El president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, el 9 de gener del 2016 en la seva compareixença a Palau (horitzontal)

Ara que ja ens hem tret l’ai del cor, aprofito la pausa mentre no arriba el pròxim per encolomar-vos una cabòria sobre el president sortint que Déu no vulgui que afecti l’entrant, també. Que molt me temo.

No estic segur, com assegura el paulocoelhisme, que estimar sigui més difícil que ser estimat, però en canvi tinc la certesa que odiar sí que és més fàcil que ser odiat. Sé molt bé per què odio, però no sempre entenc per què m’odien. I agafeu aquesta primera persona com un recurs literari, si us plau. Com si fos en Mas, ja que això va per ell. S’havia imaginat mai que li sortirien tants odiadors? Fa mesos l’ara silent Gemma Usabart ens va sorprendre declarant públicament que explotarien ‘l’odi a Mas’. Vam quedar una mica descol·locats; ens pensàvem que els odiadors del president eren a la trinxera enemiga, a Madrit. L’odi de classe, té raó. Als qui ens van ensenyar a pencar sense la sonsònia què érem ‘classe treballadora’ ens n’oblidem massa sovint, d’aquesta altra trinxera. L’Arrufat ho va confirmar tot referint-se a l’esquerra sextària: ‘A les eleccions anirem a explotar l’odi contra Mas’, diu que li van dir els comuns o comunaires, ‘perquè quan anem a Nou Barris, si parlem de procés constituent ens miren molt estrany i no ho entenen, però si diem “Muerte a Mas” se’ns entén’. Compto que devia ser una proclama simbòlica.

Però no solament a Nou Barris viu la quimera. Més cap aquí vaig assistir a una conversa d’amics sobre la cosa. Parant l’orella amb atenció perquè hi havia un no sé què que em feia nosa, i no sabia què era. Anava del ‘#pressingCUP’, mitja taula a favor d’investir el president i mitja en contra. Però un element invisible que brunzia com un borinot em distreia. Fins que, en un aletejar furiós, el vaig pescar: per als primers, el president era ‘en Mas’; per als segons, ‘Mas’. ‘En Mas’, igual que en Pau, en Pere i en Berenguera (i que em dispensin els parlants del Baix Ebre en avall, els que no fan precedir el nom propi d’article personal), són uns senyors que no coneixem però de qui parlem sovint perquè formen part del nostre món, igual que abans parlàvem d’en Cruyff i avui d’en Luis Enrique; ‘Mas’, en canvi, és un ésser que viu als mitjans de comunicació i que personifica, ja es veu, el burgès oligàrquic explotador. Qui diu que els articles (gramaticals) no tenen importància? L’article personal com a separador de classe.

Com a separador per dalt, però també per baix. Descendents barcelonins de llinatges molt nobles també avorreixen en Mas amb fervor. Des de les seves altures intel·lectualitzades, odien la burgesia aprofitada i grimpadora tant com els que se la miren des de sota. Un entrepà d’odi.

La qüestió, ja es veu, és ben complexa. Perquè la malvolença política té dos eixos (el nacional i el de classe), però múltiples intensitats. Tanmateix, gràcies a la sessió d’investidura d’en Puigdemont, tot plegat ha quedat una miqueta més clar. Les categories de l’odi s’hi van visualitzar perfectament. Per començar, amb els sís i els nos: n’hi va haver més d’un que, per comptes d’un adverbi, va engaltar una canonada (que no, que no i que no!), com si es trobés al fossat mateix de Montjuïc amb un president separatista per afusellar. Després el mapa dels aplaudiments, un veritable GPS de l’adscripció nacional (i aquí podríem afegir-li l’element del cul al seient: a l’hora de la proclamació, els deu de la ‘soberanía nasional’ ni tan sols es van aixecar). Però l’indicador més transparent de tots, veges tu, va resultar ser un element tan arcaic, tan poc dos punt zero, com l’himne: a la banda d’aquí, tots cantaven, els uns amb el puny alçat i els altres no: estaven contents; a la d’allà, uns quants, tot i haver votat que no, també cantaven. No n’estaven, de contents, però alguna cosa devien sentir, perquè no es pot cantar amb el cor eixut; finalment, els altres no. Aquella gent tan ufana i tan superba no cantaven perquè, senzillament, no podien. L’odi no deixa estimar, només permet odiar. Fins al punt d’ofendre la institució que volen conquerir callant rabiosament ‘Els segadors’ (i brandant furiosament, al faristol, la llengua dels invasors i assassins de Raholes).

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]