L’espiral cap enfora és infinita

  • «Potser és que la cosa no va de mètodes, ni de manuals ni d’instruccions, sinó de mesurar la gent amb gent, d’apamar una persona des dins de la nostra persona.»

Tina Vallès
13.12.2018 - 21:50
VilaWeb
Il·lustració de Geffen Refaeli.

No podem viure sense gent, tard o d’hora hi hem de topar. No podem aplicar-nos una «eutanàsia social», com ho intenta el Manuel, el protagonista de la novel·la Los asquerosos de Santiago Lorenzo, perquè per molt que t’amaguis, per molt aïllat que visquis, tard o d’hora o bé algú et troba, o bé et poses malalt i necessites alguna cosa que no pots aconseguir tot sol. És impossible «passar la vida sense precisar cap conjunció humana» com el Manuel: «La cosa era viure arraconat, sense més paraules ni pautes que les pròpies. Tots els deutes són amb la gent. No hi ha gent, no hi ha deutes. Només els que tens amb tu mateix. I aquest deutor no se t’escaparà.»

Amb la gent, l’únic que has d’encertar és la dosi adequada que li convé a la teva manera de ser, i mirar d’aclarir si qui tens davant és dels que necessiten sobredosis d’humanitat dia sí dia també o bé és de la colla dels ascetes que amb un pessic de persona ja passen una setmana sencera. És aquí on se’ns complica la cosa i ens ve la primera temptació de fotre el camp i amagar-nos al racó més despoblat que trobem. Però per sort la majoria vencem aquest impuls i insistim en l’intent de viure acompanyats.

Entre els escriptors també hi ha tota una gamma de matisos que va del més ionqui de gent al més ermità dels ermitans. Hi ha qui escriu tancat hermèticament, aïllat de tothom, patint per no tenir ni interferències ni interrupcions, i no parla amb ningú del que escriu, o fins i tot amaga que escriu, que és escriptor, i hi ha qui ha de cridar als quatre vents que ha escrit una coma durant aquell últim minut de la seva vida, i fer una foto a la coma, i compartir-la i esperar els comentaris entusiastes de la gent per reprendre l’escriptura. I encara que sembli increïble la qualitat del que s’escriu és independent de tot això, tot i que és evident que com més concentrat estiguis en el que fas, sigui escriure, operar apendicitis o enrotllar canelons, més possibilitats tens de fer la feina ben feta.

En tot cas, torna a ser allò d’abans, cal que trobis la dosi justa de companyia que necessites per fer la feina, per escriure novel·les o compondre simfonies, i després intenta que els qui t’envolten estiguin còmodes amb les teves dosis, que el teu aïllament o la teva sobreexposició pública no els disgusti. És aquí on tot es complica i de trobar l’equilibri de la gent amb la gent sempre en serem aprenents.

No hi ha cap manual d’instruccions infal·lible per tractar amb la gent: cada persona és un món, i ens emparem en aquesta frase quan no entenem algú, en comptes de mirar de desxifrar què fa que aquell individu se’ns resisteixi d’entrada. Potser el que ens falla, en la majoria de casos, és el mètode. Potser és que la cosa no va de mètodes, ni de manuals ni d’instruccions, sinó de mesurar la gent amb gent, d’apamar una persona des de dins de la nostra persona. D’empatia.

Viure amb empatia és deixar d’analitzar una persona des de fora per mirar d’entendre-la des de dins, és posar-se en la pell de l’altre per comprendre’l de veritat, sense cap altra eina que no sigui la nostra manera de ser. És deixar de llegir articles per entendre situacions que s’entenen només que deixis anar el paper i la pantalla i et col·loquis al lloc de l’altre, que miris des dels seus ulls. Viure amb la gent perquè no podem viure sense gent. «La més justa sentència sobre un ésser humà no la trobarem mai als llibres, als discursos, a les medalles… sinó en els ulls de la gent del seu barri», ho deia Espinàs en un article a l’Avui l’any 1976. Quaranta-dos anys després aquesta frase conté potser encara més veritat que quan va ser escrita, segurament en un cafè, amb el brogit de molta gent de fons.

Quan algú com el Manuel de la novel·la de Santiago Lorenzo s’aïlla fins al punt de practicar l’eutanàsia social, no és que plegui d’intentar entendre els altres, no és que pensi que ja no necessita la gent per viure, del que plega és de no ser entès pels altres, el que pensa és que ningú no el necessita per viure. Quan un cargol s’amaga dins la closca, és que hi ha hagut algú que no ha entès l’espai que necessita per viure i avançar al seu ritme, per això la bèstia recula espiral endins fins a ser del tot inaccessible. Llavors podem fer dues coses, provar d’entendre aquella espiral des de fora, agreujant-li encara més l’aïllament perquè l’acorralarem al fons de la closca, o mirar de resseguir-la de dins cap enfora, acompanyant-lo cap a la sortida i fent-li saber que hem entès quin és el seu límit i que a partir d’ara el respectarem. Provem d’invertir el sentit de l’espiral, perquè quan en dibuixem una bé la tracem de dins cap enfora, perquè pugui ser tan grossa com ens vingui de gust.

Tots duem una espiral escrita a la closca, i depèn tant de nosaltres com de la gent que ens envolta que el seu traç sigui de dues direccions, cap endins i cap enfora, per poder recórrer-la en el sentit que toqui en cada moment. Les espirals cap enfora són infinites, però cap endins es tanquen en si mateixes fent un punt fosc i atapeït de tinta i acaben sent forats irreparables al paper.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any