L’ex-president independentista de la Polinèsia, candidat a president de la República Francesa

Nova sorpresa en les eleccions presidencials franceses. Quan tothom pensava que la llista de candidats ja era tancada, des de l’altra punta del món s’ha sabut aquest matí que Oscar Temaru, ex-president independentista de la Polinèsia i destacat lluitador antinuclear, té prou signatures per a competir i serà candidat.

Per a poder ser candidat a la presidència de la República Francesa cal aplegar un nombre important de signatures de càrrecs electes. Temaru ha anunciat que en té 511, de trenta departaments i territoris d’ultramar i, doncs, pot presentar-s’hi. Ha anunciat que vol convertir les presidencials en un referèndum sobre la independència de la Polinèsia francesa i que està disposat a proclamar-la si la seva candidatura és la guanyadora en les eleccions del 23 d’abril. Així mateix, ha recordat que l’estat francès va ser el primer de reconèixer Kossove i ha retret el precedent de Vanuatu.

Dirigent històric de l’independentisme polinesi
Oscar Manutahi Temaru (Faaa, Tahití, Illes de la Societat, 1944) és fill de pare tahitià i mare originària de les illes Cook. El 1960 es va enrolar a la marina francesa i va lluitar a Algèria durant la guerra d’independència. En tornant a Tahití, el 1972, comença a treballar al servei de duanes.

El 20 d’abril de 1977, influït per Jean-Marie Tjibaou, futur fundador del FLNKS, crea el Front d’Alliberament de Polinèsia (Tāvini Huira’atira nō te Ao Mā’ohi, ‘Servir el poble del país ma’ohi’), partit polític independentista. Elegit batlle de Faaa el 1983, esdevé el polític més crític de la gestió de Gaston Flosse al capdavant del govern autònom de la Polinèsia francesa. A les eleccions legislatives polinèsies del 1986 el seu partit va obtenir dos escons, que augmentaren a 4 el 1991, 11 el 1996 i 13 el 2001.

El 1995 va encapçalar les manifestacions contràries als assaigs nuclears francesos a Mururoa. Després d’uns quants intents, es va convertir en president del govern autònom a les eleccions legislatives del 2004, però el mandat només va durar mesos i restà envoltat d’una gran inestabilitat política. Una moció de censura per causa del transfuguisme d’un membre del seu partit cap a l’oposició va fer tornar al poder el seu adversari, Gaston Flosse, l’octubre del 2004, amb el suport entusiasta del govern de la metròpoli, que havia menystingut ostensiblement Temaru mentre ocupava el poder.

Els tribunals van anul·lar els resultats en la circumscripció electoral d’Illes del Vent. S’hi feren eleccions el 13 de febrer de 2005, amb un triomf més ampli als partidaris de Temaru, cosa que el va dur novament a la presidència de la Polinèsia francesa el 3 de març de 2005. Una moció de censura afavorida per l’oposició i aprovada per l’Assemblea el va fer caure en favor de Gaston Tong Sang  a la fi de 2006. El setembre de 2007 fou elegit novament president de la Polinèsia francesa, però el 23 de febrer de 2008 fou desplaçat novament per Gaston Flosse, però fou escollit president de l’Assemblea de la Polinèsia Francesa, càrrec que va ocupar fins a l’11 de febrer de 2009, quan fou escollit novament president de Polinèsia. Però va perdre el càrrec novament després d’una moció de censura el 24 de setembre de 2009.

La Polinèsia Francesa és un conjunt d’arxipèlags de la Polinèsia meridional que formen un territori d’ultramar francès. Des del 2004 és un ‘país d’ultramar’, reglamentat per una llei orgànica que li dóna una gran autonomia política. L’administració de les funcions de govern (defensa, policia, justícia, tresoreria) és garantida per l’estat, representat localment per l’Alt Comissionat de la República. El francès és obligatori en aquests serveis, però en la justícia, les lleis i les sentències poden ser prestats en maohi reo amb una traducció al francès. A més, s’ha organitzat l’ensenyament de les llengües vernacles polinèsies (tahitià, mangerevià, tuamotuà, marquesà) a totes les estructures escolars i universitàries.

La Polinèsia francesa envia dos diputats a l’assemblea francesa i elegeix una assemblea de 57 membres, amb un president escollit cada cinc anys per sufragi universal directe.