«Em dic Lolita Bosch, escric, faig periodisme, investigació i activisme per la pau, m’agrada viure la vida com la visc, i sóc mare. Tinc 45 anys. Però mai, fins ara, no m’havia atrevit a dir públicament que dels 14 als 17 anys vaig ser víctima del bullying. O hauria de dir que jo, també, dels 14 als 17 anys, vaig ser víctima del bullying

D’aquesta manera tan contundent comença la nova novel·la de Lolita Bosch (Barcelona, 1970), La ràbia (Amsterdam Editorial), en què parla del bullying a partir del fet d’haver-ne estat víctima quan era adolescent. I en parla també havent sabut els abusos de què són objecte avui molts adolescents que l’escriptora ha anat a trobar, per parlar-hi i compartir-hi el dolor i la ràbia que les víctimes d’aquests abusos han de suportar, sovint en silenci. I per mirar d’ajudar-los. Perquè, ara que ha trobat el coratge d’escriure sobre l’assetjament escolar, també espera que la novel·la contribueixi a fer visible aquest problema, que avui és un tabú social encara, tot i que les xifres que l’escriptora dóna són escruixidores: un adolescent de cada quatre n’és víctima i, ara com ara, aquests nois i noies no tenen mecanismes de protecció. Són objecte d’agressions que socialment es minimitzen, que les escoles tapen, que poden començar a casa. I que no tenen uns patrons, constata Lolita Bosch. Tothom és exposat a ser víctima de bullying.

Lolita Bosch ens té acostumats a les novel·les de caràcter autobiogràfic. No és pas el primer llibre en què conrea l’autobiografia literària. Ja ho va fer a Qui vam ser (Empúries, 2006) i La família del meu pare (Empúries, 2008), per exemple. Comencem per aquí.

—Segurament tinc molta curiositat per mi. No és que m’interessi jo, sinó els processos que he viscut, que van més enllà de mi, que són processos extrapolables i que poden compartir moltes més persones. En el cas del bullying és encara més evident això: arran de posar-me a escriure el llibre, n’he conegut tants de casos! I els de la meva generació eren durs, però ara són pitjors perquè pateixen el ciberbullying.

Al llibre narreu algunes atrocitats…
—Ho són.

I quan penses que aquests adolescents que les cometen després creixeran i es faran adults… És difícil d’entendre que després no repeteixin aquests models, dins la família, a la feina.
—Quan ets adolescent no saps què fer del teu cos i per això ataques el cos de l’altre. Però en el bullying l’atac sempre és en grup i d’una manera sistemàtica. Aquesta violència després, en l’edat adulta, desapareix. Si més no, en una part. I, contràriament a allò que s’ha dit, les víctimes no reproduïm els atacs, més aviat al contrari. Dels adolescents que han fet bullying, n’hi ha que se senten culpables, però n’hi ha que no, o consideren que no n’hi havia per a tant o no se’n recorden. És increïble. I la societat diu que és un joc de mainada. No! Per això deixo ben clar que per a mi el bullying és una responsabilitat social, no dels pares ni de les escoles ni dels nens.

Hi ha un gran silenci social sobre l’assetjament escolar.
—Això també va passar durant dècades amb les víctimes de la violència de gènere o amb la xenofòbia. Però en aquests dos casos la problemàtica es va fer visible i la gent s’hi va solidaritzar i se la va prendre seriosament, i avui és malvist i greu i socialment s’hi ha començat a posar remei. Però això amb el bullying no passa encara. I també hauria de passar.

Així, no en feu especialment responsables les escoles i els mestres? Com és possible que no el detectin? Com és possible que, si el detecten, el minimitzin o el tapin?
—No, el problema és social, no específic d’un col·lectiu només. Els mestres ja es fan càrrec de moltes coses, però hi ha coses que s’escapen del seu control, perquè passen en allò que se’n diu off shore, que és la rodalia del centre educatiu on els alumnes es continuen comportant com a alumnes. Vull dir que no només depèn dels mestres i els centres educatius. La Generalitat té un protocol d’actuació, però és un protocol que comença quan es detecta un cas de bullying. Però això serveix de poc si no hi ha una feina de sensibilització a les escoles contra el bullying. Perquè sovint no es detecta i també hi ha mestres que no tenen aquesta capacitat d’empatitzar-hi. Amb molta sort, un nen que és objecte de bullying ho dirà als pares (sovint els nens callen, per no ser acusats de bocamolls o per por) i els pares ho diran a l’escola. Però hi ha molt poques escoles que sàpiguen com actuar. La majoria d’escoles no actuen i la majoria de nens no ho diuen.

Aleshores?
—Mira, patir bullying no és ni tan sols una raó prioritària per a poder canviar de centre educatiu. Sovint t’has d’empadronar en un altre poble per poder canviar de centre. I no totes les famílies poden fer-ho.

Per què creieu que socialment encara no s’actua contra l’assetjament escolar?
—Cada societat tolera un grau de violència. Ara mateix, hi ha molts nens que estan acollonits perquè no els passi res abans de dinar. Però en el bullying no s’actua ni es prenen mesures si no hi ha una situació extrema. Avui, desgraciadament, no és un tema públic si l’adolescent no se suïcida.

