Diverses marques s’han sumat a l’anomenada “moda” de l’estèvia, un arbust originari de l’Amèrica del Sud, concretament del Paraguai, que té un gran poder edulcorant. “El seu poder és 300 vegades superior al del sucre”, assegura Abel Mariné, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia a la Universitat de Barcelona. Ara bé, l’estèvia no només té propietats endolcidores, sinó també medicinals. En algunes recerques concretes, se li atribueixen diverses virtuts, com la capacitat de rebaixar el sucre en sang (hipoglucemiant) i la de reduir la pressió arterial (hipotensora). Malgrat que a la Unió Europea no està permesa la comercialització de l’estèvia (tant la planta com les fulles seques) com a nou aliment o nou ingredient alimentari, s’utilitza com a planta medicinal.

L’estèvia, combinada amb un estil de vida saludable, va canviar la vida de l’Emma (en realitat és un nom fictici per protegir la seva privacitat). De jove, treballava al sindicat Comissions Obreres, al departament d’Ensenyament, i tenia la pressió de representar aquest sindicat. Vivia en una situació permanent d’estrès. A causa d’això, va patir una angina de pit, que va superar al cap d’un temps. Més tard, li van detectar la tensió alta i un nivell elevat de colesterol i triglicèrids, i els metges li van receptar una medicació, però va preferir no acatar-la: “Em van voler donar insulina, però no vaig voler prendre-la”.

L’Emma, que té 78 anys, reconeix que quan es va jubilar, consumia molts medicaments: “Ara no prenc res a banda de les infusions d’estèvia”. Explica que “era una situació horrible”, perquè prendre tantes pastilles la deixava desorientada. Davant d’aquestes circumstàncies, va decidir assistir a una xerrada a càrrec de Teresa Forcades, monja benedictina i Doctora en Medicina, que li va permetre conèixer més a fons l’estèvia i l’horticultor balaguerí Josep Pàmies, principal impulsor de l’Associació Dolça Revolució de les plantes medicinals. Pàmies defensa la capacitat d’autosuficiència de les persones, i explica que porta “15 anys lluitant per defensar les plantes medicinals i les teràpies a baix cost”.

Pàmies assegura que l’estèvia ha millorat la salut de centenars de persones. L’estèvia (o Stevia rebaudiana Bertoni), originària del Paraguai, és un arbust de la família de les asteràcies. És coneguda popularment amb el nom de “planta dolça” i les seves fulles tenen sabor a regalèssia. Actualment es cultiva a diversos països, com la Xina, l’Índia, Brasil, Tailàndia i Taiwan, entre d’altres.

Existeixen diverses espècies, però la Stevia rebaudiana Bertoni és la més emprada i estudiada. El terme “estèvia” està dedicat a Pere Jaume Esteve (1500-1556), metge, botànic i humanista valencià que al segle XVI va conèixer la planta durant un dels seus viatges a Amèrica, i va decidir investigar-la. Posteriorment, l’any 1887, el botànic Moisés Santiago Bertoni (1857-1929) va classificar científicament l’estèvia, una planta formada principalment per dos compostos: els esteviòsids (part medicinal) i els rebaudiòsids (els edulcorants).

En realitat, les plantes són l’origen de molts medicaments perquè “tot el que es pot curar amb medicaments es pot curar amb la dosi adequada dels principis actius de les plantes”, explica el nutricionista i fitoterapeuta Marc Vergés. N’és un exemple la famosa aspirina, que deriva de l’escorça del salze blanc.

 

“Actualment, el mercat farmacèutic disposa de nombrosos medicaments amb diferents tipus d’ingredients actius d’origen vegetal, ja siguin compostos purs, productes extractius o drogues vegetals”, explica Roser Vila, Doctora en Farmàcia i professora de Farmacognòsia —ciència que s’ocupa del coneixement de les drogues i substàncies medicamentoses d’origen natural— a la Universitat de Barcelona. Ara bé, “és erroni contraposar la química a la naturalesa, o afirmar que la química és ‘dolenta’ i la biologia és ‘bona’ perquè les herbes estan fetes de compostos químics”, defensa Mariné. De fet, l’anomenada “medicina integrativa” combina les teràpies formals amb les teràpies alternatives o naturals.

Segons un estudi elaborat per Ameenah Gurib-Fakim, biòloga i química especialitzada en les plantes medicinals de les illes Maurici i Rodrigues, els productes naturals i els seus derivats representen més del 50% de tots els fàrmacs clínics al món, i el 80% de la població mundial, especialment els països en vies de desenvolupament, depèn de les medicines derivades de les plantes.

Les propietats medicinals de l’estèvia

“A Catalunya, hi ha aproximadament 2.500 espècies de plantes i més de 1.200 ja són conegudes pel seu ús”, especifica el Catedràtic de Botànica Joan Vallès. En el cas de l’estèvia, cal destacar un estudi elaborat per diversos investigadors del Centre de Salut Radjem del Marroc i de la Universitat Ramon Llull de Barcelona amb malalts crònics del Sàhara Occidental que patien diabetis tipus 2. Àngela Pallarés, Doctora en Antropologia i diplomada en Infermeria, i una de les redactores de l’estudi, assegura que la ingesta d’estèvia com a complement alimentari en aquests casos “baixa i regula els nivells de glucosa en sang”, a més de reduir la pressió arterial, i no provoca efectes secundaris. Tot i això, Pallarés afegeix que calen més “evidències científiques” abans d’afirmar que l’estèvia és eficaç contra la diabetis.

