Fotografia: Albert Salamé.

Maria Cabrera (Girona, 1983) és una poetessa jove, d’aquelles que quan parla es fa escoltar. Escriu poemes magnètics (que diu Julià Guillamon) i, escoltats en la seva veu, greu i profunda, com un forat negre estel·lar, l’efecte es multiplica, com ciclons que ho arrosseguen tot allà per on passen. És poesia dita, amplificada.

Ha guanyat el premi Carles Riba per La ciutat cansada (Proa, 2017). Acostumats a veure guanyadors amb la trajectòria feta, Maria Cabrera és frescor, que rejoveneix el premi i mostra un dels camins que els joves poetes escruten. Aquest és el tercer llibre de poemes que publica. Els altres: Jonàs (premi Amadeu Oller, Galerada, 2004) i La matinada clara (Accent Editorial, 2010).

El poeta alemany Lutz Seiler diu que, en cas de dubte, el text no ha de perdre la sonoritat. L’orella mana. Trobo que aquesta premissa lliga molt amb tot allò que escriviu. Perquè la vostra poesia sembla marcada per la paraula dita. Quin paper hi ocupa, la musicalitat, en la poesia que feu? Com condiciona el poema?
—Quan escric, la cadència rítmica del text és un dels aspectes fonamentals. A La ciutat cansada hi ha moltes proses, i de menes diverses: unes que comencen amb ritme i rima que després es perd o canvia; d’altres que se serveixen dels recursos de la narrativa per construir unes altres coses… Però en qualsevol cas, sempre hi ha present la qüestió de la sonoritat. Em preocupa molt, des del primer moment d’escriure. Escric en veu alta baixa. Necessito sentir com sona allò que escric per saber si funciona. És una cosa molt orgànica, viscuda, la sonoritat. És com una melodia que es va taral·lejant o com un riu que va prenent cabal. I quan escric em preocupo molt també del soroll que fan les paraules quan les dius.

Com ho dieu això?
—La paraula com un receptacle de so. Despullant-la de qualsevol connotació sobre el significat que pugui tenir. El so d’una paraula és un garranyic-garranyec que es belluga dins la boca. Saps que quan repeteixes moltes vegades una paraula, al final sembla que tinguis una patata a la boca? Doncs escriure poesia té alguna cosa que té a veure amb això. L’altre dia en parlava amb un amic i em va donar una imatge molt bonica, que és treta de Riba: no hi ha poesia si no agafes les paraules per la cua. I això per a mi és mirar-me el so que fan, el soroll.

Quan parlem de musicalitat també parlem de ritme. Més enllà del poema, dieu que sovint no escriviu perquè no teniu res a dir. I que els poemes es van fent a poc a poc. Temps.
—En el procés d’escriptura sóc molt i molt lenta. Escriure és com un procés de destil·lació. Hi ha moltes temporades que no escric perquè no vull que se’m vessin les paraules, no vull dir coses que no senti que les he de dir, perquè si no em sento molt molesta amb mi mateixa. Però, a més a més, crec que durant aquests períodes en què no escric començo a fer un pòsit, lent (pot trigar anys). És com si s’anés fent un paisatge a dintre, a poc a poquet, i quan troba el ritme és quan pot sortir.

La poetessa Maria Cabrera, que ha publicat ‘La ciutat cansada’ (premi Carles Riba, Proa). Fotografia: Albert Salamé.

Els tres llibres que heu escrit i publicat fins ara tenen un fil conductor entre ells o són tres moments de la vida, amb necessitats, motivacions i conflictes diferents?
—Totes dues coses. Hi ha alguns motius recurrents, que tenen a veure amb una mena de preocupació lingüística. La sensació d’intempèrie en què et trobes quan les paraules que havies fet servir per designar coses, cosetes, emocions, paisatges, circumstàncies, relacions, s’han com trencat i no funcionen. Aquest nou lloc on et col·loquen, que és una intempèrie lingüística, em capfica molt i diria que és el motor que em fa escriure. Aquesta sensació de desemparança pel fet de no tenir les paraules. És com la pruïja d’haver-les de buscar, d’anar fins al fons d’aquest canvi.

