En les últimes dècades, i mentre a alguns països la fam és ben present, l’obesitat s’ha convertit en un problema social i sanitari creixent que ha assolit proporcions epidèmiques a nivell mundial. Segons les últimes dades de la OMS corresponents al 2014, a Espanya el 22’1% de la població pateix aquesta malaltia.

 

Aquesta malaltia metabòlica crònica, consistent en una acumulació excessiva de grassa, esdevé el gran negoci de moltes empreses privades: des de farmacèutiques i laboratoris fins a clíniques quirúrgiques privades passant per empreses de productes i complements alimentaris i, fins i tot, editorials de llibres. Estudis recents de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO)  afirmen que combatre l’obesitat mou actualment 2.000 milions d’euros que surten directament de les butxaques dels afectats.  Així mateix, estableixen que el 80% dels espanyols que volen perdre pes es gasten una mitjana de 60 euros al mes en tot tipus de dietes, fàrmacs, complements i mètodes per aprimar-se. L’oferta de productes per fomentar tractaments individuals en comptes de promoure estratègies preventives poblacionals és àmplia i variada.

Aquestes bones perspectives comercials es deuen a què, malgrat ser reconeguda per la OMS com a malaltia i, per tant, ser susceptible de cobertura pública, actualment la majoria de tractaments que es comercialitzen per combatre-la no estan finançats per a la Seguretat Social. Aquest fet era comprensible anys enrere, ja que es creia que la única causa de l’obesitat girava entorn dels mals hàbits derivats d’un consum excessiu d’aliments ultraprocessats i begudes ensucrades, així com també de l’excés de sedentarisme. No obstant, tal com apunta el Dr. Jiménez Chillaron, coordinador de l’equip d’Investigació sobre l’obesitat a Sant Joan de Déu, s’ha descobert que, més enllà dels factors ambientals, l’obesitat és una condició fonamentalment genètica que té la seva causa en les hormones que controlen la gana i la sacietat. Per tant, el fet que només es financin públicament els tractaments per a casos extrems es deu a què la seva efectivitat és a curt termini, així com també perquè es considera que la seva cobertura pública podria fomentar-ne un mal ús i incrementar la passivitat del pacient.

Però no només la falta de finançament públic contribueix a augmentar la facturació de les empreses privades que es dediquen al tractament contra l’obesitat. Tal com afirma el Dr. Medina Luque, director de la Càtedra UNESCO Food, Culture and Development, la manca d’adequació als cànons estètics que regeixen les societats postindustrials, condueixen a les persones que pateixen aquest trastorn alimentari a una fixació per perdre pes per tal de sentir-se acceptats per la societat. Així els afectats recorren a tot tipus de dietes, fàrmacs i fins i tot a operacions quirúrgiques que prometen resultats miraculosos sense tenir en compte que, en realitat, les solucions per a aquesta malaltia no passen per cap miracle sinó, amb freqüència, per una millor alimentació i més activitat física.

Davant la creixent demanda, assistim a l’auge de les dietes prodigioses, entre les quals destaquem la Dieta Dukan o la ‘Detox’. Totes elles tenen múltiples productes comercials al darrere que apareixen anunciats arreu amb un missatge clar: perdre pes en poc temps i sense esforços és possible. Actualment, però, no hi ha cap estudi científic que demostri l’eficàcia d’aquestes dietes extremes sinó que, per contra, els experts adverteixen que són perjudicials i que la poca perdurabilitat dels seus efectes esdevenen motiu de frustració.

 

 

Els fàrmacs i complements alimentaris per perdre pes són un altre dels ‘remeis’ més recorreguts per les persones que pateixen obesitat. Aquests productes no requereixen recepta mèdica, ja que la dosi de fàrmac que contenen, no exempt d’efectes adversos gastrointestinals, és relativament baixa. Actualment, el més emprat és l’Orlistat que inhibeix l’absorció de greix ingerit en la dieta fins al 30%, i l’elimina a través de la femta. El preu d’aquests tractaments, no subvencionats per la Seguretat Social, és alt però, segons la Gemma Tribó, vocal d’alimentació al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, l’elevat cost evita que se’n faci un mal ús generalitzat i també que se superi la durada del tractament recomanada pels laboratoris fabricants, que és de sis mesos. Així, segons la mateixa institució, el negoci radica en l’engany dels productes que asseguren millorar i remeiar la patologia sense un canvi en l’estil de vida juntament amb les expectatives d’una societat que demana solucions ràpides i sense esforç.

L’últim recurs, un cop el grau d’obesitat esdevé insostenible en termes de salut, són les intervencions quirúrgiques. Es presenten com el tractament més potent per combatre la malaltia i, de fet, la seva demanda no deixa d’augmentar. A l’Estat espanyol, la tècnica més freqüent és la gastrectomia vertical, que consisteix en reduir la mida útil de l’estomac, donant-li forma de tub, i retirar la resta, equivalent al 80% de l’òrgan. El preu d’aquestes intervencions és d’uns 11.000€, tot i que en algunes clíniques privades pot sobrepassar els 16.000€. Com indica el Dr. Sierra Cadillach, cirurgià general i de l’aparell digestiu a l’Hospital públic de Sta. Caterina de Girona, aquestes operacions, realitzades només en persones amb obesitat mòrbida, caracteritzada per un IMC de 40 o superior, tenen cobertura pública però les llargues llistes d’espera, d’entre 3 i 5 anys, fa que molts pacients recorrin a centres privats. Ara bé, tal com indica Dr. Vilallonga Puy, cirurgià general i de l’aparell digestiu a la Clínica Bofill, centre privat, i secretari de la Societat Espanyola de l’Obesitat (SECO), “la pèrdua intensa de pes només dura 6 mesos, passat un any els pacients ja depenen d’ells mateixos”. La poca durabilitat dels resultats duu a molts pacients a recórrer a la cirurgia més d’una vegada sense entendre que, a la llarga, l’èxit de l’operació radica en un canvi en l’estil de vida acompanyat d’un ajut psicològic que no tots es poden permetre.

Però el negoci de l’obesitat no només recau en el seu tractament sinó també en un dels detonants de la seva proliferació: les grans empreses multinacionals de menjar ràpid. Actualment, cadenes de restaurants de menjar ràpid internacionals, com McDonald’s, Burger King i KFC, assoleixen de mitjana una facturació anual de més de 24.000 milions de dòlars. A més de comptar amb grans campanyes publicitàries, el seu èxit també pot explicar-se a través d’un estudi de l’Institut d’Investigació Scripps (EE.UU), que demostra que els efectes dels aliments grassos i ensucrats al cervell són els mateixos que els causants de l’adicció a la droga.

D’aquesta manera, els experts coincideixen en què la solució definitiva a l’obesitat no passa per la comercialització de tractaments individuals sinó per la promoció de polítiques de salut i prevenció pública i des d’edats primerenques. Tal com afirma el Dr. Medina Luque, es requereix més que mai el paper dels governs a l’hora d’impulsar campanyes a favor de la dieta Mediterrània i l’exercici físic i d’establir legislacions més estrictes que regulin la indústria del fast food i l’etiquetatge dels seus productes. En aquest sentit, la OMS va fer el passat 2016 una crida mundial perquè tots els països establissin un impost del 20% sobre les begudes ensucrades, com Coca-Cola o Granini, que es veiés compensat amb una reducció de l’IVA sobre fruites i verdures. Finalment, els experts adverteixen que només la publicitat responsable i la facilitació de tota la informació entorn els remeis contra l’obesitat posaran punt i final als enganys i fal·làcies que fan d’aquesta malaltia un negoci potencial.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]