Al llibre expliqueu la dificultat que vau tenir per a escriure sobre aquest fet, com a víctima que en sou. Quin procés vau seguir?
—El dia que vaig decidir d’escriure la novel·la va ser el dia que vaig rebre un correu d’un dels qui em van fer la vida impossible a l’institut, convidant-me a un sopar d’antics alumnes, per ‘recordar els vells temps’. Quan li vaig recordar algunes coses que m’havien fet i li vaig dir que no volia tornar a veure ningú de la classe per res del món, em va respondre incrèdul, dient que s’havia quedat de pedra. No recordava res!, tenia una inconsciència total sobre allò que m’havia fet. I a partir d’aquí vaig començar a escriure i vaig començar a organitzar uns grups amb víctimes per demanar-los: ‘Com estàs? Què necessites?’ Ningú no els pregunta això. I el fet és que aquests adolescents no acaben de ser ciutadans de ple dret, perquè no voten. I això és important! I ara, a molts d’aquests nens els diagnostiquen ‘anorèxia emocional’, perquè diuen que no pensen en positiu d’ells mateixos. Però això és responsabilitzar les víctimes! Amb aquest diagnòstic, en el fons els diuen ‘és culpa teva’. I no. La societat tendeix a responsabilitzar les víctimes, perquè així l’estat no se n’ha de fer càrrec.

El bullying deixa una seqüela de traça gruixuda?
—És una seqüela per a tota la vida. I jo sento que m’he salvat! I vaig pensar: ‘Si dir-me Lolita Bosch i ser escriptora serveix de res, doncs ho faig a favor d’ells, a favor de les víctimes del bullying. Perquè les xifres són brutals: un 16% dels alumnes menors d’edat de tot el món han patit i pateixen bullying de manera extrema. Un 12,1% són víctimes del cyberbullying més cruel. Es calcula que un 22,4% de nois del món fan servir el mòbil per fer mal als altres. I un 13,4% de les noies, també. 1 alumne de cada 3 ha participat en el bullying d’alguna manera: bé com a víctima, bé com a torturador.

I dieu que no hi ha patrons entre les víctimes de l’assetjament escolar?
—No. Ser víctima del bullying és ser sistemàticament atacat per un grup de persones, que sempre agredeixen els alumnes d’un en un. Per això la primera pregunta que tota víctima del bullying es fa a si mateixa: ‘Per què a mi?’ L’única cosa que uneix les víctimes és la ràbia. I la segona pregunta: ‘Com puc sortir d’aquí?’ Els agressors busquen les febleses de les víctimes. La meva era la nostàlgia horrorosa que sentia pel poble que havia deixat quan la meva família es va traslladar a viure en un altre indret. No hi ha un motiu comú entre les víctimes.

Permeteu-me que hi insisteixi: no hi ha polítiques desenvolupades contra el bullying al nostre país?
—No. El bullying no és una prioritat política avui, tot i que un adolescent de cada quatre en sigui víctima. I això és com dir que ho permetem. Pensa que quan entro en contacte amb adolescents que pateixen bullying, no sé on adreçar-los. No els puc donar cap recurs. Els dic tres coses: primer, digues-ho als pares; segon, digues-ho a l’escola; tercer, canvia de centre. Però és tan difícil de canviar de centre que, si no els és possible, què poden fer aquestes víctimes? No conec cap escola que hagi posat fi a un cas de bullying. El vídeo més vist de la història de YouTube és un cas de bullying. Fa deu anys que treballo en programes contra la violència a Mèxic, donant recursos a les víctimes. Doncs, per a les víctimes de bullying, no en tinc, de recursos. Les víctimes de bullying són ciutadans sense drets, la societat no els protegeix. I jo vull viure en una societat que doni eines tant a les víctimes com als qui fan bullying perquè deixin de fer-ne. Perquè algú s’ha de fer càrrec dels violents, també.

Podem parlar de novel·la, en el cas de La ràbia? Sembla que hi insistiu.
—Per què ho és. Aquesta realitat s’ha de novel·lar perquè s’entengui més. Jo explico què vaig patir, però en una situació fictícia. El context és novel·lat.

I dieu que és una novel·la que us ha costat d’escriure.
—Molt. La ràbia va guanyar el premi Roc Boronat que atorga l’ONCE i, el dia que vaig pujar a recollir el premi vaig pensar que em posaria a plorar. Perquè no m’hauria pensat mai que aquell dolor, aquelles situacions tan ofensives que havia viscut es convertirien en una cosa bona. Ja ho veus, la literatura ho cura tot.

Per què us hi vau presentar, al premi Roc Boronat?
—Jo no em presento a premis pactats. Aquest és un premi net. I m’agrada la figura de Roc Boronat: a banda que va tenir una vinculació amb Mèxic, m’agrada el seu llegat. Perquè, tot i no ser cec, va fundar i presidir l’Associació de Cecs de Catalunya el 1934 i va permetre de dignificar els invidents, que fins llavors acabaven al carrer demanant almoina. I també conec la feina extraordinària que fa l’ONCE avui. I així com Roc Boronat va tornar la dignitat als cecs, també penso que s’ha de tornar la dignitat a les víctimes del bullying. Perquè en el meu cas ningú no va fer res. No som una societat tan civilitzada com ens pensem.

Tal com sou, una dona compromesa i combativa, sembla que per a vós comenci una etapa nova, de compromís amb la lluita contra l’assetjament escolar, que el llibre n’és el punt de partida.
—Sí, espero que les escoles em cridin per parlar de bullying. Vull que el llibre serveixi a la gent que és víctima de bullying avui. La pregunta ara és: en què puc ajudar? Perquè sé què és llevar-se cada dia i tenir por d’anar a escola.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]