La ciutat de Lisboa permet que, al seu interior, hi visquin, com a mínim, tres ànimes. Hi ha la Lisboa monumental i turística, la que coneix gairebé tothom i que és fruit de la història: des de la fundació mítica per Ulisses, que la va batejar com a Olissipo, fins a la reconstrucció feta pel marquès de Pombal després del terratrèmol de 1755. Segurament, és la Lisboa que més i millor reconeixen els visitants que es mouen per la Baixa; pel barri del Chiado, on el cafè A Brasileira acull l’estàtua de Pessoa, que aguanta inclemències i turistes; pels miradors com el de São Pedro de Alcantara o el de Santa Luzia; els turistes que pugen al castell de Sant Jordi i es perden per l’Alfama, sobretot si són festes populars i hi ha sardines i fados. Ara, a més a més, hi ha hagut la reforma de la façana litoral (sí, el Tejo és un riu, però a Lisboa se’l coneix com el mar de Palla), que ja ha omplert de gespa artificial, gin-tònics, punxadiscos electrònics i músics ambulants les postes de sol sobre el riu espurnejant, el mateix on, no fa pas gaire, encara es podien veure peixos voladors i que cada dia milers de persones solquen a bord dels ferris que els uneixen amb les ciutats de l’altre marge, molt més barates, perifèriques, dormitori.

Una vista poc habitual de Lisboa: els barris d’Arroios i Anjos i, al fons, Saldanha

Milers de persones agafen el ferri cada dia. La segona ànima és la de la ciutat empresarial, la que es mou des del capdamunt de l’Avenida da Liberdade (on hi ha, com a mínim, tres hotels on senyorejaven els espies durant la Segona Guerra Mundial, quan la ciutat era neutral) i que enllaça amb les Avingudes Noves, els edificis d’oficines i amb els grans centres comercials. El màxim exponent d’aquests centres comercials és el Vasco da Gama, construït el 1998 per a l’Exposició Universal, juntament amb tot el barri d’Oriente on encara hi ha elements com el telefèric, l’Oceanari i algun gran auditori que recorden els esdeveniments de fa vint anys. Una de les fites màximes d’aquesta modernitat és la remodelada plaça de Saldanha i, a tocar, hi ha un dels centres de poder superior: la pastisseria Versailles, famosa entre moltes altres coses per les sensacionals croquetes de carn rostida. Aquí es poden veure polítics d’alt nivell de tot l’arc parlamentari, empresaris de la comunicació o, simplement, senyores tocades i posades que pensen que qui dimonis ha deixat entrar tots aquests sobrevinguts al local. De tota aquesta segona ànima, la cosa que més fascina és, a banda del temple gastronòmic, la Fundació Gulbenkian, el somni d’un armeni fet realitat en pinacoteca, sala de concerts, sala d’art modern, jardins… i en Ministeri de Cultura a l’ombra: va finançar, per exemple, l’estudi Dos pobles ibèrics, de Fèlix Cucurull, en ple franquisme i en ple salazarisme.

La tercera ànima és la dels barris. Direu que totes les ciutats en tenen, i que molt sovint és la més interessant. És molt probable. Us proposo un recorregut possible per alguns d’aquests barris de la ciutat, un trajecte que es mou per l’Avinguda Almirante Reis des de la plaça de Martin Moniz fins a la plaça de Xile. Això vol dir travessar la part baixa de la Mouraria, Intendente, Anjos, Arroios i Penha da França, barris relativament nous, derivats del creixement de principis de segle XX. Fins als anys cinquanta, aquests edificis convivien amb horts on es plantaven els enciams que donen mal nom als habitants de la ciutat.

Milers de persones agafen el ferri cada dia

L’avinguda que articula aquest barri i que passa per sobre d’un antic torrent (això explica, en part, les avingudes d’aigua quan hi ha tempestes fortes) du el nom del primer màrtir de la República portuguesa, l’almirall que es va suïcidar pensant que l’alçament havia fracassat. La plaça de Martim Moniz ja no té res a veure amb aquell indret perillós que era fa cinc anys. Una remodelació l’ha convertida en un espai molt agradable ple d’establiments que ofereixen des de batuts de fruita fins a copes més carregades en un entorn amb música molt agradable i fonts i miralls d’aigua com a símbol d’aquesta nova Lisboa. Aquesta remodelació també es nota al Largo do Intendente, feliçment recuperat per a la ciutadania. Abans havia estat un dels epicentres de la droga dura a la ciutat, especialment els anys vuitanta, i de la prostitució de toxicòmanes. Ara el centre de la droga s’ha traslladat a la perifèria, sobretot a Cova da Moura, el gran gueto africà, un barri on no entra ni la policia, mentre que la prostitució més degradada se situa a la zona del parc Eduardo VII i als voltants de l’Institut Tècnic. El carrer de Benformoso encara guarda rastres d’aquesta degradació, però també una barreja multicultural de primer ordre.

