Mireille Gansel: “L’amor em va marcar per a tota vida, si no el nazisme hauria guanyat”

No sabem exactament l’any de naixement de Mireille Gansel. Va ser a París durant la Segona Guerra Mundial. D’origen jueu, d’Hongria i Eslovàquia, la seva infantesa va ser marcada per l’èxode, la deportació i la incorporació del seu pare a la Resistència francesa. Així ho explica ella mateixa. Va estudiar història de l’art, però s’ha dedicat a la traducció i a la poesia. És lluitadora com poques. És tossuda. És una dona de cultura que fa acció política a partir de la literatura. I no és pas una teòrica. Plena de sensibilitat i d’humanisme, ha traduït poetes plens de patiment, com Nelly Sachs, i poetes considerats dissidents, com Reiner Kunze i Peter Huchel. Va anar a la RDA per traduir Kunze en plena Primavera de Praga, va instal·lar-se a Hanoi durant la Guerra del Vietnam i va aprendre’n la llengua per publicar en francès una antologia de poetes vietnamites, acció política contra els Estats Units.

De Mireille Gansel, en podem trobar en català dos títols publicats per Lleonard Muntaner. El llibre autobiogràfic Traduir com transhumar, traduït per Dolors Udina, i l’antologia poètica La llàntia de l’espera, en una traducció d’Antoni Clapés. Gansel ha passat uns quants dies pels Països Catalans per recollir el premi Veu Lliure que li ha atorgat el PEN català. S’ha sentit una mica aclaparada per l’atenció que ha tingut dels mitjans i diu al nostre fotògraf que si de les fotos que li fa n’hi ha cap que quedi bé, que la hi enviï. “Em penso que em torno una mica narcisista”, deixa anar amb mitja rialla.

—Teniu una biografia marcada pel patiment i per la por. Sobretot els primers anys d’infantesa i joventut. Això us ha determinat i condicionat tota la vida?
—El meu pare va ser arrestat per la Gestapo a la zona ocupada, a París, en una ràtzia contra els jueus, i el van internar en un camp de trànsit. El conserge del bloc de cases on vivíem va dir a la meva mare que la Gestapo i la milícia eren a punt d’arribar per detenir-la. Ella va agafar el meu germà, em va posar a mi al cotxet i vam fugir, cap al poble on s’estava la meva àvia, Montalban, travessant la línia de demarcació. Quin coratge, els meus pares, per a sobreviure! Quan el meu pare va poder fugir del camp i el va recollir la resistència, abans no arribessin els alemanys, va passar a la França col·laboracionista i es va vincular a la Resistència. Uns amics el van amagar, ens van amagar. I aquesta força de viure, el coratge per a sobreviure del meu pare i la meva mare, és el que m’ha marcat més, més que la por i el patiment.

—Heu heretat aquesta força de viure i aquest coratge, sempre a favor del més feble.
—La força de la vida es troba per sobre de la força de la mort. Per a un infant viure aquesta tragèdia, el marca. La primera vegada que vaig anar a Budapest, per veure els supervivents de la meva família, devia tenir set o vuit anys, vaig sentir la força i la resistència de l’amor, d’una manera molt intensa, en el grup que ens va venir a rebre a l’estació. Hi havia el germà i la germana del meu pare i hi havia els amics més íntims. L’amor i la solidaritat que transmetien, tot i les tragèdies viscudes, em va marcar per a tota la vida. Pensa que tenia un cosí, que, tot i ser catòlic, es va morir de petit dins una escola que els nazis van cremar.

—Heu actuat amb la mateixa voluntat també.
—És que si no ho hagués fet així, el feixisme hauria guanyat. Una vegada, un artista de la comunitat jueva que s’havia tornat cec, em va ensenyar els quadres que havia pintat. Eren plens de criatures i persones abatudes, desfetes. I jo vaig dir: No, així no, perquè donem la raó al feixisme. Recordeu Simone Veil, la ministra francesa de Salut i presidenta del Parlament Europeu? Ella deia: “Jo no sóc pas cap víctima.” Ho trobo formidable. De la seva vida, en va fer un combat per als altres.

—També us heu proposat de viure en aquests termes. I entenc que aquest combat us el mireu des de l’humanisme, sempre al costat dels oprimits.
—És un concepte eteri, això de l’humanisme. Què és realment? Hi ha una expressió, uns versos que va escriure Reiner Kuntze, el poeta de l’Alemanya de l’Est, sobre una dona escultora que volia esculpir la part humana de l’home. Ella deia: a mi m’interessa expressar la part d’humanitat de l’home. Això és l’humanisme per a mi. I sí, quan creus que algú es troba amenaçat, s’hi ha d’anar.

