Menorca, l’odissea ciclòpia que vol ser patrimoni mundial

Una odissea ciclòpia insular. Amb aquest títol, que podria semblar propi d’un documentari de National Geografic, es presenta la candidatura de Menorca Talaiòtica a esdevenir Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Un enunciat grandiós i evocador per a un projecte que intenta d’encabir els 1.500 jaciments arqueològics que es conserven en una illa que té poc més de 700 quilòmetres quadrats. Un nom que té a veure amb les pedres com a matèria primera per a la construcció d’edificis. Això és el ciclopeïsme, una manera de construir a partir de grans lloses de pedra. 

Si a Menorca hi ha un excés d’algun material, és de pedra. Pedres i roques damunt la terra plana. El ciclopeïsme va començar a l’era de les navetes, pràcticament amb els primers pobladors, però on deixà l’empremta més important va ser en el món talaiòtic (1200-600/500 aC). I aquest ciclopeïsme és, encara, ben visible a tota l’illa. N’hi ha prou amb mirar a banda i banda dels camins per a descobrir un seguit de monuments, d’estructures fetes de pedres posades les unes damunt les altres, i que són prehistòriques i úniques al món. Elements en un excel·lent estat de conservació, en diàleg permanent amb l’entorn i amb la natura i, fins i tot, amb l’activitat humana. Són monuments amb més de dos mil anys d’història. I aquest és el valor universal i excepcional que defensa la candidatura.

L’època talaiòtica

La densitat de jaciments no és uniforme a tota l’illa. Hi ha un eix invisible que la divideix en dues zones geològiques. La meitat sud, la que té les platges d’arena blanca i una costa poc escarpada, és feta de material calcari molt porós que filtra l’aigua cap al subsol. La meitat nord, amb platges vermelles i penya-segats vertiginosos, és feta amb materials no porosos, que frenen i estanquen l’aigua. Això, probablement, va fer que els primers pobladors de l’illa s’establissin al sud, on la salubritat del terreny permetia una vida més tranquil·la.

Els primers pobladors van arribar a Menorca cap el 2200 aC, molt més tard que a les altres illes de la Mediterrània. Les primeres manifestacions talaiòtiques coincideixen amb el final de l’edat del bronze i principi de l’edat del ferro, cap a finals del segon mil·lenni abans de Crist. Van abandonar les navetes d’habitació i van crear espais més grans i construccions monumentals en forma de torre: els talaiots. A cada poblat pot haver-n’hi més d’un.

Les construccions datades a partir del 600 aC es cataloguen com a talaiòtic final. Es van deixar de construir talaiots i van aparèixer els recintes de taula. Al voltant del talaiot hi ha construccions circulars dividides en habitacions que eren ocupades per les unitats familiars. Talatí de dalt, Trepucó i Torralba d’en Salort, en són exemples enlluernadors.

El compte enrere per a la inscripció ha començat

No és la primera vegada que el Consell Insular intenta que el conjunt de jaciments arreplegats sota l’etiqueta Menorca Talaiòtica formi part de la llista de patrimoni de la UNESCO. La primera, la del 2017, no va anar bé. La UNESCO va dir que no podia inscriure aquest bé. 

La iniciativa venia de molt enrere. Va sorgir de l’Institut Menorquí d’Estudis l’any 2009. El Consell va fer seva la proposta del comitè científic, i va començar a treballar-hi l’any 2010. Els governs dels diferents colors polítics que han ocupat la seu de la plaça de la Biosfera s’han anat passant el relleu. 

Després del disgust del 2017, els impulsors van decidir que havien d’anar a la repesca i un equip multidisciplinari ha tornat a formular el projecte. Ara s’acosta l’hora de la veritat. El veredicte el donaran el 22 de juliol de l’any vinent a Kazan, però un inspector de l’ICOMOS viatjarà a l’illa els dies vinents, la primera quinzena d’octubre, per comprovar que tot allò que es diu a la candidatura és cert i elaborar-ne un informe. ICOMOS és el Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics.

Què va fallar l’any 2017?

El comitè tècnic del Consell Insular de Menorca ha decidit que no pot suspendre dues vegades, i per aquest nou examen ha triat un valor segur per reformular l’expedient i reordenar les idees: Cipriano Marín. Ell ha estat durant deu anys secretari general del Consell Científic Internacional d’Illes de la UNESCO. Va ser el redactor del projecte Menorca Reserva de la Biosfera fa una trentena d’anys i coneix, sobretot, el llenguatge i les especificitats del comitè elector. No serveix de res tenir un bé únic i extraordinari si la candidatura no parla el mateix idioma que els avaluadors. En aquest cas, l’embolcall és gairebé tan important com el regal que conté. 

De Cripriano Marín és la frase al·lusiva a l’odissea ciclòpia perquè, diu, el rigor pot conviure amb la poesia. “Si ens traslladam a aquella època i comprovam l’enorme xifra de talaiots escampats pel territori, i la gran quantitat de construccions ciclòpies que hi ha en una illa tan petita de la Mediterrània, si ens imaginam una població tan reduïda fent talaiots de manera compulsiva que a vegades tenen fins a set mil tones de pedra, només ho podem catalogar com una odissea”, diu.

