10.09.2020 - 21:50
Si no ens hem de deixar corregir, em demanen, atès que jo solet m’he penjat la llufa de profeta de la no-correcció, què podem fer per millorar el propi idiolecte? Doncs llegir. Llegir bons llibres, anar a veure bon teatre, mirar bones pel·lis i sèries. Consumir llengua de qualitat, vaja. Oi que quan sortiu a sopar no aneu pas a un local de ranxo sinó allà on saben remenar fogons? Doncs això.
Aquests són uns quants dels plats de qualitat que m’he cruspit aquest estiu. Tres de casa i tres de fora (de dolents també me n’he empassat més d’un, però precisament per això no us en parlaré):
—Robinson Crusoe (Daniel Defoe, traducció d’Esther Tallada. Bernat Metge Universal). Tota una redescoberta. No recordo en quina edició me’l van fer llegir de nano, però ni de bon tros em va impactar tant com aquesta. En consonància amb la nova consciència que ja es va escampant quant a la importància de la traducció, la versió d’Esther Tallada és d’una riquesa lèxica i alhora d’una senzillesa de lectura que fins els seus predecessors (ni més ni menys que Carner i Joan Fontcuberta!) segur que hi xalarien. Amb el prestigi acreditat per les seves traduccions de Faulkner (La mansió, Mentre em moria, i ara mateix, en preparació, Les palmeres salvatges), Tallada ha restituït a aquest superclàssic la naturalitat amb què lliscava en temps de Defoe i l’ha alliberat de l’encarcaramenta post-noucentista.
—El castell (Franz Kafka, traducció de Joan Ferrarons, Club Editor). Un altre pes pesant, però de tota altra mena. Em feia mandra (Kafka sempre me n’ha fet), però el nom del traductor (una veu que assegura el recanvi generacional) em va ajudar a espolsar-me-la de sobre. I a fe que vaig fer ben fet. Mentre sallava per les pàgines d’aquesta aventura tan grotesca que sembla de dibuixos animats, rumiava que una de les causes de la desafecció per la lectura d’aquest país nostro ha de ser sens dubte l’encarcaramenta lingüística del Noucentisme ençà. I encara hi ha qui la vol reviscolar!
—Una dona difícil (John Irving, traducció d’Ernest Riera, Ed. 62). El totxet de l’estiu, per desengreixar. La història és atractiva per a qui li agradin aquesta mena de cabòries a l’americana, a mig camí entre Woody Allen i John Kennedy Toole. És del 1998, quan tot just feia eclosió el fenomen de la desubicació del mascle occidental, per això aquí la que està desubicada encara és la dona. Fa de bon comparar amb Robinson Crusoe, precisament, per les estratègies traductives radicalment diferents: un altre ritme, un altre to, un altre tractament… De fet, si no ens diguessin en cap moment que està ambientat als Estats Units ho endevinaríem igualment (cosa que no deixa de ser un mèrit del traductor, trobo).
—El futur del català depèn de tu (Carme Junyent, la Campana). Un dels imprescindibles de la temporada, que no es publica un junyent cada dia (en realitat és la transcripció d’un seguit de converses amb la periodista d’aquesta casa Bel Zaballa). Com que el tema és candent, la lingüista més mediàtica (malgré elle) del país hi ha ficat cullerada per dir una cosa important: que us heu de conscienciar. I també ha estat prou valenta per fer una proposta que ara mateix sembla quimèrica: per salvar el català és imprescindible la solidaritat dels castellanoparlants, tant els peninsulars com els llatinoamericans. Podrien començar per llegir-se el llibre, per exemple.
—Parla’m amb estil (Magí Camps, Eumo Editorial). Un altre de llengua, què hi voleu fer. És que van provocant. Però ben diferent de l’anterior. La gràcia, precisament, de l’estil de l’antic cap d’edició de La Vanguardia és que és senzill, llegidor, abastable. Frase curta i molt entenedora, tant per afrontar temes generals (el problema dels textos teatrals sense revisar, per exemple) com per introduir-nos a qüestions específiques com les de l’ortotipografia. Especialment rellevant que insisteixi en la distinció entre pífia i transgressió: no és el mateix dir ‘Falten tres’ que ‘M’he tornat a encostipar’. El primer sintagma és mal català, el segon és un col·loquialisme. Si en l’àmbit per exemple de la pintura això s’entén tan bé, com és que en el lingüístic costa tant? (*)
—L’últim mono (Lluís Maria Todó, Club Editor). No és novetat, ja té cinc anys. Però sempre he tingut una flaca per aquest traductor que de tant en tant també fa novel·la. Perquè, encara que el seu credo lingüístic pot ser discutible (com el de tothom, d’altra banda), és un home que sap polemitzar, ni que sigui des de l’altra trinxera. I un creador que s’arrisca i que sap ser conseqüent, tal com demostra el títol mateix d’aquesta peripècia amb molt d’element autobiogràfic. Encara més autobiogràfic, i recomanable, és el títol que va venir després, el 2017, Gramàtica dels noms propis, una història de la pròpia nissaga a partir del vocabulari familiar. Com una Natàlia Ginzsburg de la Barcelona menestral.
Tots sis títols els trobareu a les parades de la Setmana que durarà fins demà passat. Un servidor, per la meva banda, començaré a fer provisions per als exercicis de l’estiu que ve: em firaré Els invisibles (L’Avenç), de Joan-Lluís Lluís, la meva aposta segura, i el que ha estat la sensació de l’estiu, La drecera (Periscopi), de Miquel Martín. Perquè jo (de vegades) també faig cas dels bons consells.
[*Carme Junyent i Magí Camps els podreu sentir en directe presentant els seus llibres demà dissabte a les 6, al Moll de la Fusta de Barcelona]
