Miquel Buch: ‘Si l’estat espanyol vol la confrontació, no hem de descartar res’

La decisió la va prendre aquest cap de setmana la militància de Convergència: fundaran un nou partit. El congrés dels dies 8, 9 i 10 de juliol servirà per a constituir una nova formació que substitueixi el partit fundat fa quaranta anys per Jordi Pujol i unes quantes desenes de persones més a Montserrat. Les famílies convergents es van posar en marxa tan bon punt va començar aquest període de renovació general pilotada per Artur Mas. Una de les veus emergents que s’han fet sentir en aquest debat és la de Miquel Buch, batlle de Premià de Mar, president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i membre de Moment Zero, un dels grups més independentistes del partit. Buch forma part d’un grup de treball, juntament amb Jordi Turull, Neus Munté i David Bonvehí, que té el suport implícit del president Carles Puigdemont i la simpatia de Mas. Buch defensa una renovació profunda del partit, diu que ja s’ha fet a escala municipal i que Mas hi ha de tenir un paper principal. Hi hem parlat ara que s’ha posat en dubte l’estabilitat parlamentària de la majoria que ha d’acomplir el mandat democràtic del 27-S.

—El procés cap a la independència trontolla?
—No.

—L’estabilitat parlamentària del govern que ha d’aplicar el mandat democràtic és avui més feble, després de la decisió de la CUP de desdir-se del pacte…
—Evidentment, el pitjor favor que es pot fer al procés cap a la independència és que els partits que defensem la independència anem separats. Això no hi ajuda. Tanmateix, tenim un govern format per dos partits, Convergència i Esquerra, que integren Junts pel Sí. I molts independents que s’hi han implicat. Aquest govern és el que avui garanteix la força per a caminar cap a la independència de Catalunya.

—Artur Mas deia que si no es podia aprovar un pressupost seria difícil de demostrar que es podia fer una cosa molt més complicada: la creació d’un estat.
—Té tota la raó del món. El govern de la Generalitat va a dues velocitats. Una, que és la del procés, i una altra, que és la de continuar aguantant la casa dreta. I això vol dir poder fer polítiques socials, de transport, ambientals, educatives, culturals, del món local, etc. Tot això s’ha de poder continuar fent. Si correm molt en una d’aquestes qüestions i l’altra no pot avançar, tindrem problemes evidents. Per poder avançar necessitem el pressupost que ens permeti de fer política social.

—I les tasques per a proclamar la independència avancen com caldria? Molta gent es queixa que no es percep l’avenç.
—A qualsevol equip de futbol hi ha un jugador o dos que no tenen el protagonisme dels altres. Però són indispensables per a l’equip. Per exemple, al Barça podem parlar de Sergio Busquets, que fa que tot rutlli i és una part central de l’engranatge. Pot ser que algú tingui la impressió que, com que no se’n parla gaire o perquè veníem d’una hiperactivitat i ara es fa una altra classe de feina, no es faci prou. Però això no s’ha aturat. Viver i Pi-Sunyer, Reniu… totes aquestes persones fan una feina de despatx per a preparar totes les estructures que caldran per a fer l’estat. No fem una cosa fàcil. I no es pot fer d’avui per demà. Hem d’anar canviant el xip del ‘tenim pressa’ pel del ‘fem-ho bé’. Ara toca fer-ho bé.

—Hi ha una gran confusió sobre quin és el full de ruta i els passos següents. Ho podeu aclarir d’una manera sintètica? O anem improvisant?
—Jo crec que d’improvisació, no n’hi ha. Però s’han d’anar passant etapes. A vegades, volem començar la casa per la teulada. I s’ha de començar pels fonaments. No confio que s’obri cap opció el 26 de juny a les eleccions espanyoles. La possibilitat és del 0,0000000001% que en surti un govern espanyol que ens faciliti l’exercici del dret d’autodeterminació. Però si passés, no podríem pas desentendre’ns-en. I tot canviaria. No podem tancar mai cap porta. Hem d’estar preparats per al que pugui passar en qualsevol de les situacions que es donin. Tenim clar que el partit no el juguem contra l’estat espanyol, sinó a favor dels catalans. I internacionalment, l’acumulació de raons serà important. Si hem fet tot allò que era possible per aconseguir un desenllaç amb diàleg amb l’estat espanyol, qualsevol camí que calgui fer unilateralment tindrà més força i suport.

