comentes.
No s’han guanyat la confiança tant els membres de JxCat com els d’ERC, després dels darrers anys?. Per a molts, a nivell personal, igual seria més fàcil deixar-ho córrer, però no ho fan.
Si hi ha una cosa que és forta són els principis, ressisteixen el pas del temps i moltes tempestes: democràcia, llibertat, no violència, respecte … en quin moment aquests dos partits els han trait?. Jo entenc que estan reforçant-los.
Si hi ha una altra cosa evident és que sense violència, avui per avui, l’Estat no cedirà ni un gram. O algú creu que ho farà?. A garrotades, les tenim totes assegurades per perdre-hi.
Per mantenir els principis cal no tornar a posar-nos la corda del temps al coll del sobiranisme (i no dic independència, que n’és un subconjunt d’aquest) i deixar que estiren o ens estirem.
Penso, des de l’experiència recent, que qui mai falta ni ha faltat per afavorir el “procès” ha estat els propis poders estatals i els seus polítics. El nivell de degradació democràtica és tan gran i evident que nomès és qüestió de temps que la seua pròpia guerra deixe oberta altre cop la via sobiranista sense haver de caure en la violència, unic terreny de joc on tenim totes les de perdre.