I si tot això és tan evident, què no es va fer bé l’altra vegada? “No és que no es fes bé. És que es va considerar que ara hi ha una sobreexposició de projectes europeus, i les exigències d’ICOMOS són molt més grans per als europeus que per a uns altres continents. La candidatura tenia moltes possibilitats, però es pot presentar d’una manera molt més coherent i enriquida. Els monuments ja eren a la candidatura anterior. Ara hi integram també el paisatge. Per a ICOMOS això és important. No és un fracàs, jo ho veig com una oportunitat”, explica Marín.

Una de les mancances que la UNESCO va veure a l’anterior candidatura era que s’havia presentat com una llista de jaciments. Cada jaciment representava un aspecte concret de la cultura talaiòtica o de la prehistòria de l’illa. Ara ho han capgirat i defensen el paisatge, la integració dels jaciments dins l’entorn paisatgístic de l’illa. 

Quim Pons, arqueòleg i tècnic de Menorca Talaiòtica al Consell Insular, explica que en lloc de presentar béns seriats, ara es parla de nou àrees territorials. Nou àrees de l’illa que tenen diversos jaciments. “En algunes àrees, els atributs més significatius són els jaciments, però també és molt important que l’entorn que els rodeja es conservi de la manera més semblant possible a com era a l’època prehistòrica. Que encara que hagin passat dos mil anys o tres mil, pots entendre com es va ocupar el territori, què van fer i com el van utilitzar.” 

Pons explica això del poblat de Torre d’en Galmés estant, i l’assenyala com un dels exemples més clars. Només cal mirar al sud des de la zona alterosa on es troba. No hi ha pràcticament res construït, tret d’una casa de camp. “La paret seca és posterior, però si ho penses fredament, és el mateix territori que ells empraven per sembrar, per tenir el bestiar, per transitar pels barrancs per atracar-se a la mar. Això que ara veiem, és el mateix paisatge que veien ells. És això que hem intentat de reflectir a tots els components”, diu, i fa un silenci per contemplar, efectivament, que no hi ha res que destorbi la vista, i que des d’allà es veu la mar i els dos extrems de l’illa.

Aquestes àrees estan assenyalades i delimitades en un espai que, a més a més, té una zona d’exclusió perquè ni les urbanitzacions ni cap altra intervenció no en destorbin l’harmonia.

Per què Menorca és diferent de les altres illes de la Mediterrània?

La cultura ciclòpia no és exclusiva de Menorca, a tota la Mediterrània es troben grans construccions de pedra. Però l’evolució que experimenta a Menorca sí que és del tot diferent de la resta. Cristina Rita, un referent de l’arqueologia a l’illa, ara ja jubilada, i que va formar part dels inicis de la reformulació de la candidatura, explica que definir aquest per què va ser un dels punts que més els va costar d’escriure. “De talaiots en trobam a moltes bandes, a Sardenya, a Mallorca, per exemple, però aquesta diversitat tipològica no la trobes a les altres illes”, diu.

Toni Ferrer, arqueòleg que la legislatura passada va ser director insular de Cultura i Patrimoni, i ara és membre de la comissió permanent de la candidatura, destaca com a fet important la continuïtat al llarg de la història. “Les societats prehistòriques de Menorca són molt conservadores, tendeixen a retenir trets culturals de les fases anteriors. A vegades empram el terme aïllament, encara que no hi estan del tot aïllats perquè mantenen contacte amb l’exterior, però el fet d’estar a 300 quilòmetres del continent fa que les influències de l’exterior arribin esmorteïdes o pausades. I això encara passa avui dia a la societat menorquina als àmbits culturals o d’identitat.”

En aquest sentit, Cristina Rita explica que a l’època talaiòtica, per tota la Mediterrània ja s’empraven les monedes, i a Menorca se’n troben, però que no s’empraven com a element d’intercanvi. Passa igual amb el torn de terrissaire, que es coneixia, però continuaven emmotllant a mà. “Hi ha una mena de resistència. L’escriptura també era una cosa normal al segle cinquè. Imagina els filòsofs grecs! Però aquí va arribar més tard.” Tot això s’introdueix a Menorca a l’anomenat talaiòtic final, a l’època romana, quan a Europa ja no hi havia la cultura del ciclopeïsme.

Aquest voler conservar va fer que quan els talaiòtics deixaven de fer servir les construccions no les esfondraven. Les deixaven, i si havien de construir taules, les col·locaven al costat dels talaiots i així ens han arribat aquests jaciments complexos amb diverses tipologies d’edificació. 

Per a remarcar el valor universal excepcional de la cultura talaiòtica assentada a Menorca, Quim Pons incideix en l’altíssima densitat i en la possibilitat de llegir i filar sense perdre’s una certa evolució en el temps. “D’ençà que arriben els primers pobladors que comencen a construir, arribam a les navetes i a partir d’aquí evolucionam cap al món talaiòtic, però hi ha també una pervivència de costums antics.”