—Cada vegada hi ha més veus que defensen la solució del referèndum unilateral. Com ho veieu?
—Veig que és una via més. És una possibilitat. Però no és l’única i exclusiva. No podem renunciar a cap opció. El camí de la no-confrontació sempre és molt millor. Hem d’aconseguir allò que ens hem proposat per la via més negociada possible. Anem pel bon camí i cal continuar-hi insistint. Tenim una majoria forta. No fem res mal fet. Si l’estat espanyol vol la confrontació, no hem de descartar res. Hem de tenir previst un referèndum d’independència unilateral. Són vies que a Europa ja s’han explorat. No serem pas els primers de fer-ho.

—Convergència és un partit independentista?
—Sí. Sí, sí. És una cosa que s’ha dit clarament. Sobta que algú ho posi en dubte quan tenim un president i tres consellers encausats en processos judicials per haver defensat fins a les últimes conseqüències el dret de decidir. Això és com demanar a Messi si és del Madrid.

—I el partit que es crearà també serà independentista? O es definirà com a sobiranista?
—S’acabarà fent el partit que decideixin els militants de la Convergència actual. No deixarem de ser un partit de confluència de moltes ideologies diferents, moltes maneres de pensar diferents. Però som gent que ens sentim còmodes defensant un interès comú que és el país i la seva gent. A partir d’ací, la qüestió de la independència és clara. Ens hem declarat independentistes per activa i per passiva. Ho hem fet amb claredat. Si la pregunta és si un no-independentista tindrà cabuda al partit, segurament també. Però el partit no tindrà matisos en aquesta qüestió. L’objectiu és diàfan. Com pot ser que algú posi en qüestió això. En Messi no és del Madrid. És del Barça. Convergència ja ha demostrat què som i què estem disposats a fer.

—Parlàveu ara de la confluència d’ideologies al nou partit. Però a qui ha de representar? No es pot fer content tothom…
—El partit ha de representar el gruix de la societat, que no està en un extrem ni en l’altre. La gent normal, que es lleva cada dia, que té la sort de treballar, demana poder decidir on porta els fills a escola, poder tenir una feina digna, poder tenir possibilitat de créixer empresarialment… Ha de ser un partit que garanteixi que les persones vulnerables o que passen un mal moment tindran ajuda de l’administració. Això només són alguns exemples. Però queda clar que el gruix de la societat defensa coses com aquestes. Jo sóc alcalde de Premià. La gent no m’atura pel carrer i em diu que són de dretes, o socialdemòcrates, o liberals… Em diuen què necessiten o què pensen que cal fer. Però no és la ideologia allò que els guia.

—Quin tipus d’estructura ha de tenir el nou partit? CDC era molt presidencialista…
—Això ho acabarem decidint al congrés del juliol. Jo em decanto per un model que separi l’estructura orgànica de l’estructura representativa institucional. Fins ara hem tingut un president Pujol i un president Mas que a la vegada eren presidents de Convergència. Jo sóc partidari de separar les coses. I qui faci de president de la Generalitat haurà de tenir veu a la direcció, però el partit l’han de portar persones que poden compaginar tasques a les institucions però no en les màximes posicions. Cal separar el partit de la institució.

—Si Mas ja ha dit que no vol tornar a ser president de la Generalitat, té via lliure per a dirigir el partit?
—Serà el que ell cregui que ha de fer. Mas ha demostrat a Convergència i al país en general que sap posar l’interès col·lectiu per damunt de l’interès personal. Tenim la gran sort de tenir dos grans lideratges. El del president Mas i del president Puigdemont. Seria de beneits renunciar a aquests lideratges. Costa molt, de fer un bon lideratge. Ens faríem un mal favor a nosaltres mateixos renunciant al lideratge de Mas al partit.

