Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira

  • «Però la qüestió és què farem nosaltres. Comprenem això que passa? Estem preparats per a aquesta nova fase? Preparats no solament per a aguantar això que vindrà, sinó per a contraatacar de manera definitiva, nosaltres que sí que sabem quina és la solució que necessita la nostra societat?»

Vicent Partal
17.05.2020 - 21:50
Actualització: 18.05.2020 - 08:01
VilaWeb

Gonzalo Boye ens avisa en aquesta entrevista a VilaWeb de l’ascens del colpisme als carrers de Madrid. Ell va nàixer a Xile i sap perfectament, per l’experiència del govern de Salvador Allende, què és i què significa aquest moviment que veiem ara a les xarxes –aquestes manifestacions i protestes ultres que els mitjans pròxims al poder proven d’amagar o disminuir en un nou exercici d’obediència. ‘Prudència a Barcelona i ira a Madrid‘ titula The Guardian per descriure la situació que es va congriant. Ira a Madrid. Ira. La gravetat d’això que s’acosta és enorme…

A Madrid, al gran Madrid que s’estén més enllà del Madrid oficial, simplement ha passat allò que havia de passar. Perquè aquest esclat d’odi i violència que ara es gira contra Pedro Sánchez i el ‘govern comunista’ (quin tip de riure!) no és sinó la conseqüència lògica de la legitimació de la dictadura que el PSOE mateix va assumir l’octubre del 2017.

En la reacció contra el procés d’independència democràtic i pacífic engegat pel poble i les institucions catalanes hi ha la clau de tot això que vindrà ara. El PSOE el Primer d’Octubre encara va anunciar que exigiria explicacions a Rajoy per la violència contra el referèndum. Dos dies després, el 3 d’octubre, ja va obeir el monarca. I set dies després, el 8 d’octubre, Miquel Iceta ja encapçalava la manifestació nacionalista espanyola de bracet de la ultradreta. La transició va ser una estafa a la qual el partit socialista es va prestar en canvi d’esdevenir ell mateix un negoci monumental. Tanmateix, fins a la proclamació de la República Catalana, en la balança positiva si més no hom podia encabir haver endormiscat el nacionalisme espanyol per la vergonya i haver-ne suavitzat les formes. Però tot va rebentar el 20 de setembre de 2017 amb l’arribada dels piolins a Barcelona i el començament del colp d’estat. Perquè el missatge enviat conjuntament pel PP i el PSOE a la població espanyola va ser inequívoc:

1) La unitat de la nació espanyola està per damunt de la democràcia.
2) Si un govern no t’agrada, pots seguir procediments no democràtics per tombar-lo sense remordiments.
3) L’estat profund és més poderós que no el govern i, per tant, és més eficaç per a combatre les idees que no t’agraden.
4) La violència política no solament és legítima, sinó que és encoratjada si la pàtria perilla.
I 5) Les forces armades són la garantia de la unitat.

D’aquella bogeria irresponsable dels socialistes el 2017 ve tot. Els demòcrates no tenim la culpa de ser-ho i d’haver intentat de resoldre el conflicte de manera democràtica, no som nosaltres els qui vam ‘despertar el feixisme’. El feixisme hi era, hi ha estat sempre, i en tot cas el PSOE el van legitimar. Si acceptes les formes d’actuació del feixisme com a vàlides, acceptes la legitimitat del feixisme. I això no solament no ho han corregit amb el temps, sinó que ara ho han multiplicat per mil, destruint durant la pandèmia del coronavirus l’edifici institucional construït en la seua transició.

L’avís de Pasqual Maragall

Cap polític català de les darreres generacions no ha tingut la intuïció i la perspectiva intel·lectual del president Pasqual Maragall. El 26 de febrer de 2001 (2001!) va escriure al diari El País un article absolutament històric, que cal considerar com l’embrió i el començament de tot això que ha vingut després, enlluernador per la seua perspicàcia: ‘Madrid se’n va‘. Article que començava dient que ‘a la perifèria hom té la sensació que Madrid se’n va d’Espanya’. Feu el favor de llegir-lo avui i entendreu molt millor tot això que ha vingut després, com es va desencadenar el procés d’independència, com Espanya ha entrat en descomposició i com aquesta fase de la història d’Espanya ja no té cap final negociat possible.

Maragall, és clar, en aquest article no intuïa encara quina havia de ser la resposta a ‘allò’. Ell és el darrer espanyolista honrat i sincer. Potser (jo no puc saber-ho, però s’intueix vist com va anar després la cosa) la raó ja li indicava el camí, però el dolor per la impossibilitat d’aquella Espanya moderna federal i plurinacional a la qual ell havia dedicat tota la vida era massa íntim. Siga com siga, la pregunta clau és si Espanya avui pot estar més segura que té un futur unit en les fronteres actuals que no aquell any 2001, abans de l’article. Si Espanya com a estat és més unit i segur d’ell mateix, confiat. I la resposta és que no. Ja ha arribat al punt que ha d’aguantar la unitat sobre la violència i aquest sempre és el darrer estadi de la vida d’una nació. En política, els grans corrents profunds a voltes resten amagats sota l’aparença de les onades de la superfície i només els grans líders els saben veure. Però continuen essent els corrents determinants i tard o d’hora acaben erosionant qualsevol platja que s’hi pose com a final. Inevitablement.

Aquest moviment que hem vist esclatar ara a Madrid i que s’escampa de pressa per la geografia del nacionalisme espanyol no és cap anècdota, en absolut. Madrid esclatarà, ja us en podeu fer a la idea. Perquè s’ha acostumat a fer sempre allò que li dóna la gana sense pensar en els altres i a tractar la resta com a súbdits obedients.