Cal tenir en compte, però, que “la ingesta diària acceptable d’esteviòsids és de 4mg/kg de pes corporal al dia”, precisa Vila. Pel que fa a les dosis, “no es pot estandarditzar l’ús de l’estèvia perquè cada persona és diferent”, sosté Maria Antònia Masdéu, Doctora en Farmàcia i investigadora del camp de la fisiologia vegetal.

En Juan (en realitat és un nom fictici per protegir la seva privacitat) és un altre testimoni que corrobora l’efectivitat de l’estèvia en casos de diabetis tipus 2. “Al febrer del 2016, els metges em van detectar que tenia els nivells de sucre altíssims”, explica. Per aquest motiu, en Juan (que actualment té 59 anys) va actuar ràpidament: “Vaig canviar radicalment l’alimentació, i vaig començar a prendre dues pastilles de metformina (un fàrmac antidiabètic) i nou infusions diàries d’estèvia”. Assegura que “el canvi d’alimentació combinat amb les infusions d’estèvia va ser fonamental”, i explica que el metge li va dir que pràcticament ja no era diabètic.

 

El grup de recerca d’etnobotànica EtnoBioFic, coordinat per Joan Vallès, ha tingut en compte molts altres testimonis. En el seu treball científic, han inclòs l’experiència de més de 1.600 persones sobre diverses espècies de plantes, i una dotzena han explicat com utilitzen l’estèvia. “Alguns ens van dir que la planta va bé per reduir la quantitat de sucre en sang; d’altres que és capaç de baixar la pressió sanguínia, i d’altres ens van comentar que l’utilitzen com a edulcorant”, explica Vallès.

La legalitat de la planta

Per tal que un medicament a base de plantes sigui legalitzat i registrat, cal que hagi tingut un ús farmacològic durant un període mínim de 30 anys anteriorment a la data de la sol·licitud, dels quals almenys 15 anys dins la Unió Europea, tal com s’especifica en la Directiva 2004/24/CE del Parlament Europeu i del Consell.

El 22 de febrer de l’any 2000, a través d’un document, la Comissió de Medi Ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària del Parlament Europeu (ENVI) va denegar la comercialització de la Stevia rebaudiana Bertoni (tant la planta com les fulles seques) com a nou aliment o nou ingredient alimentari, tal com indica Silvia Andrés, Doctora en Enginyeria Agrònoma de la Universitat Politècnica de València, en el seu estudi. “Actualment, a la Unió Europea està permesa la utilització dels esteviòsids com a edulcorants en aliments i begudes”, assegura Vila.

Malgrat la posició de la Unió Europea, alguns països europeus com Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Regne Unit cultiven o utilitzen l’estèvia. En d’altres com Paraguai, regió d’on prové la planta, “no existeixen regulacions que prohibeixin la comercialització, el processament, ni el consum de Stevia. El producte es pot adquirir tant en estat natural (fulles fresques, fulles seques, fulles picades, bossetes de te o fulles en pols), com en forma processada (extractes líquids, preparats culinaris, etc.)”, especifica Andrés. El major productor d’estèvia és la Xina —Paraguai és el segon— i el principal consumidor és el Japó, segons Andrés.

Al juny del 2004, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) va afirmar que la Stevia és “innòcua” i l’any 2006, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar que no havia trobat efectes adversos en la planta. Anys més tard, el 2011, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va autoritzar només els glicòsids d’esteviol com a additius alimentaris (E-960), tal com indica el col·lectiu “Estèvia, naturalment” en el seu article. Ara bé, en aquesta normativa, no es fa referència ni a les fulles d’estèvia ni a la resta de la planta.

La comercialització de l’anomenada “planta dolça” ha generat una gran polèmica al voltant del lobby farmacèutic. Pàmies assegura que “les plantes que tenen propietats més potents, com l’estèvia, la marihuana, l’Artemisia i la Kalanchoe, estan prohibides”, i critica que “les farmacèutiques vulguin cronificar les malalties en lloc de curar-les”. Gloria Ruiz, Doctora en Tecnologia d’Aliments, també defensa el “poder” de la indústria farmacèutica i recalca que aquesta “està elaborant constantment investigacions sobre l’estèvia”.

Des de l’àmbit farmacèutic, Vila considera que “hi deuen haver certs interessos econòmics, però tot plegat s’exagera una mica”. D’altra banda, Pallarés, que ha investigat l’efectivitat de l’estèvia, recorda que “hi ha molt pocs diners per fer recerca en grans laboratoris”. Ara bé, malgrat aquest panorama, és possible que la situació de l’estèvia canviï en un futur?

Tot i que els estudis realitzats fins a l’actualitat demostren que els esteviòsids i alguns extractes de la fulla d’estèvia estan absents de toxicitat, segons Vila, cal conèixer encara les repercussions que poden tenir a llarg termini; les possibles contraindicacions; les interaccions amb altres fàrmacs, i les precaucions d’ús, entre altres aspectes.

Ara per ara, es desconeix si l’estèvia té possibilitats de ser reconeguda legalment com a additiu alimentari i com a nou aliment a Europa. De fet, l’Associació Europea de la Stevia (EUSTAS) està lluitant per aconseguir-ho, tal com exposa Andrés. El que es pot afirmar, però, és que “no hi ha resultats concloents” de la seva eficàcia, segons el col·lectiu “Estèvia, naturalment”. Mentre a Espanya no s’autoritzin la planta i les fulles de Stevia rebaudiana Bertoni, es mantindran les polítiques de la Unió Europea, afegeix el col·lectiu.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]