El Largo do Intendente

En els començaments de l’Avinguda hi ha la seu del Bloco de Esquerda, la formació d’orientació trotskista que forma part del govern que ocupa un antic palauet, i una mica més amunt, a la cantonada amb el carrer que du el nom del gran poeta Antero de Quental ens trobem amb el preciós edifici que a partir de 1908 i 1909 va acollir el Casal Català de Lisboa, fundat per Ignasi Rovira i Virgili. Una mica més amunt es produeix un dels grans contrastos possibles. Hi ha l’església dels Anjos, possiblement una de les poques catòliques que existeixen a la zona, on s’han instal·lat locals de tota mena, i just al davant un centre social a la vora d’un hotel de nova creació i de dos restaurants turcs que animen la contrada. Els últims cops que he viatjat a la ciutat sempre he dormit a tocar d’aquest centre social, en l’immoble veí, on viu la traductora Umbelina Sousa, que ha vessat al portuguès el bo i millor de la literatura nostrada, des de Carme Riera a Quim Monzó passant per Sánchez Piñol, entre molts d’altres.

Entrada del mercat del forno do tijolo

Molt a prop de casa seva hi ha el Mercado do Forno do Tijolo, un antic mercat de peix i de fruita avui mig desballestat on dones molt grans sobreviuen intentant col·locar una mercaderia que té molta competència: cireres de Fundão, per mi les millors del món, maduixes i tota mena de fruita. En els darrers temps, els pagesos han armat carretons amb els quals munten la parada enmig del carrer per guanyar-se la vida sense intermediaris. Vaig al mercat, igualment, i el resultat és esfereïdor: tot de dones de més de setanta anys disputant-se un dels pocs compradors del dia. I és que els portuguesos han buidat els mercats per omplir els supermercats i les grans superfícies comercials. Comença la tristor del fado de barri, amb les penes que t’expliquen aquestes placeres.

Si hom continua ascendint, a la banda de la dreta hi trobarà l’antic barri de les colònies. Carrers ben empinats – el principal és el d’Angola– recorden el nom de les antigues possessions ultramarines portugueses: Cap Verd, Timor, Moçambic, Macau, l’illa del Príncep. Tots recorden la geografia exòtica de quan els portuguesos es feren a la mar, fa gairebé sis segles, de cap a les conquestes africanes on el 1570 perderen el rei Sebastià, figura llegendària de la qual no s’ha trobat mai la tomba i que dóna origen al sebastianisme, el mite que fa pensar que algun dia el rei tornarà solcant les aigües per fundar un nou imperi.

Serà difícil, si ha de comptar amb el capital humà que habita aquests barris. Més que res perquè a l’esquerra, a la rua dos Anjos, hi ha una associació de ferits en la guerra colonial, abans de la Revolució dels Clavells, una guerra que encara és molt viva. El carrer Passos Manuel acull la llibreria i la seu de l’editorial Assirio e Alvim, una de les més importants del país, on publicava ni més ni manco que Pessoa, i més contemporàniament, poetes com Al Berto i el grandíssim Màrio Cesariny. I és que els barris de Lisboa també són literatura. Pels jardins de Constantino, hi passejaren els surrealistes. A la plaça de dona Estefania, una mica més amunt, hi va viure Pessoa (és clar que no és meritori, perquè es calcula que va traslladar-se més de vint vegades, per Lisboa, i això que va morir a 47 anys). I just a tocar, a un carrer del barri d’Arroios, hi va néixer José Cardoso Pires, que, juntament amb José Saramago i Antonio Lobo Antunes, formen la santíssima trinitat de la narrativa portuguesa contemporània.

Si baixem pel carrer Pascoal de Melo, trobarem una antiga papereria on encara és possible de comprar els quaderns blaus de la casa Firmo inspirats en els llibres de comptabilitat i en els quals, explica la llegenda, escriu les seves novel·les Paul Auster (potser en el fet que sempre escriu en els mateixos quaderns hi hagi la clau de per què s’assemblen tant tots els seus llibres entre si, especialment els darrers anys). Al final de tot, hi ha la cerveseria Portugalia, un dels restaurants més famosos de la ciutat i on, curiosament, els preus s’han mantingut. El local era una antiga fàbrica de cervesa, però va començar a servir menjars el 1925.

Interior de la cerveseria Portugalia

És clar que els contrastos són durs. En els darrers temps, a Lisboa hi ha més captaires que mai, que aprofiten les porxades dels grans edificis de l’avinguda Almirante Reis per guardar-se del sol i de la pluja. Una mica més amunt, a la plaça de Xile, l’estàtua de Magalhaes, el gran navegant, mira de cap a l’infinit mentre, sota seu, ploren les ambulàncies que s’enfilen per l’avinguda Morais Soares, plena de pastisseries. N’hi ha una que, fins i tot, es diu Flor do Imperio. Novament, un fado trist de barriada.

Un restaurant Ideal

Portugal no es pot entendre sense la seva gastronomia. El barri tampoc. La nostra recomanació passa per una visita al restaurant Ideal, del carrer Herois de Quionga. Era una antiga casa de pasto amb taules corregudes que sovint s’han de compartir. Els plats estrella són el bacallà i el pop a lagareiro. També és molt recomanable la carn de porc a alentejana. I de postres, el deliciós pastís de taronja, la baba de camell o la mousse de xocolata. Pel preu, ni preocupar-se. A qualsevol lloc de casa nostra, el mateix costaria el doble. Però no els ho expliqueu.

La vida portuguesa, en una botiga

Al remodelat Largo do Intendente ha obert una botiga singular, A vida portuguesa. N’hi ha unes quantes a la ciutat i el que fan és recuperar marques antigues de Portugal i donar visibilitat a aquests productes. Hi trobareu des de llaunes de conserves fins a dentífric Couto passant per sabons especials i les llibretes d’escola dels anys cinquanta i seixanta. Un autèntic viatge en el temps. No és barat, però és bonic.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]