16.02.2016 - 05:00
Bunge va nàixer a Argentina (1919), on va estudiar ciències físiques, i ha estat professor de filosofia en la Universitat McGill en Montreal (Canadà). És un autor imprescindible en filosofia de la ciència. A Bunge cal llegir-lo. Però per on començar entre el seu més de mig centenar de publicacions? És recomanable anar directament a la Biblioteca Bunge, que edita Laetoli, i que publica els seus textos fonamentals i més accessibles, com ara Materialismo y ciencia o bé La ciencia. Su método y su filosofía. També són summament interessants els seus volums que arrepleguen textos breus, com ara Cápsulas (Gedisa). I per a aquells que vulguen aprofundir en el seu pensament, hauran d’enfrontar-se a Filosofía de la física (que segons Bunge és el seu llibre fonamental) i, és clar, el Tratado de filosofía en vuit volums. Encara que Bunge aparenta ser un ancià amb dificultats per a desplaçar-se i sentir, és una impressió que desapareix quan se li veu debatre i els seus arguments cauen fulminants damunt els seus interlocutors. És un home que no pretén morir-se, ben altrament continua tenint incomptables projectes entre mans.
Què és la ciència?
La meua resposta no es pot condensar en una frase. Totes les respostes que han donat els filòsofs són incompletes. Per exemple, [Karl] Popper afirma que les teories científiques són aquelles que són refutables. Això és simplisme pur. Per als positivistes, consisteix a veure si és confirmable. No n’hi ha prou tampoc. Abans que res, una teoria científica ha de tenir sentit. En segon lloc, ha de poder ser confirmable, no necessàriament refutable. En tercer, ha de pertànyer a un cos de coneixements. I en quart, ha de suggerir observacions o experiments que encara no s’han realitzat. Si apliquem aquesta definició a les teories de [Noam] Chomsky, per exemple, o a la psicologia del desenvolupament, s’observa que queden desqualificades com a ciències perquè afirmen que es naix amb el coneixement ja fet. Aquesta és una afirmació anticientífica. L’última versió de Chomsky és que la ment i la matèria són misterioses i sempre seran misterioses. Es declara a si mateix «mistèric». És una renúncia a la ciència.
Una definició clara de ciència ens ajuda a distingir-la de la pseudociència. No obstant això, hi ha reflexions, com l’atomisme en el segle XIX, que eren raonables, però com que no tenien base empírica van ser titllades de pseudocientífiques. Cal aplicar estrictament aquesta definició?
Hi ha protociències, hi ha semiciències, hi ha ciències madures, i després hi ha pseudociències. Si anem a la història de la medicina, les teories antigues eren el més científic que podia haver-hi en aquell moment. Fins i tot la teoria dels humors d’Hipòcrates explica que ha d’haver-hi un cert equilibri entre els humors i tractava la malaltia com un desequilibri. No hi ha cap ciència que haja nascut madura, totes han anat evolucionant. Sobre els àtoms, hi ha nombroses teories des de Grècia, fins a arribar a Dalton i les teories atòmiques dels segles XVIII i XIX, i, encara que totes aquestes teories són diferents entre si, totes elles admeten que hi ha partícules elementals que no són divisibles, i que tots els compostos són formats per àtoms. S’aprecien continuïtats i discontinuïtats. Totes les teories procuraven el mateix, la veritat. I la veritat va anar canviant de manera parcial. Hi ha un concepte que els filòsofs es neguen a acceptar: la veritat aproximada, la veritat parcial. Per exemple, quan s’afirma que no hi ha progrés científic perquè les teories anteriors van resultar ser falses. Però això no és així.
Un exemple de pseudociència és l’homeopatia. I no obstant això, actualment moltes universitats espanyoles ensenyen aquesta matèria. Què es pot fer per a impedir que la ignorància ocupe espais públics?
Cal difondre els pocs experiments que hi ha hagut que demostren que l’homeopatia, en el millor dels casos, és innòcua. Però pot ser perjudicial perquè distrau la gent de la medicina autèntica. Per exemple, un oncòleg pot impedir que un pacient afectat de càncer muira si aconsegueix tractar-lo a temps. En canvi, si el pacient és atès per un homeòpata, el temps que perd amb teràpies innòcues pot impedir que després s’arribe a temps per a salvar-lo.
És el cas de Steve Jobs [el president d’Apple va patir un càncer de pàncrees tractable, però va decidir seguir una teràpia alternativa consistent a modificar la seua dieta; quan va voler tornar al tractament convencional ja era massa tard].
Exacte.
Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.
Roger Corcho. Periodista, Barcelona.
