09.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 09.09.2019 - 21:52
Martí Domínguez és un dels grans autors en llengua catalana d’aquesta època. Les seves novel·les sempre són d’idees, ambicioses, la majoria lligades a preocupacions de caràcter humanístic, ètic, que en la ficció s’esdevenen en èpoques ben diferents, però que remeten tothora al moment en què s’escriuen. En la literatura de Domínguez hi ha preocupacions recurrents: la idea controvertida del progrés de l’espècie humana, el paper social de la ciència, l’interès pels règims autoritaris… Amb aquesta motivació ha escrit, per exemple, Les confidències del comte de Buffon (1997), El secret de Goethe (1999), El retorn de Voltaire (2007), El fracassat (2013), sobre el pintor Paul Cézanne, i La sega (2015), sobre la repressió rebuda pels masovers del Maestrat durant la postguerra de 1936-1939.
Ara ha publicat una altra novel·la de pensament, L’esperit del temps (Proa), on se situa a Alemanya i Àustria, amb l’arribada del nazisme, i mostra com la comunitat científica (exceptuant-ne els que eren jueus, que van ser eliminats) va fonamentar els principis de la política racial i d’extermini del nazisme.
Martí Domínguez és biòleg i periodista, director de la revista Mètode de divulgació científica, que publica la Universitat de València, on ell també fa classes. Aquesta doble formació el conforma. És un naturalista que es fonamenta en el racionalisme: la condició moral és la que fa diferent l’espècie humana, enfront de la brutalitat de la natura, diu. I aquest context mou el seu interès i és motor de la seva creació. La ciència sense consciència és molt perillosa.
A L’esperit del temps, l’autor ens presenta unes falses memòries d’un científic que va col·laborar activament en la política racial dels nazis. El protagonista és de ficció (conformat a partir de les biografies reals de diferents científics alemanys), però els que hi apareixen amb noms i cognoms i càrrecs, sí que són personatges històrics.
Martí Domínguez recorda que el nazisme s’ha trivialitzat molt, sobretot al cinema i ell d’entrada ja va veure que calia fugir d’aquests cromos. ‘Quan vaig començar a investigar sobre l’època i el paper d’alguns científics alemanys, vaig endinsar-me en un món fosc i amarg. Era dur de descobrir que algunes figures que jo admirava, que havia estudiat durant la carrera als llibres de text, tenien un passat nazi. Penseu que als anys vint i trenta del segle passat, la ciència alemanya era la ciència del moment, la més important del seu temps.’
‘Això em va colpir i em va causar un malestar profund, fins al punt que vaig voler comprendre els processos personals que havien viscut aquests personatges per acabar participant en el nazisme. Ha estat un tema molt amagat, però avui hi ha bibliografia prou rica per a reconstruir la història oculta del paper de la ciència alemanya a l’hora de fonamentar científicament l’ideari del nazisme. Perquè hem de pensar que, excepte els científics d’origen jueu o amb una clara vinculació amb el comunisme, molt pocs científics varen oposar-se al nazisme. La connivència de la ciència alemanya i austríaca va ser gairebé completa.’
Domínguez explica que el nazisme volia recuperar l’entitat territorial alemanya i ampliar-la cap a l’est, cap a terres eslaves (Polònia, Bielorússia, Ucraïna…). I aquesta expansió va anar acompanyada de l’expulsió dels qui hi vivien. I per repoblar amb sang ària tot aquest nou territori van posar a treballar geògrafs, urbanistes, psicòlegs… Els psicòlegs, per exemple, feien la tria de criatures que podien ser potencialment ‘regermanitzables’. Una tria que es feia per criteris morfològics i psicològics. Hi va haver uns 200.000 nens que van separar de les famílies i se’n van fer càrrec famílies àries, la major part de les quals, acabada la guerra, no van tornar amb les famílies d’origen. I això és tan dur que encara és un tema tabú. No en vol parlar ningú.
Com tampoc no es parla de la quantitat de dones que es van deixar prenyar per soldats i oficials de les SS, per augmentar la nativitat. Fins i tot es va dissenyar un programa per deixar embarassades nenes a partir de deu anys, hormonant-les perquè poguessin tenir fills abans. A la novel·la s’explica com els científics van dotar de fonaments científics totes les accions planificades. Perquè això es va desenvolupar a partir de l’any 1938.
I com va poder passar? Martí Domínguez parla d’obnubilació i enlluernament col·lectiu, com si una idea hagués infectat tot un col·lectiu. L’escriptor deixa clar que això no lleva responsabilitats a ningú, però pot servir per a entendre-ho. El protagonista és un naturalista especialista en el comportament dels animals. I observa que els animals híbrids manifesten la part pitjor de cada raça. Aquest fet el nazisme l’aplica a la seva idea de raça ària i d’extermini. Perquè Domínguez també deixa ben clar que per al nazisme, l’antisemitisme només era la punta de l’iceberg, que després haurien anat pels eslaus, que volia dir eliminar entre vint milions i trenta milions de persones. Un extermini ètnic.
Així mateix, destaca que es va girar full molt de pressa, sobre aquest fet. Que la majoria de científics, alguns amb una gran quantitat de morts al darrere, van tornar a les universitats o, després d’un temps curt, van tornar a exercir càrrecs.
L’autor construeix una bastida d’idees per despertar les consciències i evitar dogmes. L’esperit del temps adverteix d’una colla d’analogies amb el temps actual i ajuda a prendre consciència que no es pot trivialitzar el nazisme, que el tornem a tenir a prop, com tampoc no podem pensar que nosaltres no podem caure-hi. El llibre ens fa de mirall de la pujada de l’extrema dreta a tota Europa; de la condició de la dona i del risc de reduir-la a la procreació, eliminant-li les llibertats fonamentals (recordem també l’èxit del llibre El conte de la serventa, de Margaret Alwood, adaptat a sèrie televisiva); o els riscs de la revolució genètica, amb descobertes com les ‘tisores’ que poden tallar un tros d’ADN. Martí Domínguez acaba dient: ‘L’esperit del temps a voltes és un vel que et poses per no enfrontar-te a certes coses.’
