Les respostes de Puigdemont a l’acusació de conflicte lingüístic d’una membre de Societat Civil Catalana

  • En el programa 'Jo pregunto' de TV3

VilaWeb
Redacció
23.01.2017 - 13:16
Actualització: 23.01.2017 - 19:36

Un dels moments més tensos de l’entrevista que dotze ciutadans van fer al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en el programa ‘Jo pregunto’ de TV3 fou la intervenció de MarÍa Carmen Penacho, bibliotecària jubilada de vuitanta-un any i membre de Societat Civil Catalana. Penacho va dir que a Catalunya hi havia un problema de convivència social per causa de la llengua, perquè s’arraconava el castellà i les institucions atiaven l’odi contra els qui no són partidaris de la independència. La resposta de Puigdemont fou contundent.

La transcripció de la primera pregunta de Penacho, amb la resposta del president:

—Maria Carmen Penacho: Totes dues llengües s’han de protegir i s’han de potenciar. El bilingüisme ens aporta molts avantatges. Ajuda a no perdre la substància blanca del cervell endarrerint en una mitjana de cinc anys les aparicions possibles de patologies neurodegeneratives. Tenim un tresor. Però, malgrat això, la política lingüística de la comunitat tendeix obsessivament a un monolingüisme. És evident que el castellà es tracta oficialment com una llengua residual, que cal escombrar. Aquesta situació, anòmala en qualsevol país que és bilingüe, priva drets i limita oportunitats de futur als nostres nens i joves i distorsiona la convivència social. Li pregunto com justifica una política tan limitativa, tan poc equitativa que va contra drets personals i alhora crea problemes. No oblidi que som milers de catalans que tenim el castellà com a llengua materna, i ens sentim ferits. Veiem menysprear una llengua que parlen més de sis-cents milions d’habitants del món. Nosaltres també aportem la meitat d’aquest tresor. També som catalans; potser els altres catalans que deia en Paco Candel. Si us plau, reflexioni, tingui en compte aquestes persones i posi una mica de seny.

—Carles Puigdemont: La primera part de la seva exposició la comparteixo: les bondats i els beneficis que tenim en un país que és multilingüe. Dit això, crec que després treu unes conclusions esbiaixades.

—M. C. P.: Jo li demano com justifica aquesta política lingüística.

—C. P.: Vostè s’ha atorgat la representació de la majoria de la gent que té el castellà com a llengua materna. Depèn. En aquest país si una llengua està en franca diferència és el català. Miri la presència del català a l’espai públic, a la justícia o al cinema, o al conjunt d’hores de televisió que es poden veure a Catalunya. Miri l’oferta que hi ha i comprovarà que si hi ha una llengua en minoria és la llengua pròpia d’aquest país. I hem de reiterar, i no hem de jugar amb això, que en aquest país hi ha convivència lingüística. I quan algú ha intentat tacar-la s’ha enganxat els dits. Perquè en aquest país la gent és intel·ligent, i quan algú demana d’on surt la immersió lingüística veurà que surt precisament d’aquella gent que demana poder accedir a la societat catalana amb el coneixement de les dues llengües, que és el que avui el sistema garanteix. No hi ha cap ciutadà a Catalunya que desconegui el castellà. N’hi ha que desconeixen el català. I en canvi a les escoles podem garantir que els dos idiomes s’ensenyen a la perfecció. El darrer informe PISA indica que el domini del castellà a Catalunya és superior al que moltes comunitats monolingües d’Espanya tenen. No fem un problema d’allò que no ho és.

—M. C. P.: No estic d’acord amb el que diu. Fa un sil·logisme fals. Vostè com sap que l’examen que han fet a aquests nens és com qualsevol altre que han posat en una altra autonomia, com Castella i Lleó?

—C. P.: Jo confio en els professionals de Catalunya.

En el segon torn de preguntes, Penacho pregunta per la conflictivitat social a Catalunya:

—M. C. P.: Parlo d’un tema preocupant i greu. Parlo de la violència. Últimament han tingut lloc alguns actes força violents. Per exemple, en l’associació Barcelona per la Selecció, quan en una parada oferien informació, van aparèixer encaputxats van tirar a terra dues senyores, els van donar puntades de peu, les van pegar, van tombar la parada. Va venir la policia. En van venir més, a cara descoberta, els van tornar a pegar, hi ha lesions, i hi ha una denúncia. Hi ha un altre cas, a la UAB. Quan uns joves discrepen del que els altres pensen. Són de Societat Civil Catalana, són sempre agredits, amb pintades, etc. O sigui, violents fins al final. Vostè em pot contestar que són actes aïllats. No, això és la punta de l’iceberg d’un odi. L’odi és un sentiment. Els sentiments s’alimenten, i ens hauríem de preguntar qui ho fa. Deixem-ho en la incògnita. He vist el vídeo de la UAB i a mi m’ha recordat el film ‘La jauría humana’, de Marlon Brando. Davant d’aquests fets, a part de condemnar-los, farà res perquè no s’alimenti aquest odi i puguem viure en pau? O no farà res?

—C. P.: Em semblava que quan estava preocupada per la violència es referia a la violència de veritat. Ahir van morir dues persones a Lleida per trets d’escopeta en un acte de violència criminal, quan feien la seva feina. Dos agents rurals. Aquesta és la violència que ens preocupa. És evident que tots els actes de violència s’han de condemnar. Sempre ho hem fet, i quan hem hagut d’actuar policíacament ho hem fet sense complexos. No tothom pot dir això mateix. La policia de Catalunya és al servei d’un model de ciutat convivencial en què no es tolera cap mena d’amenaça ni d’acció coercitiva ni violència contra ningú. Ara, agafar una anècdota, agafar el rave per les fulles, i convertir-la en categoria crec que no és just. I aquest poble no es mereix això, perquè aquest poble sempre ha expressat les seves opinions de manera pacífica. Encara més, de manera manifestament pacífica, quan la violència era un recurs que tenien altres ideologies. Aquest poble ha apostat per la pau i s’ha manifestat sempre per la pau. I és un actiu de país que cap propaganda no pot desdibuixar. I demanaria més rigor a l’hora d’intentar sembrar el dubte que hi ha una ideologia, o un govern o de vegades mitjans públics de comunicació que encoratgen això que alguns anomenen la cultura de l’odi. És tremendament injust. I, a part, fals. L’actitud diària demostra que és un país que pot exhibir amb molt d’orgull el seu model de convivència. I no només jo com a president, tampoc cap persona que tingui responsabilitats fins a nivell local no permetrà que hi hagi mai cap acte de violència o intimidació.

Vegeu ací el vídeo íntegre del programa

.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any