Luce Vigo a casa, un dia de novembre de 2008 a París. Foto: Mercè Ibarz

Aparco l’article que tenia previst commoguda encara per la mort, diumenge passat a París, de Luce Vigo, que tants amics ha deixat, entre nosaltres també, en l’actiu món dels cineclubs i dels festivals de cine jove. Anit, a la Filmoteca, que tenia programat el curtmetratge seminal del pare, Jean Vigo,  A propòsit de Nice (1929-1930) –una de les meravelles del segle XX, eterna en la seva joventut fílmica i poètica, com tota la seva breu obra–, l’historiador colombià Julio Lamaña va fer el record de la Luce. M’hi sumo, en memòria d’una amiga que vaig tenir la sort de fer perquè un altre amic que tampoc ja no hi és, Carlos Pérez, la va convidar amb entusiasme a València el 2005 quan vam programar plegats un cicle de documentals al museu de què ell era llavors el cap d’exposicions i activitats, el MUVIM. Sàvia, generosa, humil, lluitadora, tendra Luce Vigo.

La Luce no ho va tenir mai fàcil, però no ho hauries dit pas. No sols no es queixava de res, i en tenia motius, tant de salut com del seguit de morts familiars des que tenia tres anys, dels pares al seu propi fill, sinó que ho celebrava tot. Filla de Jean Vigo, sens dubte, vaig pensar, hereva d’aquell home de qui es podria dir que va ser, en cine, el Salvat-Papasseit francès. I de la mare, Lydu Lozinska, la companya que també recorda la de Salvat, Carme Eleuterio. Vigo i Salvat: el mateix entusiasme, les mateixes arrels anarquistes, la mateixa celebració constant de la vida diària, de l’amor, de la poesia. Les arrels Vigo eren catalanes, que ella remarcava sovint.

El pare del futur cineasta Jean, l’avi de la Luce, va ser l’anarquista Eugène Bonaventure Vigo, que es va fer anomenar Miguel Almereyda (diuen que com a possible anagrama de Y’a la merde) com a periodista i fotògraf, fundador de periòdics anarquistes i republicans. El van trobar mort a la presó de Fresnes, a trenta-quatre anys, el 1917, quan el fill Jean en té cinc; en van dir suïcidi però no ha estat mai demostrat. Almereyda havia estat un dels impulsors de la gran manifestació del 1909 a París a favor de Ferrer i Guàrdia. Ací el teniu, l’avi de la Luce. I el besavi, Bonaventura Vigo, d’una família catalana establerta a l’Alta Cerdanya des del segle XVI, va ser alcalde de Sallagosa i primer veguer d’Andorra.

També la Luce es va quedar aviat sense els pares. Jean Vigo és l’autor immortal del film de Niça que deia i de dues meravelles més, Zero en conducta (1933) i L’Atalante (1934), i d’un documental sobre el nedador Jean Taris sota l’aigua. I prou, no va tenir més temps. La nena li va nàixer el 1931 i quan tenia tres anys mor el pare, de tuberculosi, als vint-i-nou. Com ella deia, la mare, que també patia tuberculosi, estava massa malalta per a parlar-li del pare i també va morir aviat. La petita va patir igualment la malaltia. Per bé que els col·laboradors de Vigo la van assistir sempre i li parlaven dels pares, durant anys no va voler veure l’obra del pare, no ho podia suportar. Fet i fet, Vigo era un desconegut fins que Henri Langlois, director de la Cinémathèque, va rescatar-lo de l’oblit. Sense Zero en conducta no haurien estat els mateixos ni Truffaut, no hi hauria potser Els 400 cops el 1959, ni Godard i els seus Els carrabiners del 1963, que li està dedicat. La Luce, que s’havia preparat per ser mestra, va descobrir passats els trenta anys l’obra del pare (dels pares, la mare també hi intervenia), s’hi va poder reconciliar i, sobretot, fer-se’n càrrec. Perquè això és el que va fer.

Si son pare havia estat un dels grans valedors del moviment europeu dels cineclubs als anys vint i trenta passats, ella en va prendre el relleu. Gràcies en realitat al seu propi fill Antoine, que, malalt de sida, li deia quin greu que li sabia no tenir temps de posar-se en els arxius Vigo, que ella conservava i prou. Era el 1988, l’Antoine mor a final de maig, la Luce entra llavors a fons en l’arxiu de Jean Vigo. Ja feia molt que existia la Federació de Cineclubs Jean Vigo, com a Perpinyà hi ha l’Institut Jean Vigo, i el mateix premi Jean Vigo. Des de final dels vuitanta, Luce Vigo s’hi va posar fins al coll, escrivint en paral·lel textos molt bons sobre el cine del seu pare. Ací ho explica.

L’últim Prix Jean Vigo ha estat Albert Serra i La mort de Louis XIV. Que reuneix un equip català i francès, amb la immensa interpretació de Jean-Pierre Léaud, l’alter ego de Truffaut a Els 400 cops, film que al seu torn va ser un alter ego, si ho podem dir així, de Zero en conducta.

Luce Vigo se’n va alegrar moltíssim.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]