Forat de les Lluites Veïnals

  • «L’actual ajuntament ha actuat com el wasabi amb la ingestió de peix cru: pot prevenir les infeccions que se’n deriven, però no elimina els metalls pesants que tragina»

VilaWeb

‘Places públiques privatitzades. Lluita veïnal contra l’especulació municipal. Hotel Rec Comtal, 99 habitacions, 7 plantes, 2 aparcaments subterranis. Grup que lluita contra l’hotel dels Núñez i Navarro. Qüestió turística a la Barceloneta. Dramàtica. Expulsió de veïns i veïnes del barri. Pisos turístics. Joves del barri no poden comprar. Especulació i inflació de preus. Rics cada cop més rics i pobres i classe mitjana empobrida cada cop més pobres. Diferència renda disponible entre Pedralbes i Ciutat Meridiana: set vegades. Elits propietàries als barris. Manifestació a Venècia contra creuers de luxe i contra les grans obres. Contaminació marina i atmosfèrica: comparable a 12.000 vehicles per cada creuer. Obres al Port Vell per a un sol megaiot ancorat. Impacte social, ambiental, econòmic. Generar un forat negre on abocar diners. Forat de la Vergonya = Forat d’una Victòria Veïnal = Forat de les Lluites Veïnals. Ordenança del civisme = Ordenança del cinisme contra els vulnerables i la dissidència política. Reivindicació carrer d’en Robador. 7.000 veïns fora. Assemblea de Veïns d’ultradreta contra les putes. Tancant meublés i obrint-ne de nous al carrer del Tigre mentre tanquen els bars barats i n’obren de cars. Urbans perseguint els uns i protegint els altres. Ocupació, autogestió, dret a l’habitatge. Legalització treball sexual. Putes Indignades. Tots som precaris. Destruir el sistema des de dins. Feines de les dones, gestió de la llar, cura dels malalts dependents. Desigualtat, privilegis. Policia = braç armat del capitalisme. Els fets del 4-F: racisme i classisme institucional. Construir un sistema intercultural no classista, no racista, feminista. BCN: elits polítiques i empresarials. 300.000 pobres. 15.000 desnonaments diaris. Teixit associatiu antiracista, antipatriarcal. Lluites que vénen de baix. Del carrer a la institució des de la mobilització, des de la radicalitat democràtica. Assemblees de control popular. Pa, sostre i llibertats. Esmorzar i dinar universals per als infants. Menjadors comunitaris per a alliberar dones esclavitzades per la feina embrutidora de cada dia. Contra els desnonaments. Menys del 20% de lloguer sobre els ingressos. Targeta sanitària per a tothom. CAP a cada barri. Ni un feminicidi més. Infants i joves, subjectes polítics. Practicar la desobediència. Transport públic. Remunicipalitzar. Externalització= Precarització. No caritat pública. Drets. Apoderament de la dignitat com a treballadores. Eleccions municipals = Procés constituent de cara al setembre. Els que tenen por i els que no en tenim. Contra el discurs de la por, no tenim por del discurs. Elogi de la diferència. Lluita antipatriarcal = Lluita anticapitalista. Els Països Catalans, alliberament de la nostra terra. Única estructura d’estat = Desobediència.’

No es van deixar res al pap, les mitingueres del Forat de la Vergonya, un dissabte de maig, en farà quatre anys, sota un sol d’injustícia. I, llevat de les qüestions nacionals que s’hi esmentaven –que, com és públic i notori, són a la via morta de la repressió d’estat i de la divisió de l’independentisme d’ocasió–, semblaria que no han canviat tant les coses per llançar aquelles paraules a la paperera de la història barcelonina… Al cap de quatre anys, en efecte, quan dretes i esquerres de l’establishment municipal barceloní voldrien polaritzar la campanya entre el procés independentista i l’aixopluc de l’estat, la batalla de la gent, amb la gent i per a la gent continua en uns termes semblants: ‘Som les mateixes veïnes a qui expulsen de casa, som les mateixes que vivim la precarietat laboral, i som les mateixes que vam defensar les escoles el Primer d’Octubre. Quan hi som, passen coses.'(Vet aquí una postil·la de base al discurs de la candidata més jove a l’alcaldia barcelonina: ‘Agraïm el fet de posar el tema sobre la taula, però trobem a faltar una menció a aquesta plataforma, integrada per moviments veïnals dels barris de Sants, Poble-sec, Sant Antoni i Raval. La reivindicació “La fira o la vida” és de les veïnes i no de cap partit.’) Els veïns, els barris, que no deixen res per verd.’La pobresa a Barcelona té rostre de dona –diu una regidora que acaba el mandat. Cal posar la situació de feminització de la pobresa al centre, cal transformar aquesta situació. Si millorem la situació de les dones, millorarem la vida de la ciutadania en general. Cal que posem les cures al centre.’ I, com afirma una treballadora del SAD, ‘les empreses privades no tenen cap intenció d’aplicar la prevenció de riscos laborals. Les empreses privades només es fan càrrec dels beneficis. El SAD és un servei essencial i públic: per això, ha de ser gestionat públicament.’Què hi ha de la municipalització dels serveis?: ‘Cal impulsar la municipalització per evitar la precarització –diu una altra activista veïnal. No pot ser que l’atenció a la ciutadania la donin treballadores precàries. Per això s’han de municipalitzar els serveis. Sempre donarem suport a les lluites de les treballadores.’ I tanquem la ronda amb un taxista pel camí de ser víctima de la precarització: ‘Jo vaig rebre. Vaig rebre de valent el Primer d’Octubre. I ho he de reconèixer, vaig votar que no. Però vull decidir. No vull que uns polítics dirigits i pagats per les multinacionals em prenguin el dret de decidir el meu futur i el futur del meu poble.’

La raó última que continuïn en peu, com quatre anys enrere, si fa no fa, les qüestions fonamentals de la ciutat, de la seva gent? Que l’habitatge especulatiu i els desnonaments, les terminals marítimes contaminants, la mobilitat immòbil, el monocultiu turístic, la contaminació mortífera, la pobresa degradant, la precarietat escandalosa, la desigualtat infecta, la repressió institucional, el català a la paperera de les llengües, i etcètera, continuïn sense albirar un horitzó emancipador? Doncs, perquè, sota el reguitzell de ‘problemes’, hi sona un baix continu: les condicions de vida de les classes populars als barris barcelonins. No n’hi ha prou de resoldre’ls amb pegots –una mica menys de desigualtat, una mica més d’habitatge. L’actual ajuntament ha actuat com el wasabi –artificial, com de costum: el genuí surt massa car– amb la ingestió de peix cru: pot prevenir les infeccions que se’n deriven, però no elimina els metalls pesants que tragina. Ho ha resumit, de nou, la candidata més jove a la batllia de la capital de Catalunya: ‘Aquests últims quatre anys hi ha hagut una manca de voluntat o de valentia política en la confrontació amb els poders fàctics.’ N’endevineu la candidatura?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any