Fins dijous, a Vila-seca es fa la principal trobada republicana radical del país. Mig miler de persones tancades en un hotel que dediquen hores i més hores a un únic objectiu: matar el rei. Aclarim-ho d’entrada, abans no s’activi la sempre àgil maquinària repressiva judicial dels veïns: no parlem d’eliminar simple borbonalla, parlem d’una cosa molt més seriosa: el Campionat de Catalunya d’escacs per edats.

Imagineu-vos una sala d’aquestes on normalment es fan banquets multitudinaris o congressos de cardiologia. Imagineu-vos desenes de taules allargades i en paral·lel i 470 nens i nois de 6 a 18 anys asseguts en silenci, amb el tauler d’escacs entremig i les neurones funcionant a tot drap. Els únics sorolls que se senten a la sala són el cop de dits sobre el rellotge cada vegada que un jugador acaba el torn i el dels bolígrafs anotant cada moviment, sigui propi o del contrari. La planella, que és com anomenen la graella on es registra la partida, després permetrà de reconstruir-la per analitzar-ne els encerts i les errades.

Durant el campionat, els entrenadors són tant o més importants que els pares. Fins i tot n’hi ha algun que és gran mestre internacional, la màxima categoria concedida per la Federació Internacional d’Escacs, juntament amb la de campió mundial. En una habitació de l’hotel, ben d’hora de matí, el gran mestre sotmet a la màxima pressió una noia de la categoria sub-16. Ell creu que pot arribar a ser campiona del món. Té mentalitat guanyadora, diu. La resta són hores de dedicació, com tot a la vida. Encara que pugui distreure, de fons hi ha un televisor engegat, amb la CNN i el volum apujat. Es tracta que a les habitacions del costat no puguin sentir què diuen. A banda de tenir mentalitat guanyadora, ell té mentalitat de campió.

Tots dos mouen les peces a velocitat vertiginosa, de manera automàtica. Fins que la noia s’atura i dubta entre dos moviments. L’entrenador consulta el portàtil que tenen al costat i confirma quin dels dos és millor. ‘Aquestes jugades les vaig estudiar fa anys, durant gairebé sis mesos; ara, amb l’ordinador, en quinze dies n’hi ha prou’, li explica el mestre. Tots els moviments, i les derivacions, han estat provats abans per algú altre. Els més reeixits porten el nom del jugador que els va implantar. Als nivells més avançats, els escacs continuen essent fascinants i tenen una bellesa estètica captivadora, però perden espontaneïtat.

La noia pertany al Peona i Peó, un club del Guinardó a Barcelona que és un dels millors, si no el millor, en la formació dels més menuts. Anant cap a la sala de joc, l’entrenador alliçona un altre dels seus alumnes, una jove promesa de deu anys. ‘Les partides són desenvolupament, mobilitat i harmonia’, li repeteix com un mantra gairebé religiós. ‘I no oblidis mai el primer manament: protegeix el teu rei. Ho has de fer tot per la seva seguretat.’ Les lliçons són plenes de metàfores futbolístiques, i també polítiques: ‘L’alfil és com un polític en campanya: intenta captar els peons que són a les caselles del seu mateix color i manté a ratlla els que són de l’altre.’

Els escacs, com tants altres esports minoritaris i activitats, són un món desconegut del gran públic. A Catalunya n’hi ha més de dos-cents clubs i la xifra de federats augmenta –el mes passat eren 7.821. La Federació Catalana treballa per fer créixer el nombre de jugadores, encara molt desigual comparat amb el dels homes, i també fa molt bona feina per introduir els escacs a les escoles com a eina educativa. Actualment, més de tres-cents centres educatius ja han introduït els escacs a les aules. En un país que es juga el futur polític en una llarga partida d’escacs, no deixa de ser una inversió molt interessant.
Martí Estruch Axmacher, @MartiEstruch

 

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]