20.02.2016 - 02:00
|
Actualització: 20.02.2016 - 10:30
L’escriptora Marguerite Duras, (Saigon, 1914 – París, 1996), fou autora d’una quarantena d’obres entre les quals trobem ‘L’amant’ (premi Goncourt 1984) o ‘Hiroshima, mon amour’, que va guionitzar per al cinema el 1959. També va escriure teatre i va realitzar gairebé una vintena de films. És tota una icona per a les lletres franceses. Nascuda a la Indoxina francesa, va passar allí la seva infantesa i adolescència. Després es va instal·lar a França i va formar part de la resistència durant la Segona Guerra Mundial i va viure moltes altres peripècies. Però aquesta primera època de vida a Indoxina la va marcar profundament. I així ho veiem en un petit llibret editat fa pocs mesos per Sd·edicions, ‘La cuina de Marguerite’, una peça deliciosa, delicada, molt cuidada, que combina algunes de les receptes que havia apuntat l’escriptora en un seu quadern vermell i en altres papers com calendaris, i que sembla que cuinava amb certa freqüència, que eren plats que dominava i li quedaven molt bé. Moltes d’aquestes receptes provenen de l’Orient.
Però el llibre és molt més que un bonic receptari d’una escriptora cèlebre, perquè també intercala textos seus que fan referència a plats o a algun aliment relacionat amb la recepta que es reprodueix o al fet mateix de cuinar, etc. Textos dins de ‘Les Enfants maigres et jaunes’ o de ‘La Vie matérielle’ o de ‘Madame Dodin’. I també converses, com la recollida a France Culture, ‘Le Bon Plaisir de Marguerite Duras’, el 1984 o fragments de les converses de l’escriptora amb Jérôme Beaujour per al ja citat ‘La Vie matérielle’, llibre on Duras va pensar d’incloure les receptes i al final no ho va fer. I, importantíssim, també inclou fotografies de la cuina i el menjador de la casa que l’escriptora tenia a Neauphle-le-château, la seva casa de camp. A més, el llibre és traduït per Anna Casassas. El va editar el seu fill l’any 1999.
Hi trobem que diu Marguerite Duras:
«Voleu saber per què cuino? Perquè m’agrada molt… És el lloc més antinòmic a l’escriptura i, tot i això, estàs en la mateixa solitud, quan cuines, en la mateixa inventiva… Ets un autor… La truita vietnamita… Comencen a ser molts, els qui em diuen que és la cosa més bona que han menjat mai de la vida! Us n’adoneu!…»
I també:
«No he pretès mai fer una cuina molt refinada… Faig molt bona cuina i ja en tinc prou… No vull res més. A més, també l’escric, escric les receptes… Me n’invento els noms, poso noms en relació amb l’origen del plat.»
Del ‘Curri a l’estil de la Reunió’ ens n’explica:
«Aquesta recepta de curri la va donar a la mare la meva professora de piano a Vinh-Long, una dona de la Reunió que el diumenge ens convidava a dinar. Si no vaig continuar el piano va ser per ella, que s’adormia a les classes…»
I amb aquest fer, aquesta cadència, se’ns presenten altres menges en el llibre, com el Thit-Khô, que és el plat nacional de la Cotxinxina; les mandonguilles de la grega Melina, les mandonguilles Pojardsky si fa no fa, i les mandonguilles sense nom. Duras també ens explica la manera de coure l’arròs o l’olla barrejada o un estofat de bou a la moda…
I acabem amb un altre dels seus comentaris, de geni i figura:
«Quan cuino, em molesta molt que algú altre cuini… I com que el meu fill en sap molt, quan és a casa no sempre és fàcil… però, vaja, poca cosa… El meu fill diu que la meva cuina és popular i que, en canvi, el seu pare fa una cuina molt refinada… Però és perquè el seu pare, quan fa un plat, té tot el temps del món… i jo només tinc temps de fer-lo i prou… No puc estar quatre hores per fer un bou a la doba, no hi trobo la gràcia… però igualment faig un bou a la dona molt bo… potser més… menys suculent, més senzill… però excel·lent.»
