Oxfam acaba de publicar un informe criticant el sistema econòmic actual. Es queixa de l’excés d’influència política d’algunes empreses multinacionals (el capitalisme d’amiguets), dels forats legals que permeten que les grans corporacions eludeixin impostos legalment, de les portes giratòries i de la corrupció. Totes aquestes crítiques són vàlides, importants i han de ser escoltades pels líders mundials. Però el que més ha cridat l’atenció mediàtica de l’informe és l’afirmació que les vuit persones més riques del planeta tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. Aquesta afirmació és tan dramàtica que s’ha convertit en el titular de notícies de milers de diaris dels cinc continents. Només té un petit problema: és falsa!

En veure que la majoria de periodistes reproduïen acríticament l’anàlisi d’Oxfam, he llegit detalladament l’article metodològic de l’informe per saber com ha arribat Oxfam a aquesta conclusió.

El primer que crida l’atenció de l’informe és que la mateixa Oxfam no fa cap estudi de la distribució de la riquesa al món! Segons confessen els autors, ells simplement prenen (també acríticament) un estudi realitzat per Anthony Shorrocks i Jim Davids per al banc Crédit Suisse. Podeu trobar aquest estudi de Credit Suisse ací.

El problema d’Oxfam és que l’estudi de Crédit Suisse comet errors metodològics greus. Deixeu-me comentar els principals. El primer error és que utilitza el tipus de canvi nominal de mercat per comparar la riquesa de diferents països. I això és un gran problema. M’explico: la riquesa dels ciutadans de cada país està expressada en la moneda que s’utilitza en aquest país. És a dir, la riquesa dels italians està en euros, la dels nord-americans està en dòlars, la dels nigerians en naires i la dels xinesos en iuans. Per poder comparar aquestes riqueses, s’han de posar en les mateixes unitats. La manera més senzilla de fer aquesta transformació és utilitzar el tipus de canvi nominal. El problema és que aquesta solució és equivocada.

A tall d’exemple, comparem la riquesa d’un colombià que té 3 milions de pesos amb la d’un americà que té 10.000 dòlars. Qui és més ric? D’entrada, no es pot dir perquè no sabem com comparar dòlars amb pesos.

La reacció instintiva és la d’utilitzar el tipus de canvi que publica la secció econòmica de qualsevol diari (o cerquem a Google: ‘tipus de canvi dòlar pes colombià’). El canvi d’avui és 3.000 pesos per dòlar. Agafem 3 milions de pesos i els dividim per 3.000 pesos per dòlar i veiem que els 3 milions de pesos equivalen a 1.000 dòlars avui. Com que l’americà té 10.000 dòlars i el colombià només 1.000, l’americà és 10 vegades més ric que el colombià. O utilitzant la comparació d’Oxfam: la riquesa d’un americà equival a la de 10 colombians.

En utilitzar el tipus de canvi, però, implícitament ens imaginem que el colombià agafa la seva riquesa en pesos, se’n va al banc i els canvia per dòlars. Amb aquests 1.000 dòlars pot comprar 10 vegades menys béns i serveis que el nord-americà. El problema és que aquests 1.000 dòlars els hauria de gastar als Estats Units i no a Colòmbia (perquè a Colòmbia no s’utilitzen dòlars, sinó pesos). La realitat, però, és que el colombià no es gastarà els diners als Estats Units sinó a Colòmbia i no fa servir dòlars sinó pesos. I tothom sap que els béns i serveis a Colòmbia són més barats que als Estats Units, per la qual cosa el poder adquisitiu a Colòmbia és superior. Imaginem que el nord-americà es gasta els seus 10.000 dòlars als Estats Units i el colombià es gasta els seus 3 milions de pesos a Colòmbia. Quants béns podran comprar cada un? Per fer una comparació fàcil, imaginem que tots dos es gasten la seva riquesa comprant hamburgueses Big Mac. El preu d’un Big Mac a New York és de 8 dòlars i a Colòmbia 14.300 pesos. Amb 10.000 dòlars, el nord-americà es compra 1.250 hamburgueses mentre amb 3 milions de pesos el colombià es podrà comprar 210 Big Macs. I 1.250 Big Mac tenen 6 vegades més que 210 Big Macs. És a dir, el poder adquisitiu del nord-americà és 6 vegades més gran que el del colombià i no 10 vegades com deia l’anàlisi del tipus de canvi. O, en la terminologia d’Oxfam, la riquesa d’un americà equival a la de 6 i no 10 colombians.