—Heu anat molt a fons a l’hora de comprendre la importància de les paraules, de les llengües, per a conformar identitats i cultures. Potser per això a Traduir com transhumar expliqueu que, si només poguéssiu conservar un mot, triaríeu innig [que Dolors Udina ha traduït com “profund, intens, fervent”].
—Innig és un mot que es feia servir en la meva família, però que no he trobat en l’alemany que parlen ara a Alemanya. L’escriptor Aharon Appelfeld diu que és un mot dels alemanys sensibles. En canvi, els alemanys d’un país dominant no el van fer servir mai, aquest mot. Jo tenia un oncle a Budapest que quan m’escrivia em deia estimada innig, per dir ‘des del fons del cor’.

—Quina pèrdua que innig ja no es faci servir.
—Jo, quan estic amb algú, cerco aquesta solidesa de les paraules, aquest valor humanista de les paraules. Una vegada que havia de fer un discurs, un professor que m’apreciava molt em va dir: tu no pots pas pretendre que la gent quan t’escolti entri en trànsit, de tanta intensitat com tu pretens donar a totes les paraules. La majoria no som així, em deia.

—Que es perdin mots com aquest és de doldre.
—És curiós que en aquest viatge a Catalunya, Mallorca, València, la gent de parla catalana que he conegut té una sensibilitat amb la llengua, entén la profunditat de les paraules. Això em recorda la gent d’Hongria, d’on prové la meva família. La gent que parla una llengua minoritària, per força comparteix algunes coses.

—Voldria parlar de Bertold Brecht. L’escriptor i la seva companya, Helena Weigel, van voler retornar a la llengua humanista, neta de connotacions nazis. I al llibre dieu: “Resistir. A la llengua i per la llengua. […] Treballar els versos de Brecht era treballar a l’arrel mateixa del pensament, de la imatge, de la música, a l’arrel de la sensibilitat i la racionalitat.” Parleu-me d’aquesta revelació que us van portar els versos de Brecht.
—En els seus poemes, Brecht parteix del seu combat, un combat que el guia a partir del 1933, amb l’arribada del nazisme. Brecht va treballar amb totes les paraules cremades, amb les paraules dels exiliats, perquè coneixia la intenció nazi de pervertir la intel·ligència, la lucidesa. I ell va fer la seva feina per mitjà de la llengua. Jo, com ell, em poso les ulleres per mirar de prop què hi ha darrere cada mot. En la poesia de Brecht hi ha un moment que diu: estigueu atents, vigilants.

—No doneu fet mai res per descomptat.
—El context és la meva història. Vaig estudiar alemany per comprendre què havia passat. Jo estimava la poesia de Rilke i de Goethe, però amb el nazisme la continuïtat de la llengua s’havia pervertit. Vaig abocar esforços a recordar que era una llengua que havia estat trinxada pels nazis i calia que els alemanys fessin atenció per no tornar-hi a caure, per desnazificar la llengua i tornar a la llengua primitiva, autèntica. No era problema meu, però era important que els alemanys resituessin el desastre total que havia sofert la seva cultura i la seva llengua amb el feixisme. El primer poeta alemany que vaig traduir va ser Reiner Kunze, nascut el 1933. Va ser acollit pel Partit Comunista i es va formar en oposició a la llengua dels nazis. Ell va descobrir la poesia txeca gràcies a les cançons populars que cantava la seva mare. Quan es va oposar al règim comunista, va passar a ser considerat un dissident. I va començar a escriure un alemany amb molta influència txeca. A mi m’agrada aquesta dissidència dins el procés de tornar l’alemany a la seva identitat pròpia. Per això vaig anar a conèixer Kunze allà on vivia, en un petit poble minaire, Greiz. Perquè quan tradueixo a mi m’agrada anar al lloc, veure la persona, mirar-la als ulls, entendre qui és. És clar, podria anar a les biblioteques de París i no moure’m, però he de conèixer el context, conèixer la vida del poeta que tradueixo.

—Sempre heu estat activa en moments clau de la història. Ara comentàveu el vostre vincle amb Kunze i la seva dissidència contra l’URSS, dins la RDA, coincidint amb la Primavera de Praga. També heu estat una persona activíssima contra la guerra del Vietnam, hi vau anar i tot.
—Jo no sóc una teòrica, certament. Però, sobre això que em demanàveu al principi del dolor i el patiment, us diré que de ben petita ja em vaig revoltar. Quan tenia uns set anys, em van fer fora de l’escola per haver-me revoltat contra una injustícia. El professor em deia que mirés cap a una altra banda i jo li deia que no, que jo em revoltava contra la injustícia, contra la mentida.