La vostra llengua és molt bonica, rica, afinada, i alhora natural. Sorprèn (tristament) que algú tan jove empri una llengua tan rica. Com l’heu construïda, aquesta llengua?
—L’interès per les paraules m’ha acompanyat des de sempre. De petita ja em cridaven l’atenció. Vaig estudiar filologia catalana i això em va donar un seguit d’eines per a entendre aquesta curiositat que sentia i poder-la canalitzar, organitzar, o definir millor. Jo faig una tesi (una tesi començada que no puc acabar mai) que és de fonètica i fonologia de l’alguerès. I crec que aquesta qüestió de dedicar-me a la fonologia també enriqueix la meva relació amb les paraules. Acabada la carrera, vaig pensar si estudiava literatura (en aquell moment tenia una dèria molt grossa per Ferrater) o bé si feia lingüística. Al final em vaig decantar per la lingüística, entre altres raons, perquè m’agradava aquesta manera científica, freda, de mirar les paraules, des de tot un altre vessant, que és justament el vessant del so. És una perspectiva més matemàtica. Perquè la lingüística i les matemàtiques van de bracet. Aquesta fal·lera que em va agafar trobo que m’ha eixamplat aquesta sensibilitat per les paraules, pels sons de les paraules i la seva musicalitat.

I la família, quina contribució hi ha fet, en la llengua que parleu?
—La llengua també la dec als pares, és clar, l’he apresa d’ells. La meva família prové d’Arbúcies. Ma mare és una persona amb sensibilitat lingüística, tot i que no ha estudiat ni llengua ni literatura. És infermera, però li agrada llegir i, més enllà de la lectura, té sensibilitat per la llengua. Ara que sóc professora de literatura, li noto, a ma mare, aquesta sensibilitat amb la llengua. No vinc d’una família que hagi cultivat especialment la literatura, però ma mare sí que va veure que a mi m’agradava llegir i ho va potenciar.

Reprenent el tema de la sonoritat i musicalitat de les paraules, quina importància doneu a la música en la vostra vida? Toqueu cap instrument?
—Jo sóc nefasta amb la música. És una lluita contra natura. Vaig tocar tres anys el violoncel, ja de gran. Però escolto força música i tinc la sort d’estar envoltada de gent que en sap molt i que en toca.

De fet, formeu part d’un grup.
—Sí, recito amb el Pèsol Feréstec, un grup que sempre ha fet música i poesia a la vegada. Van publicar un disc fa un parell d’anys, que es deia Cor de Carn. Hi havia una noia que recitava però se’n va anar a viure a fora i llavors la vaig substituir. Recitem Riba, Ferrater… Ara hem enregistrat un altre disc, Treure’n robins, on recito alguns textos de La ciutat cansada.  És una música fina, que acompanya, no és gruixuda, música pop.

També col·laboreu amb les Sueques.
—Sí, però amb elles no hi sóc al grup, sinó que col·laborem per fer un fanzine que es diu Cor Pelut. Una rucada, una cosa que fem pel broc gros. Diem que és un fanzine de figueres retòriques i de publicació menstrual. Teníem la sensació que al nostre entorn hi havia gent fent moltes coses, que ens interessaven, però que estem tots molt atomitzats. És el cada dia d’aquesta època i el cada dia a Barcelona. I el Cor Pelut era una manera simpàtica de fer una festa i relligar fotocòpies amb un cordill de botifarra, que és el que fem. I mira. N’hem fet tres, un cada any. És bonic, perquè de vegades et diu que sí gent que et fa gràcia…

Per exemple?
—La Marta Rojals ens va fer un textet, per exemple. I tota la gent del circuit poètic, que de seguida et diu que sí. També hi ha il·lustracions. Pretén ser un fet i deixat estar. I jo que tinc tirada a ser molt meticulosa, l’esclavitud del perfeccionisme, doncs això és el contrari, tot i que ens demana moltes hores de feina.

Maria Cabrera. Fotografia: Albert Salamé.

Pel que dieu, teniu un vesant molt analític. En els poemes s’hi nota molta depuració, però no pas excés analític.
—La feina que faig, sóc correctora i professora, et fa treballar els textos d’una manera determinada. Sóc lenta i tendeixo a ser bastant curosa. I en els poemes, hi ha això en el procés de revisió, on puc arribar a ser una mica obsessiva. Quan he acabat d’escriure un poema, hi passo unes setmanes obsessionada. Me l’imprimeixo i el porto a les butxaques o a les bosses de mà. Me’l miro pel carrer i me’l repeteixo una vegada i una altra. Però en el moment d’escriure el poema no tinc la sensació que hi hagi aquest vigilar. Va per tots uns altres camins.

Ara que parlàveu del Cor Pelut pensava que Barcelona té una riquesa de creadors subterrània, que sovint costa que surti a la superfície.
—És una de les raons per les quals també vam decidir de fer Cor Pelut. Al meu entorn tinc la sort de tenir gent molt brillant. És com si les plataformes que potencien la creació vagin per uns altres canals, que a aquestes persones que considero brillants fins a cert punt no els interessen gaire.

