Fotografia: Pasqual Tirach

Els recitals de Lluís Llach a la Catalunya del Nord tenien una característica que potser els diferenciava lleument dels que podia fer al Principat. Més enllà de l’aspecte artístic, representaven una oportunitat per al públic de sentir-se plenament partícips de la cultura i, per alguns, de la nació catalanes. S’adreçava a nosaltres, entre cançó i cançó, amb un respecte infinit i una fermesa inalterable però sense oblidar mai d’evidenciar que sabia on era. Com si ens digués: «Puc cantar arreu del món, però si canto aquí és perquè sóc a casa meva». I així, els seus recitals eren injeccions de dignitat. De dignitat aplicada al fet de ser català. Per alguns de nosaltres, aquestes injeccions de dignitat van esdevenir addictives i hem anat cercant maneres de tenir-ne més, i més sovint. Era el Llach cantant. I el Llach polític, ahir, va ser igual. Ho va dir, en introducció, Francesc Bitlloch, en nom de l’ANC, que l’havia convidat: «Al llargs dels anys Llach ha vingut aquí com a cantant, com a exiliat, com a militant, com a escriptor però és la primera vegada que ve com a diputat». Però poc importava quin Llach era mentre ens donés aquesta sensació de dignitat afegida.

El diputat Llach havia atret prou gent en aquesta sala del cinema Castillet perquè hi hagués persones assegudes a terra i d’altres, a l’exterior, impedides d’entrar per respecte a les normes de seguretat. El propietari del cinema, Jacques Font, dret a la porta, exultava com qui no ho vol. Curiós i interessant personatge, aquest empresari d’èxit que no parla català però que ha posat una estelada en una finestra del primer pis del seu cinema. Hi havia uns quants, pocs, periodistes però hi faltaven els candidats a les eleccions legislatives. Potser no toca, a efectes electorals immediats, ser vistos en un acte independentista.

Fotografia: Pasqual Tirach

Lluís Llach, abans de deixar lloc a les preguntes, va parlar, és clar, del moment que havia viscut el matí mateix, al Pati dels Tarongers, quan el president Puigdemont va anunciar data i pregunta. En aquesta terra del nord en què el tracte de vostè sona com a estrany, va agrair que la pregunta fos redactada en la segona persona del plural: «El vós és la manera més respectuosa d’adreçar-se al ciutadà.» Es va descriure a ell mateix encara «tremolant de cames» i ple «d’una joia profunda pel fet que a part d’estat independent la pregunta parli de república». I justament una dona del públic va explicar que la pregunta havia aixecat curiositat a França, si més a no a la ràdio pública France Culture, pel fet que inclogués la paraula «república». La seva pregunta va ser: No teniu por que voler fer una república sigui considerat com un casus belli suplementari per Espanya?» I Llach, és clar, va respondre que «de casus belli no en falten» però que la república és el règim que, segons ell, respon millor al projecte d’estat del segle XXI que es vol crear. I això, va afegir, evidenciant que en cap moment no havia oblidat on era, «encara que algunes repúbliques s’ho haurien de fer mirar».

I així, amb traça de qui sap de què parla per haver-s’ho treballat diàriament, tot i que durant mesos va jugar al joc de ser el florero del parlament, Llach va anar desgranant arguments i explicacions, amb optimisme contingut i ganes de convèncer. I frases que ignoro si les va repetint més o menys igual a cada acte públic en què el conviden o si eren improvisades: «Hem anunciat al món el que volem fer, i a nosaltres també, que ja era hora.» «Si l’estat espanyol manté els paràmetres democràtics actuals no té manera de guanyar.» «Ens poden aturar, però la pregunta és de saber si Europa pot suportar una altra Turquia al flanc sud.» «El projecte independentista no només no espanta els inversors estrangers sinó que sembla que els anima.» «Catalunya és un caramelo econòmic al sud d’Europa.» Un caramelo, diu, que serà una oportunitat per a la Catalunya del Nord, ja que Catalunya esdevindrà una potència econòmica i cultural que irradiarà més enllà de les seves fronteres. A una pregunta de Joan Becat, antic professor a la Universitat de Perpinyà, que afirmava que «França és el país que més s’aprofitarà de la independència de Catalunya però encara no ho sap», respon com responen aquells que probablement saben coses que no poden dir: «França deu ser, de tots, el país més ben informat del que passa a Catalunya.»

Fotografia: Pasqual Tirach

I quan, després d’haver fet l’elogi de la gent gran que s’ha fet independentista i que «ningú no pot comprar», dels Països Catalans com a «projecte de futur fantàstic» i del president Puigdemont que mentre li feia de xofer durant la campanya electoral en què figuraven a la mateixa llista li va dir que feia política només perquè era independentista, es va declarar cansat, el públic va deixar de fer preguntes. El respecte, és clar, havia de ser recíproc. I la dignitat de tots, discreta però evident, era una mica més forta.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]