—Certament, sou una dona de combat, però mitjançant la cultura. Utilitzeu la cultura com a arma de combat. Amb la traducció, amb les paraules. I això té una força increïble.
—Jo no provinc d’una família culta ni gaire cultivada. Així i tot, entenc el llibre com un instrument de lluita. Cerco aquesta veu, aquesta crida a la consciència humana. Perquè la cultura és una paraula grossa. Quan vaig anar a conèixer Kunze, em va parlar d’un altre poeta dissident de l’Alemanya de l’est, Peter Huchel. I em deia: és per aquí per on has d’anar, cap a aquesta poesia de combat, de paraules que pesen.

—Feu una acció radical, segurament la més radical, aneu al límit, quan enmig de la guerra del Vietnam us instal·leu a Hanoi i apreneu la llengua vietnamita per traduir al francès els poetes d’aquest país. Mostreu la cultura d’un país que trinxen. A Traduir com transhumar dieu que l’antologia tenia per objectiu enfrontar-se a la declaració de McNamara, que deia que “els bombardaments faran tornar el país a l’Edat de Pedra”. Respondre l’amenaça de McNamara amb la poesia.
—Quan em van convidar a anar a Hanoi, vaig anar-hi gràcies a una ONG mèdica i amb un col·lectiu intersindical per a reconstruir la biblioteca de Hanoi que havia estat bombardada i també com a membre del Tribunal Russell. Tothom es pensava que jo estava una mica tocada de l’ala, a Hanoi, tret d’un matemàtic, un dels grans matemàtics del seu temps, Laurent Schwartz. Un dia que el vaig acompanyar a casa seva, em va explicar que tenia un fill i que l’extrema dreta francesa l’havia assetjat fins al punt que es va acabar suïcidant. Això en el context de la guerra d’Algèria. La tragèdia humana, la seva i la meva, ens va unir. Ell sí que entenia la meva lluita des de la poesia.

—Impressiona que traduíssiu els poetes vietnamites. Això és una acció política i de lluita de primer ordre.
—Jo vaig traduir alguns poetes sobretot del segle XX. I sí, va ser una acció clarament política.

—En el llibre Traduir com transhumar ens ajudeu a recordar, a tenir present, que les paraules no són neutres, que cada mot té un pes. Sovint, la societat actual no la té, aquesta percepció del pes de les paraules.
—Traduir implica un risc. Em vaig quedar molt sola quan vaig prendre la decisió d’anar a Hanoi. La meva família hi estava totalment en contra. Després, en tornant a París, vaig parlar de poetes dissidents i això no va agradar al règim comunista del Vietnam. I en una nova estada a Hanoi, temps després, hi vaig anar amb el meu fill que era petit i ens van tancar en un hotel rodejat de policia. El meu fill volia tornar a casa. Vaig escriure al primer ministre i a un dels grans poetes del país i els vaig dir: si tracteu així els vostres amics, què en fareu del vostre país? Quan vaig tornar a París, tots els meus amics comunistes se’m van girar d’esquena. M’havia convertit en una dissident de la dissidència, perquè m’havia interessat per alguns poetes vietnamites que no eren adeptes al règim comunista. La veritat és que a vegades m’he trobat molt sola.

—Us ha fet mal aquesta solitud?
—No. Ha estat divertit.

—Teniu una gran fortalesa. Com us definiríeu?
—Diria que allò que és important és la coherència. Has de ser coherent amb tu mateixa. Jo sóc més fràgil que no forta. I per a mi és més important que res ser sensible amb aquells que són fràgils.

—Després d’aquest viatge que heu fet pels Països Catalans, ara coneixeu una mica més la realitat del nostre poble i de la nostra llengua minoritzada, maltractada durant el franquisme i maltractada encara avui, utilitzada com a arma política pel feixisme, per atiar l’odi. A partir de la vostra experiència vital, del seu humanisme, què heu percebut en nosaltres i en la nostra llengua durant l’estada?
—Tant a València, com a Barcelona, com a Palma, he parlat amb molta gent, però tots militants de la llengua i de la poesia. He detectat que la vostra problemàtica no és pas un combat per una identitat, és una problemàtica més greu que aquesta, perquè l’espanyol envaeix d’una manera molt subtil l’escola, els mitjans de comunicació. La resistència que poetes, editors, traductors exerciu amb la llengua, no és una resistència identitària, perquè hi ha una especificitat i un humanisme en aquesta llengua i en aquesta literatura. I no és pas un problema regional, és un problema universal.