La força de la unilateralitat

  • «Prendre decisions de manera unilateral, no únicament no té res de dolent sinó que és també la sola garantia que aquells qui pensaven que la seua dominació era tan gran que podien tractar-nos com uns simples súbdits s'hagen d'encarar al seu error.»

Vicent Partal
03.09.2018 - 22:00
Actualització: 04.09.2018 - 02:37
VilaWeb

Ahir el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va tornar a fer declaracions contradictòries. Per una banda, es va referir a una possible nova aplicació del 155, d’allò que ell i Mariano Rajoy entenen que és el 155. I per una altra banda, en una entrevista radiofònica, va dir que els catalans haurien de votar l’autogovern en un referèndum, però no en un d’independència. Segons ell, caldria elaborar un nou estatut d’autonomia i sotmetre’l a referèndum.

La proposta és ridícula en termes polítics, però, així i tot, hi ha hagut qui s’ha afanyat a dir que aquest sí que és el camí, com si tingués res d’extraordinari, i ho ha volgut contraposar a l’actitud de Mariano Rajoy. No cal que perdem el senderi. Entenc que Sánchez vulga fer jocs de paraules, però no cal que nosaltres hi donem més importància. Això és una jeremiada i prou.

Ara, dit això, crida l’atenció que un any després dels fets d’octubre un president del govern espanyol comence a pensar que cal un escenari que vaja més enllà de la repressió pura i dura. I en aquest sentit cal reivindicar la força creadora d’allò que va passar al parlament el 6 i el 7 de setembre de l’any passat i d’allò que va passar durant el mes d’octubre.

Ho diré ras i curt: si ells s’han mogut és perquè l’independentisme els hi ha obligats. Feia set anys que estaven immòbils, com una pedra, i pensaven que amb això n’hi havia prou per a dominar-nos. Durant aquests anys, des del Principat els van proposar de tot i en tots els formats i ells es van limitar a dir una vegada i una altra que no. De tot. Que no de tot. I a no proposar res. Ni una sola vegada. Ni per error.  Còmodament.

Però aquesta inèrcia desesperant, que feia inútil fins i tot el paper institucional del país, es va acabar amb l’aprovació de les lleis de transitorietat, el referèndum i la proclamació de la independència. Perquè ‘fer’ nosaltres els va obligar a moure’s a ells. Tan senzill com això.

Per tant, l’única cosa interessant de la penosa proposta de Sánchez és que sembla que ell ja es troba obligat a proposar alguna cosa, que pensa que ells han de moure fitxa i tenir una estratègia i que ja no n’hi ha prou de dir que no de tot. Ni li resulta sostenible.

Tot plegat, ara com ara, no té més importància, vist com és d’escadussera la proposta de Sánchez. Però és una lliçó sobre la qual, mirant cap al futur, hem de reflexionar i molt: prendre decisions de manera unilateral, no únicament no té res de dolent sinó que és també, i remarque el també, la sola garantia que al final aquells qui pensaven que la seua dominació era tan gran que podien tractar-nos com uns simples súbdits s’hagen d’encarar al seu error.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any