Quina era la funció dels talaiots?

Una illa clapada de construccions fetes amb grans lloses de pedra i, això sí que se sap, aixecades de manera col·lectiva. Però, per què? 

Algunes teories sobre la funció dels talaiots apunten que podrien ser llocs on es distribuïen aliments, o bé elements de prestigi i de poder. També podien ser edificis amb una funció militar i de control del territori.

“El procés de construcció d’un talaiot és un element cohesionador de la comunitat. És una gran obra de tots que reforça el sentiment de pertinença”, explica Ferrer.  Tenen una gran càrrega simbòlica, probablement amb molt de caràcter ritual. Es podien emprar com a llocs de vigilància perquè estan construïts en alt, però en alguns jaciments, com ara la Torre d’en Galmés, n’hi ha tres costat per costat. “Per a vigilar no cal fer tres talaiots seguits, hi ha alguna cosa més.”

Convèncer el comitè

Tota la feina que ara fan els tècnics per blindar el projecte, per donar-li consistència i coherència, per explicar què és això de la Menorca Talaiòtica i per què necessita una protecció especial, l’haurà de defensar a Kazan l’ambaixador espanyol a la UNESCO. Andrés Perelló va visitar Menorca fa uns quants mesos per constatar l’estat del projecte. Igual que Cipriano Marín, reconeix que el comitè que decideix les inscripcions té un seguit de peculiaritats que s’han de conèixer. Amb tot, Perelló és optimista perquè la candidatura té mèrits i confia a poder fer bé la tasca de convèncer el comitè.

Quant a la feina que s’ha fet, diu que és sòlida, que els redactors tenen molta experiència i que el fet de redactar el projecte a partir de la negativa del 2017 els dóna un cert avantatge per a apuntar cap a allò que demana la UNESCO. La peculiaritat del bé que es defensa també és un punt a favor: “Si em dius que vols inscriure una catedral, n’hi ha tantes, que hauria de ser molt cridanera perquè s’acceptés, però no hi ha tantes candidatures relacionades amb la prehistòria, té una certa singularitat”, diu.

Cristina Rita és directa i convincent: “Mai no s’hauran trobat amb una illa tan petita com aquesta que tingui sobre el territori una cultura de l’època prehistòrica que en el seu moment va tenir un impacte. I aquest impacte encara continua en l’actualitat. Tant per als habitants de l’illa, que ho tenen tot tan a mà i que ho viuen des de petits, com per l’estat de conservació. Al món no hi ha gaires més exemples com aquest.”

Un procés complex

La visita de l’avaluador és confidencial. No es pot fer pública. Un bé com aquest és analitzat per una vintena d’experts. L’avaluador demanarà documentació i aclariments, com si fos un auditor de comptes. El procés és complicat. El febrer se’n sabrà el resultat. A partir d’aquesta avaluació i de les notes que faci l’inspector, els promotors de la candidatura poden formular al·legacions. L’abril es farà l’avaluació definitiva, els resultats de la qual aniran al comitè.

Què representarà per a Menorca ser a la llista de Patrimoni Mundial?

Segons Cipriano Marín, la llista és un club d’escollits. A més, no hi ha gaires illes incloses, i Menorca podria ser una de les poques illes que representen la identitat insular. Al costat de Rapa Nui, que ja és patrimoni. En aquest cas, Menorca tindria dues distincions de la UNESCO: Reserva de la Biosfera i Patrimoni Mundial.

Quan un bé s’inscriu a la llista de patrimoni, deixa de ser local per a ser global. “La responsabilitat d’aquest bé ja no és tan sols de l’administració local o de l’estat, passa a ser del conjunt d’estats que conformen la convenció del patrimoni.” Això no vol dir, tanmateix, que l’arribada de fons per a la conservació sigui automàtica. Hi ha d’haver una prioritat, diu Marín, però no sempre passa.  

Sobre un augment de la pressió que l’etiqueta pugui tenir a l’illa, Marín matisa que la figura de Patrimoni Mundial és una etiqueta de preservació. “En un lloc que és patrimoni mundial i reserva de la biosfera, el turisme no pot estar deslligat del compromís de la conservació dels valors. Crec que Menorca l’hem de cuidar molt. No tan sols pel patrimoni, sinó perquè és una illa on s’ha de preservar l’autenticitat.” 

L’autenticitat, no tan sols en la natura o el paisatge, sinó en la població, és un dels punts forts de la candidatura, segons Marín.  

Ser a la llista de patrimonis de la UNESCO és una etiqueta que dóna prestigi, igual que en dóna tenir la declaració de Reserva de la Biosfera. És això que cerca Menorca, immersa com està en un debat sobre com gestionar el territori amb criteris de sostenibilitat, com fer conviure el turisme amb els habitants de l’illa, sobre com fer bona aquella etiqueta de “Menorca és l’illa menys massificada i més ben conservada de les Balears”.