És clar que hi ha un altre Madrid. Ni que només fos per Dani Gallardo ja n’hi hauria prou per a saber-ho. Però aquest altre Madrid és tan voluntarista contra el Madrid real com els demòcrates serbs ho eren contra la bogeria de Milošević. I com en aquell cas només després d’haver-ho perdut tot el Madrid imperial podrà escoltar-los i potser reflexionar per reinventar-se d’una manera sana, partint de zero.

Les dades científiques comencen a fer indiscutible que la gravíssima crisi sanitària té origen a Madrid i en l’obsessió nacionalista de no tancar-la. I quina és la reacció que tenen ara aquests madrilenys? Sentir-se agreujats i discriminats quan el pas del temps i les morts posen en relleu la realitat. I reaccionar-hi irats i violents. De la manera que van aprendre el Primer d’Octubre que era permès també en la peculiar democràcia europea. No és cap broma, en absolut, que els policies saluden els manifestants feixistes de manera amable en compte de dispersar-los. No és cap anècdota que els manifestants els diguen que ells els van defensar, als armats, ‘durant allò de Catalunya’. No és, de cap manera, cap anècdota que en algunes casernes de l’exèrcit hagen fet sonar pels altaveus el seu himne per saludar les protestes, que no és cap casualitat que s’hagen convocat a la porta. La bandera i l’himne imposats per Franco, contra la tricolor i la cançoneta de Riego són i seran sempre la bandera i l’himne del feixisme. I l’esquerra que els ha intentat netejar no fa res més que netejar el feixisme. Emblanquir-lo. Adecentar-lo.

Madrid esclata

Madrid esclata i ho farà d’una manera molt violenta –i no parle només d’aquestes manifestacions ni de què puga passar les setmanes vinents, això és molt més profund. Però la qüestió és què farem nosaltres. Comprenem això que passa? Estem preparats per a aquesta nova fase? Preparats no solament per a aguantar això que vindrà, sinó per a contraatacar de manera definitiva, nosaltres que sí que sabem quina és la solució que necessita la nostra societat?

Els polítics que tenim al capdavant és evident que no n’estan, de preparats. Han passat de dir-nos que amb seixanta-vuit escons tindríem la independència a dir que amb seixanta-vuit escons tindrem la cogovernança, una cosa que ningú no sap què és però que és molt menys que tenir la minsa autonomia que teníem. Però aviat no hi ha haurà res a cogovernar, per desgràcia; però això en cap cas no serà culpa nostra, la nova fase de la independència no es resoldrà civilitzadament al parlament i amb referèndums com nosaltres volíem i ens vam esforçar tant a fer. Per això aquesta vegada el carrer tindrà un paper molt més central que no pas les institucions. I com explicava molt gràficament Xavier Díez, la cosa que ha canviat avui és que la població catalana continua essent tan independentista com el 2017 però la seua acritud envers Espanya s’ha fet infinitament més gran.

Sánchez, evidentment, intentarà una maniobra massa fàcil: fer una crida a la unitat al seu voltant per ‘plantar cara’ a aquest feixisme violent que ja s’ha desencadenat i que no és únicament, ni de bon tros, Vox. A aquest feixisme que ell, com molt poca gent més, ha legitimat. Estic segur que encara hi haurà independentistes que s’hi afegiran a partir d’aquesta tesi, incomprensible per a qualsevol persona no fanatitzada pels partits, segons la qual el PSOE és millor per a Catalunya que no el PP. És igual. No hi perdem temps, amb això. El corrent de fons ja s’encarregarà de posar cadascú al seu lloc i de fer completament impossible la maniobra. La cosa important no és aquesta ara. La cosa important és si els ciutadans tindrem la mentalitat de guanyar o no, enmig de l’ofensiva en què viurem. Si resistirem i guanyarem com ja vàrem resistir i guanyar el Primer d’Octubre o els dies d’Urquinaona o si ens doblegarem com la Generalitat el 10 d’octubre i l’endemà de la proclamació de la independència.

La potència dels altaveus mediàtics del règim i dels interessos partidistes que els guien amb mà de ferro ha afectat emocionalment molta gent, que sent que el 2017 es va perdre una gran oportunitat que mai no tornarà. Jo no hi puc fer res. Les emocions se les controla cadascú com pot, sovint d’acord amb la seua experiència vital. Jo només puc dir què veig i què sé. Sense l’envit fabulós del 2017 allò que el 2001 denunciava Maragall hauria anat passant de manera muelle, consolidant-se còmodament fins a fer-nos desaparèixer. Aquell primer envit va trencar tots els plans d’Espanya i la va despullar davant els nostres ciutadans, mentre l’obligava a ensenyar la seua cara real. I ens va fer aprendre i assumir a nosaltres que la llibertat té un preu que, agrade o no, cal pagar. Ara aquella Espanya que al final solament és una manera d’entendre Madrid reacciona amb ira, amb la ira encesa per la nostra insolència de voler esdevenir lliures al segle XXI. I la ira és la pitjor consellera que hi ha, quan es tracta d’establir un combat. Prepareu-vos, doncs. Preparem-nos.

 

PS. D’ençà de divendres hem rebut a VilaWeb un munt de felicitacions pels vint-i-cinc anys. Vull donar les gràcies a tothom i demanar disculpes per no haver pogut respondre ràpidament tantíssims correus o missatges –ho intentaré, però em costarà uns quants dies. He quedat superat. També vull donar les gràcies d’una manera molt especial a tanta gent que aquests dies s’ha fet subscriptora del diari o ha aprofitat la nova funcionalitat per fer una donació, d’una sola vegada i sense cap més compromís.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any