Foto: Museu del Ter.

Una recomanació de lectura per a aquest estiu del 2017 que per tantes raons recordarem: llegir Julià Guillamon. Entre moltes altres autories i tants altres títols, que n’hi ha un munt per a gaudir, entre les novetats de l’any i entre els llibres de sempre, trio el seu El sifon de can Sitra, de l’editorial Comanegra. Guillamon és un escriptoràs, i tant que sí. Crític literari de referència, potser no veiem amb perspectiva els seus llibres, que en són ja uns quants. Com que no fa novel·la (se n’ha retirat, si més no de moment) ni tampoc poesia, no figura gaire com a escriptor. Sovint els seus llibres són investigacions i cròniques periodístiques, o bé catàlegs d’exposicions (ara, Palau i Fabre: val molt la pena el còmic que ha fet amb el dibuixant Toni Benages i Gallard, exposició que el dia 5 s’inaugura a Llançà). Però sempre, sempre, la seva prosa és un compendi d’observació, vivència i naturalitat expressiva. De la vida de cada dia, de la història cultural i, en aquest llibre, també de la natura: els arbres, les fruites, els ocells, les herbes del camí… Una descoberta meravellosa (una més, insisteixo sobre el còmic dedicat a Palau i Fabre).

Guillamon es va criar al Poblenou de Barcelona i els estius a Arbúcies. Aquest paisatge doble el configura, més i més. Segueix amb atenció precisa el món contemporani, les novetats i vibracions del comerç i del consum, i és alhora des de fa tres dècades un estudiós meticulós i pacient del segle XX sencer, ben en particular de la literatura catalana del primer terç del segle, quan es va fer moderna. L’abans i l’ara. El món urbà l’embadaleix i el pertorba, sí, però sempre torna a la natura, als marges dels camins. A la ciutat observa: els objectes, els aparadors, els carrers, els bars, els costums, els canvis i desaparicions. Al poble: viu la vida que abans en dèiem natural (ocells, arbres, etc) i que ara no sé com n’hauríem de dir. Només sé que llegir Guillamon és trobar-se amb el món ple de vida del camp. I això vol dir les paraules per a anomenar aquest món. Quantíssims noms i paraules que no conec de res que aprenc en aquest llibre, i d’altres que em tornen a la memòria: figues de moro, ullastre, carlets, fetges pedregats, romegueres, galzerans… i moltes més, molts més noms.

El volum recull més de cent articles que Guillamon ha publicat setmanalment a La Vanguardia. Una columna que li ha donat una bona col·lecció de corresponsals, que li agraeixen aquests escrits sobre la natura, el rectifiquen o li amplien la informació, o li donen més noms de més bestioles i plantes i marges del camí. Periodisme literari. Literatura. El sifon de can Sitra fa referència a un cartell a la carretera d’Arbúcies a Viladrau que anunciava aquest bar, que per als pagesos era el límit del poble. ‘Un espai de transició entre boscos, camps i vinyes, i els carrers i les places, que es miraven sorruts i recelosos.’ Els ocells feien de mitjancers entre els uns i els altres quan arribava el temps de les cireres: pagesos i ocells es trobaven a mig camí per collir-les o menjar-se-les. És la perspectiva que adopta Guillamon aquí: ‘L’escriptor, sempre una mica feréstec, emboscat i poruc com una salvatgina, s’acosta al lector seguint les històries que el reclamen com cireres de cor de colom.’

Així és: Guillamon s’acosta a les històries que el reclamen, que són tantes que passen desapercebudes i no mereixen titulars. Ens les explica amb una prosa intensa i lleugera que tot sovint conforma un dibuix de molts detalls. Proses dibuixades. Com ara quan parla de l‘oreneta ‘retallaora’, li’n diu, amb el valencianisme dels seus ancestres, per evocar un dia que en un embús a la carretera les orenetes finten, giren i salten entre els cotxes amb aquella velocitat que saben agafar. ‘Al fil d’aquestes històries, el lector, distret en l’actualitat pràctica de les notícies, s’aventura en l’especulació, la ficció i la imaginació. Si tot va bé, hi ha d’haver cireres per a tothom.’ I tant que n’hi ha, sí senyor, en aquest llibre.

Un tastet: ‘Cansat de no trobar a cap botiga de Barcelona boles de cereals per als ocells vaig decidir encarregar-ne per internet a una empresa francesa (www.planfor.es). Les vaig rebre de seguida, en vaig posar tres penjades als fils d’estendre del safareig, a la part de dintre, i al cap de poca estona, vaig tenir la primera visita: una mallerenga cuallarga, que es va quedar a la barana vigilant les boles, em va veure a mi i va sortir volant […] M’encanta espiar les mallerengues blaves mentre vaig picant el teclat. Les veig com salten pels fils d’estendre fins a la barana del balcó, s’aturen un moment, aixequen la cresta, salten a la paret i d’un bot s’arrapen a la bola de gra (que els catàlegs francesos anuncien com a boule de suif). S’hi barallen una estona sense perdre’m de vista, fins que s’impulsen a la xarxa de la bola amb les potetes i desapareixen amb un espetec, com si tinguessin les ales de cel·luloide.’

Bona lectura, bon agost.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]