Sí però aquest talent hauria d’emergir.
—Té a veure amb tots aquests canvis de la ciutat, que sembla que donin la raó al títol del llibre, que donin la raó a Calders. Estem tots una mica estancats en el terreny cultural, però també en més àmbits: urbanístic, etc.

I, així i tot, hi ha una revolució en marxa. Mirant poetesses com Núria Martínez-Vernis, Blanca Llum Vidal, Laia Martínez López, Maria Sevilla, vós mateixa, relateu el món d’una manera diferent, on el fet de ser dona ja no té res de subsidiari.
—Trobo que es treballa en una manera de ser dona artista o ser dona creadora. Tradicionalment, aquestes dones artistes han anat a repèl en l’àmbit personal i familiar. Aquesta imatge que tenim de l’home creador, que té un espai per a poder crear… Penso que les cambres pròpies encara no són prou reeixides. Això que dieu és una cosa que sorprèn ara i, en la mesura que molesta segons quins sectors, fa feina: hi ha tot de gent, com ara Blanca Llum Vidal, que s’ha forjat un camí i ha enfilat amunt decidida a anar allà on vol anar i convençuda de la seva potència. I això sí que em sembla una cosa tota nova. Aquest convenciment en la creació, de la Víctor Català o la Rodoreda, sempre ha implicat unes giragonses en l’àmbit personal bastant singulars. La Rodoreda, a l’exili tractada –segons com– com la puta de l’Obiols i, a més, amb tota la renúncia familiar que havia fet… D’alguna manera això es mou perquè es normalitzi, perquè una dona pugui ser artista (aquesta paraula m’impressiona), pugui ser creadora, i tingui un espai en la família, un espai social, que no sigui una extravagància.

Aquest debat és ben coent, perquè també hi ha les dones que trien la no-maternitat i tenen la sensació que també hi han de batallar perquè els retreuen de no voler-la.
—És un dels pols que fem amb els costums familiars de l’època que venim educats. Els canvis sempre desorienten quan hi ets pel mig.

Això que dieu de la dona artista és interessant, perquè sempre és des d’una avantguarda que arrenquen els canvis, les transformacions. I són els artistes que sovint veuen aquests camins abans que els altres. Us hi sentiu, en aquesta avantguarda?
—Passa que jo escric tan poc, que d’aquests moments de porositat –perquè jo crec que això de crear és cosa de porositat amb el món–, n’hi ha hagut pocs. Tinc trenta-tres anys i tres llibres publicats. Un amic em diu que em surt un llibre per dècada. És clar, escric tan poc, que aquests moments… Sí que sento, per a mi, que faig una cosa profundament important, que em lliga amb tot de cosetes del dintre meu, que m’assenta en algun lloc, que per a mi és important. Però això em passa tan poc, que sempre se’m fa estrany. Hi ha gent que funciona d’una altra manera i que em fa sentir una certa enveja, perquè són molt més porosos, poden escriure gairebé diàriament i després fan una tria, selecció, endreça. Aquesta capacitat de passar experiències pel sedàs de la poesia d’una manera quotidiana, jo no la tinc. A mi les experiències em fan pòsit i sóc lenta com un elefant.

Aquestes èpoques de sediment, sense escriure, si s’allarguen gaire, us neguitegen, us fan por?
—Ara ja no. Em va passar que amb el primer llibre que vaig publicar, quan era una poeta petita, em sembla que tenia dinou anys…

Un altre Pedrals…
—No, de Pedrals només en tenim un i és el Mozart de les lletres catalanes.

Perdoneu, continueu. Em dèieu que amb el primer llibre…
Jonàs, era un llibre molt petit, amb alguns versos que havia escrit als disset anys. Ara me’n ric una mica, però el poemari s’acaba dient: ‘No hi ha res més.’ I pensava, quina pena, potser no m’agafa més la cosa d’escriure. Em sabia greu, però inquietar-me, tampoc. Però passava el temps i no m’agafava la fal·lera. En algun moment em vaig forçar a escriure i aleshores em sortien bunyols i agafava una emprenyada amb mi mateixa que Déu n’hi do. Però al cap d’uns anys va tornar a sortir la necessitat d’escriure i vaig acabar publicant La matinada clara.

