19.09.2019 - 21:50
No sé seure amb les mans buides, per això quan he hagut d’acompanyar les filles a fer deures en grup a la biblioteca, he començat a voltar fins que un objecte, un llibre, m’ha omplert les mans: La maleta de Núria Parera, últim premi Crítica Serra d’Or de literatura juvenil, amb il·lustracions de María Hergueta. N’he sentit parlar tant i tan bé que era com si ja l’hagués llegit, i abans d’obrir-lo i començar, mentre sentia les nenes xerrotejar de fons, m’he dedicat a observar el que és un llibre abans que res: l’objecte. Els llibres ben fets resisteixen aquesta mena d’inspeccions.
«Una maleta no és un objecte qualsevol. A l’interior s’hi poden desar una pila de coses, o no res. Pot ser un trasto inútil, o convertir-se en un autèntic tresor.» Comença així, Núria Parera, i si canviem maleta per llibre diria que la definició se sosté perfectament. Un llibre comença sent un objecte, un continent, com una maleta buida, i en acabat pot ser que quan l’obris te’l trobis ple o més aviat buit. Parera, us ho asseguro, ha ben omplert la seva novel·la, i tot i ser considerada literatura juvenil, penso que, com ella mateixa va dir en l’acte de lliurament dels premis Crítica Serra d’Or, pot servir ‘per desfer la frontera entre literatura infantil, juvenil i d’adults’ perquè és ‘de talla única’. La seva novel·la és per a tothom, per això és per al públic jove: és així, penso, com s’ha de mirar què llegeixen els joves i els nens, és així com els hem d’acostar a la literatura, que no depèn tant d’edats biològiques com d’edats lectores.
Però el que m’ha interessat més del llibre de Parera és el que no sabia abans de llegir-lo, encara que és veritat que el títol ho anuncia sense cap mena de misteri: el protagonista de la novel·la és un objecte, una maleta que passa de mà en mà des del 1890 fins al 2012. M’ha semblat, d’entrada, una aposta valenta, tractant-se d’una novel·la pensada per al públic juvenil, avesat a seguir trames i aventures i a identificar-se amb un protagonista o una colla per anar seguint-los el fil fins a un desenllaç que sol deixar-ho tot força tancat. Estic simplificant-ho molt, ja ho sé, però són aquests els plantejaments que es fan en la majoria de ‘productes’ (no dic llibres) per a aquesta mena de públic –afortunadament hi ha excepcions!–: es pensa en un lector que busca un protagonista que s’hi assembli i li han de passar infinitat de coses o bé, cosa que és pitjor, s’ha de plantejar un conflicte de tipus més moral, ètic, i anar-lo desgranant i analitzant fins a resoldre’l encabint-hi tot de lliçonetes camuflades.
La maleta no és res d’això, però un lector de dotze anys en amunt hi pot entrar sense problemes. El llibre també com a objecte ha estat ben pensat: a cada pàgina hi figura l’any en què ens trobem i al final hi ha uns ‘Apunts cronològics’ que situen el lector dins de la història contemporània. És un text breu, però se’n pot treure molt de suc: imagino algun professor d’història utilitzant-lo a les seves classes per parlar del segle XX en una pinzellada força genèrica però alhora aproximada perquè els nois i noies s’ubiquin en els temps que viuen. I per si no n’hi ha prou, la novel·la, en comptes de tancar-se amb una lliçó, ens convida a reflexionar amb una pregunta: ‘Aquí i allà, les migracions –volgudes o obligades– no s’aturaran. Qui no té dret a agafar la maleta i buscar una vida millor?’
Parera trobo que l’encerta doblement arriscant-se també doblement: sense protagonista i introduint-hi la història del segle XX aconsegueix escriure un llibre que en cap moment deixa de ser literatura, i que gràcies a les il·lustracions de María Hergueta retorna l’adolescent a una manera de llegir combinant text i imatge que enriqueix molt més i deixa molt més espai per ser un lector actiu, com quan llegia àlbums infantils –que no s’haurien de deixar de llegir mai.
«Hi ha més objectes que persones en els nostres records», diu Edouard Louis, a Qui va matar el meu pare, i si hi pensem un moment no podem no donar-li la raó, per això aplaudeixo tant aquest encert de Parera, perquè per mitjà de la història d’un objecte aconsegueix, sense perdre de vista en cap moment que escriu un text literari, explicar els cicles de la història i com es repeteixen.
Les nenes han acabat els deures i jo he acabat el llibre, però me l’enduc a casa perquè us vull explicar la història d’aquest objecte ple fins al capdamunt d’història, sí, però sobretot de literatura per a joves, grans i vells, per a tots.