Fa dècades que els economistes van entendre aquest problema i van descobrir que no es podia utilitzar el tipus de canvi per comparar el poder adquisitiu dels diners de diferents països sinó que s’ha de corregir per la ‘paritat del poder adquisitiu’ (PPA). Essencialment, els economistes fan el que acabo de descriure amb les Big Mac però, en lloc de Big Macs, fan la comparació amb ‘cistelles de compra’ on hi ha una gran varietat de productes. La compra de cistelles complica l’anàlisi, però la intuïció és la mateixa que la del Big Mac. (*)

Tot això que us explico avui ho expliquem en les classes d’introducció a l’economia durant la primera setmana del curs i els estudiants que cometen l’error de transformar les riqueses o les rendes de diferents països utilitzant el tipus de canvi són suspesos de manera fulminant. És absolutament sorprenent que l’estudi de Crédit Suisse cometi aquest error tan infantil i que cap dels economistes d’Oxfam que fan servir aquest estudi no l’hagi detectat ni corregit. De fet, la casualitat va fer que el dia que llegia l’informe d’Oxfam tingués una reunió amb Angus Deaton, el professor de Princeton i premi Nobel d’Economia especialista a calcular distribucions mundials de l’ingrés. En veure’l, li vaig preguntar què opinava del fet que Oxfam utilitzés els tipus de canvi. La seva resposta va ser d’incredulitat: ‘No és veritat, estic segur que utilitzen el PPA! És impossible que algú faci servir els tipus de canvi per fer la comparació’, va exclamar. Gràcies a Sant Google, vaig baixar immediatament l’informe al meu telèfon i l’hi vaig mostrar. El pobre home, que ja és gran, gairebé es mor de l’ensurt! No s’ho podia creure.

Utilitzar tipus de canvi nominals en lloc de PPA introdueix dos problemes greus que tendeixen a esbiaixar la frase lapidària d’Oxfam. El primer biaix és que tendirem a arribar a la conclusió que la riquesa d’un ric americà equival a la de molts més pobres estrangers del que és en realitat. Fixeu-vos que això és el que ens ha passat exactament en l’exemple: la riquesa del nostre nord-americà equival a la de 6 colombians, però en utilitzar el tipus de canvi, arribem a la conclusió equivocada que equival a 10 colombians. La diferència no és menor.

El segon biaix que es comet quan fas servir el tipus de canvi és que aquest pot fluctuar d’un any a un altre. I quan el dòlar puja, un arriba a la conclusió que els nord-americans són més rics i els altres més pobres però, en realitat, això no és veritat. A ningú no li ha cridat l’atenció que l’any passat el titular d’Oxfam era ‘els 62 més rics del món tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat’? Sí, sí. L’any passat eren 62 i enguany només 8. Tant han canviat les coses en un any? De fet, fa dos anys no eren ni 8 ni 62 sinó 85. I aquestes variacions en el nombre de rics que equivalen al 50% de la humanitat només demostra una cosa i és una cosa que no té res a veure amb la riquesa o la pobresa: el dòlar ha pujat en relació amb la majoria de països emergents els últims anys! L’errònia metodologia d’Oxfam els porta a concloure que la riquesa dels rics ha augmentat espectacularment mentre que la de la resta del món ha disminuït. En realitat, el que estan captant és la pujada del dòlar.