Amb Jonàs vau guanyar el premi Amadeu Oller, que és un premi reconegut en l’àmbit dels joves poetes.
—Quan acabo un llibre sé que l’he acabat. Em costa passar-ho per l’intel·lecte, però ho sé d’una manera molt clara. Doncs, en aquell moment, vaig saber que havia acabat un llibre que es deia Jonàs. Era la primera vegada que ho sentia. Però em feia molta vergonya ensenyar-lo als amics. De petita era molt vergonyosa. Ara, amb els anys, me’n vaig desempallegant. Vaig decidir de presentar-lo a un premi, a fi que un jurat des de fora l’avalués. Un parell d’anys abans havia guanyat el premi Amadeu Oller la Laia Noguera, que anava amb mi a la facultat, i per això sabia que era un premi per a poetes joves. I mireu si era una cosa personal, que en el sobre no hi vaig posar ni l’adreça ni un telèfon de contacte. Es van tornar bojos buscant-me. Va anar així.

Maria Cabrera. Fotografia: Albert Salamé

Diria que sou una poetessa que poua en la tradició, que l’heu païda i en féu un diàleg. Fins i tot sembla que tingueu una reserva de poemes i poetes que us ajuden a explicar-vos i que citeu.
—Tot això de la intertextualitat funciona d’una manera no conscient. El diàleg hi és, però és com si ho haguessis digerit, deglutit i s’ha fet paisatge. Hi ha alguns moments que m’he adonat que passava. A La ciutat cansada em va passar que enmig d’un poema va sortir el ‘camí de l’aigua’ de ‘La vaca cega’. Però me’n vaig adonar després. Sí que se m’amaren les coses, les maneres de mirar d’altres autors, sobretot de la Rodoreda. Crec que no hauria escrit La ciutat cansada com ho he fet sense la Rodoreda, que se m’ha ficat sempre molt endintre, ni sense les proses de Foix ni Le spleen de Paris. I això és una cosa més fonda, de pòsit, uns rius de canals d’aigua que van per sota terra. A la superfície no els veus però hidraten.

Creieu que la poesia ha de ser combativa, ha de tenir un vessant ètic? En una època en què els valors són tan prims, fan més falta que mai els poetes.
—Crec que la poesia que jo faig no és una poesia social ni fa reivindicacions d’aquesta mena. De fet, penso que és una poesia on el jo líric és profundament egocèntric. Però sí que la poesia que jo faig mostra una certa discrepància amb un mateix i, per tant, té una part de recerca interna, un joc que és dissident d’ell mateix. I això lliga molt o és un reflex d’una sèrie de malestars del nostre dia a dia. Dic poesia des d’un lloc que és incòmode per al cos. Té aquesta part connectada amb l’ètica.

Acabem l’entrevista amb un dels poemes més punyents de La ciutat cansada, ‘Taronja borda’?
—És un dels poemes que m’estimo especialment. En aquest poema, sobre aquest rierol que dèiem abans que va sota terra, hi ha una sensació molt rodorediana, de tenir un narrador que és conscient que no entén coses. Explica una situació d’una certa frustració de dedicar-se amb tot el cor a arreglar una cosa que ha nascut torta i sentir que et diuen: ‘No és torta, no és torta.’ I tu intentes arreglar-la perquè no es vegi torta, però allò continua essent tort i, a més, t’imposen un silenci. ‘No és torta i calla.’ I aquesta frustració de sentir-se injustament castigat, és el que pretenia explicar.

I això portat a una relació…
—Sí, és una de les raons per les quals no és prosa sinó poesia, perquè no explico una història sinó que construeixo un símbol. Agafo aquesta anècdota, aquesta situació quotidiana d’una aixeta que degota i una persona que confon un no amb el soroll de l’aigua que degota. De manera que una persona va dient no, però tu vas sentint un altre sorollet. I aquí comença la confusió. Ella –perquè és una dona– intenta dedicar amb moltíssima cura a reparar aquella aixeta que degota. I quan l’ha reparada es pensa que tot anirà molt bé. Però l’altra persona, la imatge és que li posa un tub de silenci a l’orella i l’obliga a no sentir el sorollet. Però dins el cap diu: ‘Això no va bé, això no va bé.’ És aquest tub de silenci imposat, com una violència que et practiquen. I hi ha un moment d’embogir com un conill, com embogeixen els personatges de la Rodoreda, de tenir moltes trifulgues al cap i de sentir aquesta fressa i que l’altra et digui que no, que no, i li notis un puntet de ràbia en aquest no. I la persona acaba convençuda que és ella que fa el sorollet, que és una mala dona, mentidera.

Exemplifica la condició de la dona durant dos mil·lennis.
—En aquest poema, la protagonista havia de ser una dona, perquè dir-se una mateixa mala dona no és igual que dir-se mal home. Té unes connotacions que van més enllà de la moral, afecten els rols que tens. I volia ficar el dit a la nafra en aquest punt.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]