30.10.2020 - 21:50
En el seu famós Understanding Media, de 1964, Marshall McLuhan va recórrer al terme ‘pànic moral’ per a referir-se a l’espant que experimentaven certes elits culturals amb la desestabilització de l’estatus central del text escrit provocat per l’existència dels nous mitjans electrònics. Uns anys després, Stanley Cohen, un sociòleg britànic nascut a l’Àfrica del Sud, va convertir la frase de McLuhan en l’eix del seu estudi sobre les inquietuds socials originades per l’aparició de les tensions entre mods i rockers –dos grups de la classe obrera juvenil– en la societat britànica a partir de 1964.
Cohen destaca el paper fonamental que hi van tenir els mitjans de comunicació –reserva que ell, servint-se del terme de H. Becker, anomena els ‘emprenedors morals’– a l’hora de sobredimensionar enormement la capacitat que tenien aquestes escaramusses entre nois pobres de posar en perill la pau social. Argumenta, a més, que aquestes campanyes sostingudes d’exageracions van tenir l’efecte de convertir aquests éssers de classe baixa en els ‘diables populars’, això és, ‘un recordatori visible del que no havíem de ser’, cosa que enfortia, per contrast, els valors de la societat burgesa.
La historiadora britànica Helen Graham ha fet un ús molt profitós del concepte del pànic moral en les seves anàlisis del tractament de la dona els primers anys del franquisme. L’alliberament de la dona dut a terme en molts fronts socials durant la República havia fet tremolar els pilars de la societat tradicional espanyola. Els franquistes van exagerar la natura de les suposades desviacions morals de les dones republicanes per a legitimar la repressió emprada per a posar les coses novament en els seus llocs ‘naturals’.
Per molt agressius que siguin tant els empresaris del pànic moral en els mitjans com els seus acòlits en la població en general, el motor principal de les seves accions sempre és l’esperit de la derrota, el d’haver perdut el nivell de control social que pensaven que era la seva herència perpètua. I quan aquestes elits socials es troben amb fenòmens socials que no només els pertorben sinó que no caben mínimament dins els marcs fenomenològics sobre la ‘realitat’ al seu abast, responen invariablement amb coerció, i si això no funciona, eventualment, amb la violència.
Com a hereus d’un segle i mig d’avenços intermitents, però globalment positius, en l’àmbit de la consecució dels drets individuals (i la desconstrucció conseqüent dels antics privilegis clericals i de classe social), és lògic que solguem associar el fenomen del pànic moral gairebé exclusivament amb la dreta política. I hi ha moltíssimes raons per a fer-nos pensar així. Des de Le Bon, i les seves teories sobre la naturalesa perillosa de les masses, fins als nostres Abascals, Trumps, Erdogans, Bolsonaros i Orbans, la dreta ha recorregut una vegada i una altra al pànic moral per enfortir les bases del seu poder social.
Però crec que és un error molt gros, arrelat en una de les pitjors cegueses que pot tenir un observador social –adoptar un enfocament massa personalista–, assumir que l’ús del pànic moral sigui rigorosament consubstancial amb les forces polítiques dretanes.
El pànic moral és, de fet, una eina a l’abast dels partidaris de qualsevol agrupació social posseïda, per una banda, d’un nivell substancial d’angoixa sobre la pèrdua relativa de la seva hegemonia social, i per una altra, de les connexions mediàtiques necessàries per a muntar una campanya sostinguda de demonització dels no conformistes.
L’espectre d’ideologies que anomenem ‘d’esquerres’ va néixer per fer una cosa per sobre de totes les altres: efectuar una revisió (radical en algunes branques del corrent ideològic, no tant en unes altres) de les relacions del poder econòmic en la societat. No era, com ens mostra clarament l’estudi de l’anarquisme català, que els activistes, treballant sota les diverses sigles de l’esquerra, no tinguessin interès a perseguir una revisió d’altres codis de poder social. Era que, en general, veien la revisió d’aquests altres codis socials com a dependent de la resolució raonablement satisfactòria de la qüestió econòmica.
La popularitat i el creixement generalitzats que van tenir els partits d’esquerra a Europa les primeres tres o quatre dècades després de la Segona Guerra Mundial era el resultat, sobretot, d’aquest èmfasi en la creació d’estructures econòmiques dissenyades per redistribuir la riquesa de manera molt més equitativa que mai.
Així eren les coses fins que el neoliberalisme va entrar amb força als recintes de govern, a final dels setanta i primers anys dels vuitanta, cosa, sembla, que va agafar bastant desprevinguts els governants i activistes d’esquerres d’aquella època.
No és pecat, la incapacitat de preveure el futur. Sí que em sembla molt més moralment qüestionable fingir que el món no ha canviat i que aquests canvis no afecten seriosament la gent que t’ha votat any rere any. I em sembla realment execrable voler encobrir el teu atordiment i la teva desídia davant la brutal financerització de l’economia neoliberal durant gairebé quaranta anys amb contínues campanyes de pànic moral.
Segons els postulats originaris del seu corrent ideològic, les esquerres han fracassat estrepitosament davant els desafiaments del neoliberalisme, de manera que han facilitat l’empobriment i la humiliació quotidians de milions de persones.
Però en compte d’admetre el seu fracàs i convocar converses àmplies i robustes sobre les maneres més efectives de tornar a lluitar per la justícia econòmica, i d’aquí, els seus correlats en altres àmbits social, ens insulten amb absurdes restriccions lingüístiques (que són, per definició, també restriccions cognitives) i històries sense fi sobre els horribles cretins autoritaris (que ho són, certament) de la dreta. O en el cas particular de les ‘esquerres’ de Catalunya –tant de tendència espanyolista com de nominalment independentista– amb reclams sense treva de l’ombra sempre amenaçadora del suposat ultracatolicisme i capitalisme salvatge del pujolisme.
Això, com si l’eliminació de ‘paraules ofensives’ dels nostres vocabularis fos la clau per a treure milions de persones de la misèria i la precarietat, com si la popularitat dels ja esmentats dirigents autoritaris no tingués res a veure amb l’abandonament cruel dels seus nous votants dins la intempèrie del neoliberalisme, o com si el PSC i ERC tinguessin plans concrets i estiguessin disposats a implementar-los per atenuar la influència de l’Íbex 35, la troica europea i ara el complex internacional de bioseguretat en la vida dels ciutadans.