Un segon error metodològic comès per la gent d’Oxfam-Crédit Suisse és que no té en compte la riquesa de molts ciutadans pobres de la major part de països. Una gran part dels ciutadans de tot el món no té riquesa financera (accions, bons, fons d’inversió) i tampoc són propietaris de terres o béns immobles. Això no vol dir que no tinguin riquesa. Però passa que la seva riquesa està en forma de béns de consum duradors: cotxes, mobles, roba, televisions, iPads, telèfons mòbils, bicicletes, motocicletes, neveres i altres electrodomèstics, rellotges i joies (**). Per a nosaltres, a occident, una bicicleta o una moto pot no representar gaire, però hi ha moltes famílies al món emergent que aquesta bicicleta o aquesta moto és tot el que tenen. Doncs bé, segons reconeixen els mateixos autors de l’estudi de Crédit Suisse citat per Oxfam (pàgina 119), per a la major part de països, les dades exclouen aquests béns duradors (***). I, és clar, si exclous arbitràriament l’única riquesa que té una part de la humanitat, arribes a la conclusió equivocada que la seva riquesa és zero. Però no és que la seva riquesa sigui zero, és que els autors han decidit arbitràriament eliminar l’única riquesa que tenen.

De fet, l’estudi d’Oxfam ens diu que aquest nadó acabat de néixer en el poblat més miserable de Zàmbia és més ric que els estudiants acabats de graduar de l’escola de negocis de Harvard que cobren un salari de 500.000 dòlars anuals, però que tenen una riquesa negativa perquè van demanar un crèdit per pagar els seus estudis. Sembla una mica ridícul, no? Doncs això és el que implica l’estudi d’Oxfam – Crédit Suisse!

El problema és que Oxfam s’obsessiona per la riquesa neta per poder obtenir un titular que deixi entendre que vivim en un horrible món devastador, encara que les conseqüències d’aquesta anàlisi siguin ridícules. Una anàlisi molt més interessant (per bé que dóna menys titulars demagògics) és el de l’evolució dels ingressos. I si un mira els ingressos, veurà que el 1990, el 35% de la població mundial vivia en situació de pobresa extrema (és a dir, guanyava menys d’1,9 dòlars el dia) i que, després de tres dècades de reducció de pobresa, s’estima que el 2015 hi ha menys d’un 10% de la població mundial vivint amb menys d’1,9 dòlars al dia. Abans que se’m tiri tothom a sobre per dir que el món ha millorat i que la taxa de pobresa s’ha reduït de manera espectacular en només trenta anys (de fet, s’ha dividit per 6 si comptem des de 1970), deixeu-me que us digui que he copiat aquesta frase, literalment, del mateix estudi d’Oxfam (i, encara que l’informe no ho digui, les dades d’1,9 dòlars al dia presentats pel Banc Mundial estan ajustats per la inflació entre 1990 i 2015).

Si en lloc de mirar les taxes de pobresa mirem les desigualtats d’ingrés (insisteixo, l’ingrés és molt més rellevant que les desigualtats de riquesa neta que analitza Oxfam), hom també s’observa que les desigualtats globals s’han reduït substancialment des de 1970. (****) I això passa per primera vegada des del 1760, quan va començar la revolució industrial.

Des que Lucy es va aixecar fins al 1760, les desigualtats eren molt petites. Bàsicament, tothom vivia a punt de la subsistència. Malthus va descriure aquesta situació històrica, explicant que quan els aliments escassejaven, milers o milions de persones es morien. I això passava al món dels recol·lectors de fa 15.000 anys, a l’antic Egipte, a la Roma clàssica, l’Europa medieval, l’Amèrica pre-colombina o la Xina de la dinastia Ming. Sí! Hi havia alguns ciutadans rics (l’emperador, el Cèsar, el rei o el buròcrata xinès), però el 99% de la població eren treballadors agrícoles o recol·lectors que vivien dia a dia a la vora de la mort.

