Amargat, l’hereu Artur arrossega el seu drama pels bars de Barcelona. Viu una tragèdia tant o més greu que la del vidu Rius. Sembla incapaç de fer quadrar els comptes per tancar l’empresa familiar. L’hereu es fa gran, és gat vell. En el seu lloc va nomenar a dit, seguint el costum de la família, un apoderat de comarques que li deu fidelitat absoluta. De fet, com que no va poder aconseguir el control de l’empresa des del lloc quatre de la llista d’accionistes, va acceptar la voluntat de la majoria, a canvi de nomenar ell el nou apoderat, que va resultar ser un eixerit xicot de poble que no es postulava i ja tenia un bon càrrec en una sucursal de comarques.

El noi, al seu torn, va acceptar l’ascens i, com un vulgar Desideri, va tirar pel dret, per superar la gesta del seu mentor. Va voler col·locar en el seu lloc, també digitalment, un individu que anava al lloc dinovè! I que, a més a més, va voler apujar-se el sou amb la complicitat de la competència. L’escàndol va durar poc perquè la junta de la sucursal no va tolerar tant de nepotisme. Aquesta va ser la primera derrota del flamant apoderat.

Després d’uns quants mesos de paràlisi empresarial, l’apoderat ha decidit de demanar la confiança a la junta d’accionistes. Mentre arriba el dia, es dedica amb il·lusió a inflar l’esperpent de la Inòpia Nacional: toca la guitarra i ven fum dibuixant-nos un futur idíl·lic si fem bondat, com vol el senyor Mas.

Aquest estiu, mentre l’hereu jubilat suava la samarreta a Barcelona empaitat pels creditors, l’apoderat ha decidit de descansar i passar-se-la bé. Tot preparant-se per al moment decisiu: la pujada a l’Everest amb xancletes. Ell ho pot tot. Aquests dies fa paelles amb els representants i corredors de comerç dels pobles. S’expansiona com una truja amb un grup de fidels masovers cantaires i petaners. Un grapat d’espavilats, la fortuna i les carreres dels quals, més o menys mediàtico-públiques, provenen dels anys de glòria de la cort de bufons, nans, capgrossos i favorits de la família. Que bé que s’ho passen, mentre ens acaben d’enfonsar…! Es rebenten l’herència o celebren l’obertura d’una nova botiga? Se’n foten de nosaltres?

Puigdemont guitarra

La culpa, però, serà, com sempre, de la CUP. I potser s’ho mereixen. Ja s’han deixat renyar massa vegades. Els rebels no s’haurien de deixar renyar pels que manen. I menys encara negociar amb ells. Els passarà mai, aquesta beneiteria? Tanta fe en la pastanaga del futur…! Seran capaços de donar la confiança a un paio que, mentre tots les passem magres, fa l’ambientació musical de les paelles que cuina el cap de la policia a casa d’una folklòrica? I si féssiu un ‘Ovidi 4’ i us l’endugéssiu a tocar per aquí i per allà?

El dia que escric això, els diaris ens ho demostren de nou. La mare superiora Neus Munté, rígida com penca de bacallà, torna a renyar la CUP: ‘La confiança no es negocia.’ I a la mateixa plana, per atzar, hi ha la foto de la ‘festassa’ a casa de la Pilar Rahola a Cadaqués.

La foto, el lloc, l’estiu i l’alegria que exhibeixen els delata. Un país que vol ser lliure ha de tenir els seus paràsits de la premsa rosa. A mi em porta els records icònics de la Marbella de la cort madrilenya. Però en versió nostrada i barrufètida. Els veig com la Lola Flores i l’Ángel Nieto. La Pitita Ridruejo i el Jaime de Mora i Aragón. La Massiel i el Jesús Gil. O aquell vulgar colló de Luis Roldán, maldant per fugir-li dels calçotets, l’emblema de tanta misèria política i moral.

Tot i que inòpica, òbviament, la comparació no és gratuïta. Malgrat l’aparença de luxe de telesèrie que traspuen les vides dels de la foto i els escenaris on transcorren, es tracta d’uns pobres éssers que se senten colonitzats per Espanya. Com diuen els antropòlegs, el colonitzat odia i imita el colonitzador. L’estiu vinent faran sarsuela i aniran a Mallorca a navegar. D’aquest règim, també convé alliberar-se’n, amics de la CUP. L’estat espanyol és com les nines russes.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]