El judici del cas Palau va viure ahir la jornada que se suposava que havia de ser més important. Fèlix Millet i Gemma Montull van acusar finalment Convergència d’haver rebut diners de Ferrovial en canvi d’obra pública. Per primera vegada. Els mossos van entrar al Palau de la Música el 23 de juliol de 2009 i han hagut de passar 2.785 dies, i tota mena de vicissituds, per arribar a sentir, finalment, aquesta acusació. Podíem esperar que, ja que durant 2.785 dies Millet i els Montull havien negat això que ara reconeixen, posarien sobre la taula alguna cosa més sòlida que la seua paraula; vull dir documents nous, algun material escrit, alguna prova que convertís la tesi en un fet indiscutible. Lamentablement, no ha passat.

En vist d’això, hi ha una ombra de conxorxa en tot plegat que la veritat és que em costa cada vegada més d’allunyar: i si, en realitat i malgrat les aparences, resulta que simplement es protegeixen els uns als altres? Com ja havien fet en el passat. I si, arribats on som, no intenten escapar-se cadascú pel seu compte –Millet, els Montull i Convergència–, sinó que hi ha una acció concertada? No seria pas la primera vegada que en un judici les coses són les contràries d’allò que aparenten ser.

M’explique. Mirem-nos-ho des del punt de vista de Millet. Ell és el delinqüent confés i no té escapatòria. És una de les persones més justament vilipendiades del país. Ha viscut en l’ostracisme més absolut des de fa anys, però ara, de sobte, té –i encara no sé com ha passat– una certa oportunitat de reivindicar-se públicament. Aquests dies hem vist ‘confessions’ seues a la sala i a la premsa, molt estudiades, on tothora recorda que va ser tan bon gestor, què ho va fer tot tan bé al Palau i que totes les institucions i tots els partits polítics n’estaven encantats, d’ell i de la seua feina. Cosa que, dissortadament, és veritat. Resulta increïble però això passa. Va passar ahir. I lamentablement l’estratègia de l’acusació hi ajuda molt, perquè posa el focus tota l’estona en Convergència i a ell el presenta com un simple executor de maniobres d’altri. Hi ha moments que sembla que ens diguen que ell en realitat no robava res i que no hauria tocat ni un euro si no hagués estat per Convergència.

El cas dels Montull és encara més simple d’explicar, evidentment. Intenten com siga que Gemma Montull no vaja a la presó. Tot es redueix a això i la credibilitat de la seua declaració, amb plors inclosos, és francament limitada.

I Convergència? Doncs em fa l’efecte que a Convergència, malgrat les aparences, en realitat li regalen una defensa política que no podia ni somniar. Penalment, podria pagar-ho Daniel Osàcar. Falta molt de judici, encara, però si no apareixen proves més contundents a mi em sembla molt difícil que puguen anar més enllà. En canvi d’això, ens trobem amb la sorpresa que l’acusació de tràfic d’influències i corrupció ja no s’estableix tant sobre la investigació de fets contrastables com sobre les declaracions dels tres lladres. I, francament, això és regalar-los l’argument polític. Regalar-los, si ho voleu així, una explicació que els podria venir al pèl per a ventar-se les mosques. Sobretot si resulta, que això ja veurem si passa, que Gemma Montull acaba tenint premi. El quid pro quo és tan barroer que Convergència podria dissimular la gravetat dels fets agafant-se a les circumstàncies. Perquè qui no entén que un pare cantaria el que fos per salvar la seua filla?

Els partits polítics que van bastir el règim del 1979, i Convergència ho era, es finançaven tots de manera irregular. Això ho sabem i s’ha demostrat. La corrupció, als anys vuitanta i noranta, era habitual i es practicava amb el convenciment que no passava res. A hores d’ara això és molt més que evident. Ahir van dir que Daniel Osàcar els portava factures del partit que pagava directament el Palau de la Música. És una imatge que fa feredat. La conxorxa entre els partits i les grans empreses d’infrastructures era el motor que feia anar la política i l’economia. I per això mateix les acusacions contra Convergència tenen una gran credibilitat, fins i tot quan provenen de Fèlix Millet i dels Montull. Aclarir-ho tot plegat fins al darrer detall amb proves ineludibles i irrefutables, fer-ho pagar penalment i políticament i evitar que es faciliten eixides als encausats: això caldria. Però de moment, ahir, em sembla que Millet, Montull i Convergència més aviat ens van fer beure a galet.

 


[Bon dia] –La persona que ha lluitat més per aclarir el saqueig del Palau és Joan Llinares. El seu comentari a Facebook sobre la sessió d’ahir palesa confiança que s’imposarà la veritat: ‘Va ser molt dur, però ha valgut la pena. El que per a mi era clar des que acabarem l’auditoria del Palau en 2010, avui ha estat confirmat pels propis saquejadors del Palau. Quan el dia 28 vagi a declarar davant el tribunal que els jutja tot serà més fàcil. Ara els que se’n beneficiaren han de tornar fins a l’últim cèntim i assumir totes les responsabilitats penals i polítiques.’

–Quina nit de futbol! La premsa italiana, concretament La Repubblica, titula amb la ‘remuntada’ perquè a Itàlia això es diu sempre en català.  Fa un temps vam publicar aquest article explicant com havia arribat l’expressió catalana a la premsa italiana.

–Una notícia de les més importants dels darrers mesos va passar ahir massa desapercebuda. L’Ajuntament de Barcelona ha signat un conveni amb l’Agència Tributària de Catalunya pel qual cedeix a la Generalitat la recaptació executiva dels imposts, és a dir, la persecució fiscal dels imposts impagats. Un servei que fins ara exercia l’agència tributària espanyola. Ep!


 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]