Els Mossos com a termòmetre

Hi ha un noi a la presó per haver-se manifestat. Parlem d’Espanya, és clar, i la notícia és tan poc notícia, tan poc singular, tan reiterada que esdevé definició. Però resulta que a Dani Gallardo, jove madrileny que l’octubre passat va expressar la seva solidaritat amb la causa catalana, aquest estat exacerbat de repressió li demana, per via del seu representant fiscal, sis anys de presó (sis anys de presó!).

I no pot ser de cap manera que, a còpia de sentir i de viure aquestes barbaritats (el temps que fa que ens tenen tancats els presos polítics i lluny de casa els exiliats i l’enfilall subsegüent d’ignomínies), ens hi acabem acostumant. El cas del jove Dani Gallardo és una altra insuportable, intolerable aberració i com a tal l’hem de tractar. El mateix octubre quedava explícit, en aquest reportatge, el biaix interessat dels informes policíacs, les incongruències, el tantes vegades repetit mirar cap a una altra banda (que sempre és la mateixa) de la jutgessa de torn. Que les afirmacions dels policies (que el noi els va agredir i s’hi va resistir i tant com calgui afirmar) quedin contradites pels informes mèdics, per exemple (els quals situen policia suposadament agredit i noi suposadament agressor en dos punts distants de Madrid), no és res que aquella jutge ni ara el fiscal ni ningú responsable de mantenir empresonat en Dani Gallardo hagin volgut considerar.

Aquesta pràctica repressiva (les càrregues contra les persones que exerceixen el dret d’expressió sempre que aquesta expressió no inclogui faramalla fatxespanyolista), aquest arraconar una noia i llançar-la a terra i apallissar-la amb la cobertura de l’uniforme, aquest endur-se-la al calabós i el noi que la volia ajudar (el Dani) per torna, i tapar-se les cares per a insultar-los i vexar-los (els policies, encaputxats, a comissaria: tot tan normal i tan homologable), aquest presentar plens de barroeries i de contradiccions i sense molestar-se a afegir-hi cap prova els informes que els han d’incriminar, aquest tot que culmina amb el noi tancat a la presó i amb aquests sis anys de petició fiscal al damunt és, en fi, una trista mostra més de la naturalesa d’Espanya.

Una definició clàssica d’estat estableix que és l’instrument del monopoli de la violència. L’exercici d’aquest monopoli, l’ús o el no-ús d’aquesta violència, fins i tot la manera com se’n fa ús, estableixen, nítidament, el retrat del caràcter d’aquest estat. La perpetració d’una violència constant (soterrada o en esclat explícit) en contra de la població no defineix pas un estat que es pugui aixoplugar sota l’ampli paraigua d’allò que descriuríem com a progressista i democràtic.

Ni un estat existent ni un projecte d’estat tampoc.

Perquè a la fotografia que il·lustra l’article no hi ha pas policies espanyols sinó mossos d’esquadra. Perquè aquesta és la nostra mare dels ous: al capdavall, en la denúncia de la pràctica repressora de la policia espanyola hi ha el dibuix clar d’allò que detestem, a Espanya i a tot arreu, d’allò que no volem.

Hi va haver un temps, uns dies, uns mesos potser, un parèntesi abans del referèndum del Primer d’Octubre, en què mig vàrem poder entrellucar un camí diferent. Que va ser un flaix, pràcticament, un miratge, però que ho vàrem veure amb els nostres ulls. I sí, hi ha una diferència clara entre la manera de fer d’aquell parèntesi i la deriva, la brutalitat, posterior.

I en aquesta qüestió la clau tampoc no és el caràcter més o menys violent ni la pràctica més o menys ideològicament agressiva d’aquest mosso o d’aquell altre, sinó la direcció política. Establir que no es pot impedir a cops que la gent voti és una decisió política. Establir que s’ha d’impedir a cops que la gent voti, també. Sempre hi ha una decisió política, en un sentit o en un altre, i no la pren pas l’energumen estossinador.

Per això és que l’actuació dels Mossos d’Esquadra serveix de termòmetre polític dels qui en són responsables polítics. I aquesta actuació, de fons i de pràctica repressiva, interpel·la directament, i abans que ningú, és clar, el responsable d’Interior. Però també el govern on aquest responsable és conseller. I els partits que donen suport a aquest govern.

I llegia la història de Dani Gallardo, a Madrid, i no hi havia res, res, res que em digués, ni amb la boca petita ni amb res, que aquest cas no hauria pogut passar a Barcelona. I això, penso, és el punt més alarmant de tots: si ens quedem sense alternativa a la manera de ser i de fer de l’estat espanyol, si oblidem que no volem ser com ell, precisament, que aspirem a bastir un país lliure de ciutadans lliures i actius i amb drets. I que això és la independència. I que això altre que hi ha ara, no.

I sí: els actes del present prefiguren el futur.