La subhasta municipal de l’independentisme

  • «Molta expansió territorial i poca densitat política: vet aquí l'estat actual de la qüestió, que es resumeix en la tendència que l'independentisme entri a formar part, com una fruita més, de la macedònia del sistema»

Julià de Jòdar
18.06.2019 - 21:50
Actualització: 19.06.2019 - 13:01
VilaWeb

Si res es desprèn de les últimes eleccions municipals, això és la constatació que l’independentisme, en tot l’arc que se’n reclama, no ha pogut oferir al país cap estratègia territorial ni social, de classe ni ecològica, cultural ni de gènere que les lligui a una perspectiva general. Se’ns dirà que això dels pactes interpartidistes no és res de nou, i que és connatural a les pràctiques de la democràcia liberal, si no fos que, ara i aquí, se n’ha derivat l’absència de cap vinculació tàctica entre poder municipal i poder nacional: d’aquesta manera, la relació amb l’estat ha quedat difuminada, per no dir que incorporada, com un fet objectiu, gairebé natural, a l”estat de coses’ –justificacions retòriques a banda, i sempre a l’espera que la impagable ajuda espanyola ens torni a donar un cop de mà amb les sentències del judici-farsa.

Si almenys haguéssim pogut esbrinar un ‘comportament de classe’ diferenciat al si de l’independentisme, encara rai, però aparcar cacics del 3%, tot i ser exemplaritzant i necessari, és un esport que no cal ser gaire independentista per practicar-lo: n’hi ha que ho fan amb més gràcia, si cal, a l’hora de justificar el ball de bast… (ai, no, volia dir de poltrones!) a la capital. D’altra banda, si prospera la llei Aragonès, podrem comprovar que els ‘interessos de classe’ al si de l’independentisme d’ocasió estan ben apamats, ben dats i millor beneits. També, aquí, les baralles seran per les poltrones.

La sensació de feblesa, la pèrdua de capacitat de direcció, els pactes entre petites oligarquies polítiques de tots colors, l’escissió entre imaginari nacional-republicà constituent i política a la menuda, la pèrdua d’horitzons emancipadors: vet aquí el terreny on acampa l’independentisme. Molta expansió territorial i poca densitat política: vet aquí l’estat actual de la qüestió, que es resumeix en la tendència que l’independentisme entri a formar part, com una fruita més –i, segons en quins camps, massa madura–, de la macedònia del sistema.

Amb aquest patró, hem assistit a la rebaixa moral de l’independentisme a escala municipal i a l’oportunisme polític autonomista de tota la vida. L’anomenada política ha descosit la relació entre consciència local i consciència nacional, tot difuminant el poder constituent adquirit en anys de mobilitzacions; d’aquesta manera, s’ha ajudat a recosir les costures nacionals i socials per on podia rebentar el sistema.

Des que les masses mobilitzades, amb una barreja d’indignació i idealisme, s’han trobat orfes de lideratge, perquè cap classe, grup ni bloc no ha tingut una política pròpia, capaç d’objectivar-ne el paper –més enllà d’emocions, moments d’eufòria, pèrdua d’oportunitats, etc.– per soldar una unitat estratègica en la lluita pel poder propi, l’independentisme ha perdut la capacitat d’oferir-se al país, ara i aquí, com a alternativa global i emancipatòria respecte a la subordinació nacional i a la injustícia social, que no ha sabut fondre en un gresol únic.

Ni Puigdemont ni Junqueras, productors i víctimes d’unes circumstàncies històriques que els han superat –i, en conseqüència, portadors d’interessos de part, o sigui, subjectius– no han pogut ocupar aquest espai en el qual el moviment –plural, sempre plural– s’hi veiés reflectit –ferm, sempre compactat—amb llums i ombres. Ni Sànchez ni Cuixart, bastaixos del carrer, però sense capacitat simbòlica per a aconseguir poders democràtics delegats per les urnes, no podien substituir el lligam necessari entre institució i carrer. De la temptació de recolzar-se en un eixut messianisme personalista a caure en la repetició del victimisme històricament estèril només hi ha un pas, que les generacions joves hauran d’evitar de totes totes. Ves que la marmallera història no hagi conspirat per fer-nos extensivament independentistes sense temps per a practicar l’indispensable conreu intensiu. La temptació de pensar que la història sempre cau de la banda de l’estat, com a formació ‘natural’, també és forta.

I em sembla que tots els propòsits de remuntada, de recomposició i de represa de la iniciativa política haurien de partir d’aquesta consciència de fracàs, tant relatiu com es vulgui pel que fa als interessos partidistes, però que ha esdevingut un fet material en la conformació dels referents independentistes actuals, justificacions retòriques a banda.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any