El 1760 comença la revolució industrial i s’introdueix en alguns països el que després es va anomenar economia de mercat o capitalisme. I així, països com Anglaterra o Holanda van començar a créixer. Alguns dels seus ciutadans es van fer immensament rics (de manera que les desigualtats dins d’aquests països van augmentar), però també van apujar salaris i compensacions. Les desigualtats entre països també van augmentar a mesura que Holanda i Anglaterra eren cada vegada més riques mentre que la resta del món es quedava enrere. La revolució va continuar als Estats Units, la resta d’Europa i al Japó de l’era Meiji. Les distàncies entre rics i pobres van continuar augmentant durant el segle XIX fins a mitjan XX. De fet, fins el 1975. En aquest moment el 20% de la població mundial vivia en països rics i el 80% en països pobres. I llavors va passar una cosa espectacular: els països més pobres i més poblats del món van reformar les seves economies, van introduir l’economia de mercat i van començar a créixer. 1.300 milions de xinesos, 1.200 milions d’indis, 4.000 milions d’asiàtics van veure com els seus ingressos començaven a créixer a un ritme del 6%, 7%, 10%, fins al 12% cada any. Les diferències o desigualtats entre rics i pobres es van començar a reduir en l’àmbit global, un fenomen que es coneix amb el nom de ‘la gran convergència’. La gran convergència es va accelerar a partir del 1995, quan l’Àfrica va començar a tenir taxes de creixement substancials per primera vegada en la seva història. És veritat que en alguns països les desigualtats entre rics i pobres han augmentat aquests últims trenta anys. Però la gran convergència ha estat tan forta que, en sumar l’augment de les desigualtats dins els països amb la disminució dramàtica de les desigualtats entre països, les desigualtats globals s’han reduït.

Resumint, les desigualtats globals d’ingressos entre els ciutadans del món no són cada vegada més grans com suggereix l’informe d’Oxfam, sinó que van disminuint per primera vegada en la història.

La qual cosa no vol dir que hàgim d’estar satisfets amb l’estat actual del món. Els que tenim una gran preocupació per la pobresa hem de continuar lluitant fins a eradicar aquesta xacra. Reduir la pobresa és bo, però no és suficient. Cal eliminar-la. Però que encara quedi camí per recórrer no vol dir que no s’hagi progressat. Per intentar millorar el món, un ha d’intentar fer un diagnòstic tan precís i correcte com sigui possible. I l’informe d’Oxfam diagnostica correctament algun dels problemes del món: la corrupció, el capitalisme d’amiguets que mina la competència i els forats legals que permeten l’elusió fiscal. El problema és que quan es falseja la metodologia per a exagerar les desigualtats en un intent de cercar el titular fàcil, es corre el risc de perdre credibilitat intel·lectual.

(*) Avui hi ha dues institucions que estimen el PPA per a tots els països del món: una és la Universitat de Pennsilvània en les anomenades Penn World Tables. L’altre és el Banc Mundial amb la International Comparisons Project.

(**) Com ja vaig comentar temps enrere en el meu bloc, en el seu famós estudi sobre les desigualtats als països rics, Thomas Piketty també desatén els béns duradors com a forma de riquesa.

(***) Segons els autors de l’estudi, per a alguns països sí que s’inclouen els béns duradors (i citen la Xina, l’Índia i Indonèsia). Per tant, fixeu-vos que la definició de riquesa és diferent per a diferents països, cosa que fa que les dades siguin difícilment comparables!!!

(****) De fet, per als qui no us agradi comparar ingressos, si mirem les desigualtats en l’esperança de vida, les desigualtats en mortalitat infantil, o les desigualtats en educació, totes s’han reduït dramàticament en les últimes dècades.

Article publicat al bloc de Xavier Sala-i-Martín

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]