17.04.2018 - 22:00
Les noies volen ser princeses? Volen ser alliberades pel príncep blau? Volen, com la Bella Dorment, que el petó d’un príncep les torni a la vida? O que les salvi de l’explotació, com a la Ventafocs? S’amagarien a la casa dels set nans i serien les seves criades fins que un príncep anés a rescatar-les? Són capaces de renunciar a la seva veu per l’amor d’un noi, com fa la Sireneta? I esperen que Sant Jordi les salvi de les urpes del drac?
Una de les transformacions que ha d’afrontar la literatura infantil i juvenil actual és el canvi en els rols de les dones i dels homes en la societat, i els estereotips arrelats en els anomenats contes tradicionals.
En general, els clàssics d’aquest gènere solen situar les dones en rols passius i relacionats amb la llar i la família. Els nens i les nenes que hi surten, com les dones que han estat retratades en la literatura tradicional, són desvalguts i dependents; criatures que no solen ser el centre de l’acció d’una manera activa sinó que pateixen les conseqüències de les accions d’altres, i que apareixen quasi sempre atrapats, econòmicament i lingüísticament. Fins i tot en les trames més subversives es retrata un món ideal i estereotipat per a la infància.
Els germans Grimm van escriure dos volums de contes titulats Kinder-und Hausmärchen (Contes d’infants i de la llar, 1812-1822) en els quals surten personatges que es farien famosos arreu del món. En aquest recull trobem seixanta-un personatges femenins amb poders sobrenaturals en contraposició a vint-i-un de masculins. Si comparem els contes de Perrault amb els dels germans Grimm, trobem dos models dominants: el de la bella esperant el príncep encantador; aquest és el cas, entre d’altres, de la Bella Dorment o la Blancaneu, nobles princeses condemnades a dormir o al silenci, per ordre d’una madrastra, d’un pare o d’una fada bona. En canvi, els homes lluiten per salvar-se o imposar el seu poder, com en Polzet o el sastre valent. Les dones manifesten poca iniciativa en els contes dels germans Grimm; pot ser que s’aboquin de vegades a perilloses aventures, però només per salvar un ésser estimat i mai per conquerir algun avantatge, com ara el poder o la posició social. I el segon model: el de la madrastra malvada, com si l’única mare bona hagués de ser morta.
El 1868, Louise May Alcott va publicar Little Women. El 1880, una mica abans de la mort de l’autora, els seus editors en van suprimir capítols sencers per donar tot el protagonisme a les històries amoroses i silenciar qualsevol indici de denúncia social. En realitat, Donetesés menys edulcorada i més mordaç.
Les bombolles de les faules en les quals el príncep sempre és virtuós i valent i la dona sempre bella i indefensa van persistir fins a la Primera Guerra Mundial. Llavors, la realitat va transformar la faula i les dones van sortir dels seus castells a treballar, a estudiar i a conèixer món. La concepció d’una literatura dirigida específicament al públic infantil i juvenil esdevé un fenomen característic del segle XX.
A Suècia, el 1945, Astrid Lindgren va publicar Pippi Långstrump, una de les heroïnes modernes de la literatura infantil: la nena lliure, generosa i que mai no s’avorreix. Es va atrevir a qüestionar el raonament dels adults en una època en què els nens, i sobretot les nenes, només tenien l’opció d’obeir. A Europa, els autors i les autores no es van sentir obligats a brindar sortides morals als seus lectors. De la tradició irònica i burleta anglesa prové Roald Dahl. Les bruixes (1983) o Matilda (1988) en són dues de les últimes obres. Una característica d’aquesta petita heroïna és el seu fort sentit de la justícia i del deure de protegir els més dèbils. Aquest autor, sempre transgressor, es mostra irreverent fins i tot en allò que és considerat més sagrat en el camp de la literatura infantil i juvenil: els contes de fades. Sota la ploma de Dahl, les protagonistes femenines dels contes es rebel·len: la Caputxeta usa revòlver, mata el llop ferotge i es fa un abric amb la seva pell; i el que és encara pitjor: un dels tres porquets li demana ajuda i no només mata aquest segon llop sinó que surt del bosc amb un maletí de pell de porc.
En el gran mosaic de tendències de la literatura infantil i juvenil, també hi ha escriptores que s’han apropat al realisme, als problemes dels adolescents, com ara Susan E. Hinton en The Outsiders (1967) i Rumble Fish (1975), novel·les portades al cinema amb gran èxit per Francis Ford Coppola, el 1983. Tot i això, en alguns estats dels Estats Units les obres d’aquesta autora estan prohibides. Els editors de Susan E. Hinton la van animar a utilitzar només les inicials del seu nom, pensant-se que, si semblava masculí, els joves triarien els seus llibres, especialment si tractaven d’aventures o esports.
A la primeria del segle XXI, el mercat infantil i juvenil és un dels més dinàmics del món editorial. Les lectures escolars deixen pas als llibres d’oci, principalment a les sèries. L’exemple més destacable, l’obra de l’escriptora escocesa J. K. Rowling (1965), autora de la sèrie de Harry Potter. Va evitar signar com a Joanne Elizabeth, perquè un neutre com J. K. Rowling esquivaria els prejudicis contra la literatura fantàstica femenina que encara existeixen. Aquesta obra s’ha convertit en un best-seller. Tot i l’equilibri entre homes i dones, els personatges de Harry Potter segueixen els estereotips sexuals bàsics, i es poden diferenciar les característiques psicosocials de cadascun d’ells segons el seu sexe. Els nois continuen tenint un paper fonamental i els seus valors –lleialtat, astúcia, inclinació a l’aventura– fan que el lector s’identifiqui amb un d’ells. D’altra banda, les noies (i personatges femenins en general), acompleixen rols de summa importància, però continuen associades amb debilitat, emotivitat i amb un estereotip nou: el d’alumnes aplicades i una mica setciències. És impossible aïllar-se del món en escriure una novel·la, però és important ser conscient de l’impacte que pot causar el que s’escriu en la societat, encara que és evident que J. K. Rowling no podria ni imaginar l’èxit que assoliria la seva obra i com ajudaria a fomentar la lectura entre milions de nois i noies de tot el món.
Sembla que les coses han canviat molt des dels inicis de la literatura infantil i juvenil i que ara, al segle XXI, la major part d’aquest gènere s’escriu amb ploma de dona; però cal que les persones que editen, escriuen i il·lustren sàpiguen que per al futur de les nenes és important poder reconèixer-se en personatges positius, i que és important per al futur dels nens que deixin d’identificar les dones i les nenes amb la ignorància, la frivolitat, la malignitat i la ximpleria.
Les noies ja no volen ser princeses, no els cal ser rescatades per Sant Jordi. Les noies a la literatura infantil i juvenil, com també a la vida real, es volen menjar el drac.