—La continuïtat de Mas no va en detriment de la idea de renovació? Ja fa setze anys que és al capdavant del partit.
—La renovació a fons d’un partit polític a Catalunya només l’ha fet Convergència. Fixeu-vos en la llarguíssima llista d’alcaldes, alcaldesses, regidores i regidors que tenim i que són el resultat d’una renovació a tot el país. Això ho ha pilotat Artur Mas. La gran renovació de cares l’hem feta ja al territori. Hem de fer relleus. Això sempre és bo. Sempre he defensat que a les institucions locals hi hauríem de ser un màxim de dos mandats de cinc anys. Cal regeneració.

—L’historiador Joan B. Culla descrivia el pas que vol fer CDC com una reencarnació. Canviar de cos mantenint l’ànima. És això?
—No sé si aquesta és la millor figura. Tampoc no sé si ho era aquella contraposició entre xapa i pintura o cotxe nou. Tothom cerca una forma gràfica per explicar-ho. Jo no tinc cap metàfora. Però la reflexió és la següent: després de quaranta anys de molts èxits i alguns errors –tothom en comet–, fem una aturada, mirem on som, veiem què fem bé i què fem malament, i decidim de reactivar-nos d’una manera o d’una altra. Això que a CDC amb el ‘torn obert’, públicament, obertament i a fons, ja agradaria poder-ho explicar a molts partits que diuen ser els millors de la democràcia interna. L’objectiu de tot plegat és fer la millor eina per a construir l’estat nou i servir millor la gent d’aquest país.

—S’ha de mantenir la marca ‘convergència’ al nom del nou partit?
—Jo crec que hem de fer-hi algun canvi, però m’agradaria veure quina és l’alternativa. Encara no l’hem posat sobre la taula. Hem de parlar-ne. Jo sóc partidari de canviar el nom. Però sempre que sigui per millorar. Si hem de fer un mal canvi, no val la pena. Però que quedi clar que el nom no fa la cosa.

—Quin paper voldreu fer-hi, al nou partit? Ja ho teniu decidit?
—Encara no sabem com serà, el partit. Encara anem pensant com ha de ser. I és aquí on centrem els esforços. El resultat d’aquesta reconsideració general pot acabar ajustant-se a allò que pensem alguns, però també pot ser que no s’hi ajusti. I aleshores caldrà veure quin és el paper que hi volem tenir. El qui, ara mateix, és la cosa més poc important. De veritat. Fem una cosa tan potent i ens sentim tan afortunats de poder-ho fer, que no tenim el cap posat en el qui. Entenc que preocupi els mitjans de comunicació i determinats sectors, però fem un debat sobre quin partit serà el millor per a defensar els interessos del país i la seva gent.

—Home, les cares que donin veu a la nova proposta són importants. Discrepo d’aquest discurs que diu que el qui no és important. Sí que ho és.
—Sí que és important. Ja m’heu entès. Qui sigui el qui es posi al capdavant del projecte serà importantíssim. Però primer hem de definir l’eina.

—No és pas cap debat mediàtic. És un debat que també el fa la gent de Convergència.
—Aquest debat hi serà. El farem. Serà també un debat interessant. Primer farem el congrés per a definir el partit. I a continuació farem un debat sobre qui haurà d’anar al capdavant. No és cap secret que amb Jordi Turull, Neus Munté, David Bonvehí i un grup de moltíssima gent veiem les coses d’una manera similar. I en cas que l’eina acabi coincidint amb la nostra manera de pensar, és possible que vulguem jugar la carta. Però ara el fet més important són les eleccions del 26 de juny, en què hi ha en joc poder defensar els interessos dels catalans a Madrid i després el congrés sobre l’eina. Després ja parlarem de qui ho ha d’impulsar. La sort és que tot plegat ho decidiran els militants.