Les guerres de l’ortografia

La confirmació que el IEC prepara una reforma ortogràfica i la presentació del Diccionari Normatiu de l’AVL han posat sobre la taula la reforma de l’ortografia del català, fixada per Pompeu Fabra, promulgada pel IEC el 1913 i assumida per tots els Països Catalans des de l’aprovació de les Normes de Castelló, el 1932.

El català va fixar l’ortografia fa un segle i ara sembla que s’afegeix a la reforma que unes quantes llengües europees han fet aquests últims anys. En el cas del portuguès, de l’alemany o del francès, per exemple, les reformes ortogràfiques recents han anat acompanyades ben sovint de molta polèmica. En la majoria de casos la proposta de ‘simplificar’ l’ortografia ha topat amb la resistència ferotge dels qui consideraven que això equivalia a empobrir el llegat cultural i la llengua mateixa. I en molts casos el debat ha pres una dimensió social que ha superat de molt els límits de l’acadèmia.

El portuguès, una batalla geopolítica global
Un cas especial és el del portuguès, en què la reforma ortogràfica fou motivada per la divergència en les regles que s’aplicaven a Portugal i al Brasil. La llengua va originar-se a Portugal, però és al Brasil on hi ha la gran majoria de parlants.

El 1911 la nova república portuguesa va encarregar a una comissió d’experts que fixés la nova ortografia de la llengua, i tots els territoris de parla portuguesa la van acceptar, excepte Galícia i el Brasil. El Brasil va establir unes regles pròpies el 1938, seguint en bona part les de la reforma de Portugal, però amb algunes diferències molt estridents. Els brasilers adduïen que ningú no els havia consultats res el 1911, per més que eren la majoria de parlants del portuguès i, per tant, no es consideraven vinculats a la reforma feta des de Portugal, dita de Gonçalves Viana. El 1971 una nova reforma al Brasil va introduir-hi encara més canvis, i reduí d’una manera molt dràstica les paraules que duien accent. Portugal va dubtar i el 1973 en va acceptar alguns, però no pas tots. Finalment el Brasil va convidar tots els estats lusòfons a elaborar conjuntament una reforma, el 1986. En fou el resultat una reforma molt radical que eliminava pràcticament tots els accents, aguts i circumflexos. Però ni els escriptors ni els mitjans no la van acceptar i la reforma, tot i que es va aprovar,  no es va arribar a implantar.

Prova n’és que quatre anys després els mateixos estats van proposar una reforma més suau que finalment va entrar en vigor el 2009, amb un període de sis anys per a aplicar-la, que tot just ha acabat ara. Aquesta reforma ha estat més ben rebuda pels mitjans i pels escriptors, però encara mou polèmica i té, a més, un curiós problema legal, perquè es basa en un tractat subscrit pels estats lusòfons. Doncs bé, com que la llei internacional estipula explícitament que un tractat en vigor no es pot canviar, l’ortografia portuguesa ratificada és l’anterior!

Intervenció dels tribunals a Alemanya
A Alemanya la reforma del 1996 també tenia el propòsit de modificar l’ortografia per fer-la més simple. La reforma fou impulsada per un comitè format pels governs d’Alemanya, Àustria, Liechtenstein i Suïssa. Luxemburg, on l’alemany és una de les llengües oficials, es va negar a participar-hi.

Una volta aprovada la reforma, una llei la va fer obligatòria a les escoles i a l’administració. Ara, molts escriptors, entre els quals Günther Grass, Hans Magnus Enzensberger o Martin Walser es van negar a acceptar-la. També es va constituir una associació de mestres i d’escoles contrària a la reforma i molts mitjans, encapçalats pel prestigiós Frankfurter Allgemeine Zeitung, van promoure campanyes contra la imposició de la reforma, mentre continuaven seguint les normes tradicionals. A l’estat de Schleswig-Holstein hi va haver-hi un referèndum i tot, en què els ciutadans van votar contra la reforma ortogràfica. I dos estats, Baviera i Rin del Nord-Westfàlia, es van negar a aplicar-la.

Arran d’aquesta polèmica, el Tribunal Federal Constitucional d’Alemanya es va trobar obligat a intervenir-hi i va delimitar l’abast de l’obligatorietat de les noves normes. La sentència del tribunal establia que, a les escoles públiques, calia aplicar-hi la reforma, però que la llei no podia obligar ningú més a escriure d’una manera o d’una altra. Concretament, va confirmar el dret d’escriure, fins i tot en les relacions amb l’administració, segons l’ortografia tradicional.

De la sentència, i l’enorme polèmica que va suscitar, en va resultar una revisió de la reforma, que abolí les modificacions més polèmiques. Això va afavorir un acord, el març de 2006, pel qual tots els mitjans i la immensa majoria dels escriptors acceptaren les noves normes, que eren una ínfima part de les que s’havien proposat de bon començament. Tot i amb això, encara avui molts diaris i editorials continuen escrivint segons les regles tradicionals o amb regles pròpies, basades en les tradicionals però no coincidents amb les de la reforma final.

La ‘rectificació’ francesa encara porta cua
A França el debat sobre la reforma de les regles ortogràfiques havia estat constant durant decennis, fins que el 1989 el primer ministre Michel Rocard va encarregar al Consell Superior de la Llengua Francesa una reforma per a simplificar-les. Tenia un abast molt limitat: unes quantes ‘rectificacions ortogràfiques’ que afectaven unes dues mil paraules. Però l’oposició dels editors i dels escriptors en va fer impossible l’entrada en vigor.

El 2004 una institució internacional francesa, belga i suïssa va revifar la proposta de la reforma, ara amb èxit. Malgrat les campanyes recurrents en contra, a poc a poc la majoria d’editorials i de mitjans, a més d’escoles i d’universitats, l’han anada aplicant, ni que sigui d’una manera parcial. De fet, per evitar maldecaps, el govern francès s’ha limitat a ‘recomanar’ als funcionaris que facin servir la nova ortografia, tot permetent l’ús de l’antiga en tots els ordres.

Però aquest estiu la polèmica ha renascut arran de l’anunci que aquest curs escolar la reforma s’aplicaria sistemàticament a les aules.