Aquesta setmana, per primera vegada en tres anys, vaig intervenir en el ple del Parlament Europeu íntegrament en català. Amb els companys de l’Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües, que copresideixo, vam pensar que una intervenció dels diputats que volguessin parlar en les seves llengües natives, encara que no siguin oficials en el Parlament Europeu, serviria per a reflectir la pluralitat lingüística que hi ha Europa. Es tractava de fer-ho per recordar que es compleixen 25 anys d’un fet molt remarcable: l’adopció per part del Consell d’Europa de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. Un fet en què l’amic Lluís M. de Puig va tenir una participació destacada.

La iniciativa era ben senzilla i volia mostrar la cara més amable i inclusiva de les institucions europees. El president del parlament, Antonio Tajani, hi va posar dificultats. Malgrat tot, ho vam fer, apel·lant a un antic acord de la mesa del parlament. Més enllà d’aquest fet anecdòtic, força lamentable, convé de continuar reivindicant el sentit de la Carta per a la protecció i promoció de les llengües anomenades regionals i minoritàries. Amb tot, cal anar amb compte amb la denominació de ‘minoritàries’. Algunes potser ho són; d’altres, en canvi, no, com és el cas del català. Algunes llengües no són minoritàries en el seu hàbitat natural sinó que han estat sotmeses a un procés de minorització per part d’altres llengües que s’han volgut imposar i per part de règims més aviat autoritaris.

Afortunadament, avui el català gaudeix de prou bona salut, malgrat els atacs de l’estat i la poca o nul·la presència en la majoria de mitjans de comunicació no catalans. Hi ha altres llengües, en canvi, que tot i tenir centenars de milers o milions de parlants, es van esllanguint a poc a poc perquè no s’ensenyen a les escoles i tenen poca presència en els mitjans de comunicació dels seus països. Es calcula que al voltant de 50 milions de ciutadans de la UE fan servir regularment una llengua regional o minoritària i, segons la UNESCO, hi ha més de 30 llengües europees amenaçades.

Per tant, la Carta continua essent una eina important. Caldria que els estats que encara no l’han subscrit, ho fessin, i que ho fes també la mateixa Unió Europea, que té per lema ‘Unitat en la diversitat’. Perquè la Carla parla, precisament, de diversitat lingüística. També parla de facilitar, fomentar i proveir les llengües de mitjans en la vida pública, i de protegir també les llengües sense territori, com són el romaní que parlen els gitanos, i el jiddisch o judeoalemany, que parlaven originàriament els jueus establerts a Alemanya. Però, sobretot, el més important és que els estats que ja han subscrit la Carta, la compleixin, i que protegeixin i promoguin la diversitat lingüística que els és pròpia.

A Catalunya, fa temps que sabem que l’estat ens va a la contra; per tant, ara toca que ens constituïm com a estat independent. Llavors la nostra llengua serà oficial de ple dret a les institucions europees.

Josep-Maria Terricabras
Eurodiputat per ERC i copresident de l’Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües al Parlament Europeu.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]