L’illa dels llibertaris de la RDA, just abans de la caiguda del mur

«Sota la superfície, en certa manera rere la vida, hi regnava una seducció perpètua, un oferiment sense parió. Calia un determini ferm per apartar-se’n, i això és precisament el que va fer Ed aquell dia.»

Ed Bendler és un estudiant de literatura de la RDA, que acaba de perdre el gat, l’única cosa que li quedava de la seva companya, la G., que també ha desaparegut i d’entrada no sabem què li ha passat. El fet és que l’Ed, sense el gat, es queda sol. Un dia, abocat fins al límit de l’ampit de la finestra del pis on viu, té un moment de lucidesa i decideix marxar, desaparèixer ell també. I aquell estiu marxa cap a l’illa més allunyada de la RDA, Hiddensee, al mar Bàltic, a tocar de Dinamarca.

Som a l’estiu de 1989. Hiddensee acull els llibertaris de l’Alemanya Oriental: punks, homosexuals, artistes, hippies, inconformistes, contestataris de tota mena, escopits per una societat estricta. Per aquesta illa passen també els que volen fugir del país per mar. Fins que, un bon dia de novembre, cau el mur…

Club editor ha publicat Kruso, la primera novel·la del poeta alemany Lutz Seiler, situada en una illa de la RDA just abans de la caiguda del mur de Berlín. Traduïda per Joan Ferrarons, és una obra de primer ordre, una obra de gruix, construïda a partir d’una poètica que amara tota la novel·la, una estructura intel·ligent, un relat minuciós en els detalls, en les accions, en els elements inanimats que a voltes sembla que prenguin vida. Una novel·la sensorial i sensitiva, on el paisatge i la geografia, que és un espai de frontera, és una part determinant de l’obra.

Lutz Seiler (1963) va néixer a Turíngia, a l’Alemanya de l’Est, va treballar com a obrer de la construcció. Una mica abans del 1989 passà un estiu a l’illa de Hiddensee i després es va llicenciar en Filologia germànica. El 1995 va publicar el primer de sis poemaris (Berührt – geführt, “Tocat – guiat”) i el 2009 el primer de dos reculls de contes (Zeitwaage, “La balança del temps”). Ha rebut els premis de poesia més prestigiosos d’Alemanya: l’Ingeborg-Bachman, el Bremen de literatura i el Fontane. Kruso, publicada el 2014, ha rebut el premi del Llibre Alemany i el premi Uwe-Johnson i ja s’ha traduït a vint-i-dues llengües.

El traductor, Joan Ferrarons, que fa cinc anys que viu a Alemanya, aquests dies és a Barcelona. Per a ell, aquesta ha estat una traducció feta a consciència i ben propera a l’autor, perquè va participar en una trobada de traductors de Kruso, impulsada per l’Institut Europeu de Traductors. Una quinzena de traductors de l’obra de tot arreu del món van compartir cinc dies de treball amb Lutz Seiler.

Explica Joan Ferrarons en conferència de premsa: ’Treballar la traducció amb l’autor de la novel·la va ajudar-me molt a afinar. Penseu que parla d’un país que ja no existeix i del qual en sabem poques coses (els mateixos alemanys occidentals coneixen pocs detalls de la vida dels alemanys de la RDA): la roba que portaven ja no existeix, les cançons que els ensenyaven a l’escola ja no es canten… En aquest sentit, Lutz Seiler ens va respondre un munt de dubtes. Però, alhora, la seva llengua literària és molt poètica, molt conscient, molt juganera. També en aquest aspecte va ajudar a resoldre dubtes. Recordo que ens deia: ‘L’orella mana’. De manera que, en cas de dubte, he primat la musicalitat i el ritme del text. Que no es perdés la sonoritat.’

L’editora, Maria Bohigas, ha explicat que la novel·la no se centra en explicar com funcionava el règim comunista ni com va caure el mur de Berlín, ‘més aviat del que parla és del que va desaparèixer amb la caiguda del mur i del que n’ha quedat vint-i-cinc anys després. I això l’autor ho explica des d’una illa, la més allunyada de la RDA, una illa que funciona com una metàfora també, perquè és un territori que es va desfent, que el mar se’l va menjant. Avui dels sediments ja n’han nascut dues penínsules.’

Continua Bohigas: ‘El llibre és una novel·la d’aventures també (i és ben evident, ja amb el títol, la relació amb Robinson Crusoe de Defoe). Ens presenta una colla de personatges que durant un estiu treballen en un bar-restaurant-fonda, joves plens de somnis i d’ànsies de llibertat, plens d’anhels, i que no han pres consciència que la realitat fa col·lisionar les coses, els actes. En aquests joves hi ha una mena d’encantament de no saber encara quina és la realitat.’ I complementa Joan Ferrarons: ’Sí, aquest aire adolescent d’uns personatges que ignoren la realitat i que la realitat els ignora a ells. I la novel·la narra la desaparició a càmera lenta d’aquest microcosmos, el d’uns joves que cerquen la llibertat dins les fronteres d’un país que no els hi permet.’

I entre aquests personatges llibertaris n’apareix un per sobre els altres. És en Kruso, Alexander Krusowitsch, que és qui mira de protegir aquests joves de llançar-se al Bàltic, joves que s’anomenen els nàufrags. Perquè Kruso ha quedat atrapat a l’illa després que de petit la seva germana li digués a la platja: queda’t aquí, no et moguis. I ella es posés a nedar i desaparegués.

I mentre la novel·la és llarga i dilatada relatant aquelles setmanes d’estiu, on cada detall sembla que es faci categoria, diu Maria Bohigas: ‘En canvi l’epíleg fa justament el contrari, concentra en només cinquanta pàgines els vint-i-cinc anys que han passat des de la caiguda del mur fins avui. I és on topem amb els morts que durant tants anys han anat a parar a Dinamarca arrossegats per les marees. És la conseqüència de la frontera i aquí trobem també la pèrdua de la innocència.’ I Ferrarons que ho diu així: ‘És l’ombra de les ànsies de llibertat, aquests morts ofegats i assassinats, que els danesos guarden amb la voluntat que un dia o altre es puguin identificar.’