03.03.2019 - 21:50
A final de la setmana passada, qui va ser candidat del Partit Socialista Francès a la presidència de la república, Benoît Hamon, va anar a Perpinyà. I des de Catalunya Nord, va atacar durament el judici que es fa a Madrid contra el govern català, avisant les autoritats europees de les conseqüències de tancar els ulls a aquest procés contra la democràcia que es fa al Tribunal Suprem espanyol. Hamon va anunciar que aquest mes aniria a la capital espanyola per mostrar el seu suport als presos polítics catalans.
Unes hores abans, tretze diputats i electes europeus van ser al Suprem donant suport als presos catalans. Entre ells, quatre representants de l’estat francès: el president de Còrsega, Gilles Simeoni, l’eurodiputat dels Verds José Bové, l’eurodiputada del Partit Comunista Francès Marie-Pierre Vieu i el diputat bretó de La República en Marxa, el partit de Macron, Paul Molac. Ells quatre i Hamon representen, pràcticament, tot l’espectre polític francès, tret de l’extrema dreta i la dreta extrema.
El despertar de la inquietud per les coses que passen al Principat i, fins i tot, de la solidaritat amb els presos polítics i exiliats catalans des de l’estat francès és un fenomen cridaner que mereix la nostra atenció. Recentment, mitjans com Mediapart i Le Monde han publicat articles molts crítics amb el govern espanyol i la justícia espanyola i hi ha hagut actes i concentracions en diverses ciutats, de Niça a París. La importància de l’opinió francesa sobre els fets al nostre país no cal remarcar-la, de tan òbvia que és. I, en conseqüència, és important apreciar i donar valor a la manera com va canviant.
Em permetreu que torne a insistir en el fet que, en algunes coses, el moviment independentista català està més ben situat avui que no pas l’octubre del 2017. I aquesta n’és una: la percepció exterior de les coses que passen i de les causes del conflicte. La brutalitat de la repressió espanyola el Primer d’Octubre, l’aplicació del 155 i l’existència de presos i exiliats, la llarga i desproporcionada presó preventiva i ara aquest judici on no apareix cap prova que sustente la greu acusació comporten molts canvis d’actitud importants. I posicionaments que tots hauríem de saber valorar. Per exemple, l’altre dia vàrem veure l’ex-president d’Eslovènia Danilo Türk encarant-se en públic al vice-president de la Comissió Europea i cap del Partit Socialista, Frans Timmermans, en defensa de la independència de Catalunya. Un altre exemple: aquesta mateixa setmana, la Cambra dels Comuns britànica rebrà el conseller Toni Comín, que hi presentarà oficialment el Consell per la República.
L’aparició de Vox, electoral i al judici, i la naturalitat, tan antieuropeista, amb què el PP i Ciutadans han pactat amb els franquistes a Andalusia i es disposen a pactar a tot arreu han consolidat encara més la reacció d’estupor davant les coses que passen dels Pirineus cap avall. D’una manera molt intensa a l’estat francès, on l’interès per les coses que passen al Principat ja no és tancat a Catalunya, fins a Salses, o a les nacions sense estat, sinó que s’ha obert pas a tot arreu. I en aquest sentit, Manuel Valls –estic segur que sense voler-ho– ens fa un gran favor.
Valls és un polític especialment odiat per l’esquerra francesa de fa anys. Representava l’ala més dretana del Partit Socialista i algunes de les seues actuacions des del govern les hauria signades el Front Nacional sense dubtar-ne ni un segon. Per això, la seua presència a la manifestació de Madrid, al costat de Vox, ha causat un impacte tan gran i ha incomodat tant Macron, el gran aliat de Ciutadans a l’estat francès.
Per a bona part de l’esquerra francesa, aquella imatge va ser la constatació que Valls els havia enganyat, que en realitat representa la dreta i sempre l’ha representada. I els qui ja se sentien enganyats aleshores, lògicament, ara li passen factura aprofitant tot això. Hamon no oblida que Valls, encara militant del PS i després d’haver perdut contra ell les primàries, va demanar el vot per Macron i no pel seu partit. L’esquerra en general li recorda la xenofòbia i l’autoritarisme que molts d’ells ja varen combatre quan Valls era al poder a París. I els republicans, sense excepció, s’escandalitzen només de pensar que Valls i Ciutadans pacten amb l’aliat del Front Nacional, partit al qual tots els partits francesos democràtics apliquen un cordó sanitari. La identificació Valls igual a Ciutadans, igual a nacionalistes espanyols, iguals a tripartit amb Vox, igual a repressió antidemocràtica, presos polítics i exiliats, igual a valors contraris a la república, funciona de meravella. I, afortunadament, canvia la mirada francesa, sempre tan jacobina, sobre l’independentisme català.
Val a dir que no tan sols solidàriament sinó també per interès. Perquè a França tothom està convençut que l’aventura de Valls a Barcelona s’acabarà amb un retorn a la política francesa i, per tant, com més l’enfonsen ací i ara, molt millor. Tothom sap que Valls pot quedar primer, per les ganes de l’independentisme de dividir-se i esmicolar-se, però tothom és conscient també que és gairebé impossible que siga batlle, perquè si l’independentisme i els comuns sumen la majoria absoluta es posaran d’acord sobre qualsevol altre candidat, siga quin siga. I és evident que un personatge com ell, un narcisista mercenari que ha demostrat de sobres al llarg de la seua vida quina mena de persona és, no es quedarà a fer oposició a la banda de mar de la plaça de Sant Jaume.
