Les catalanades de ‘Putxdemong’

  • «A Puigdemont no li va sortir cap dels espanyolíssims errors lingüístics dels polítics castellans, sinó que va cometre els propis d’un català de Girona, i amb accent de Girona!, cosa que ja és la provocació total»

Marta Rojals
19.04.2016 - 02:10
Actualització: 19.04.2016 - 18:05
VilaWeb

Diumenge van passar dues coses estranyes de veure en un canal estatal: la primera, una entrevista d’Évole a Otegi, i la segona, una de Pastor a Puigdemont. Aquesta programació que a TV3 no hauria fet aixecar ni una cella, a l’estat espanyol va generar reaccions en el sentit que us podeu figurar: en el cas d’Otegi, que terrorista tal i tal, i en el cas de Puigdemont, que separatista tal i pasqual. Però les paraules de Puigdemont se les va endur el vent per un pecat addicional: que no parlés el castellà com si fos espanyol. És clar: qui pot tenir interès en el discurs d’un paio que diu ‘defensar’ o ‘plato parado’ o que fa aquestes eles de ‘la pela és la pela’?

Vejam: a l’entrevista, el president va parlar un castellà com el d’un qualsevol titular del nivell C2 (‘Maestría’) però que no el parlés, ni el llegís, ni el pensés, ni el fes servir quotidianament, com li pot passar a un president de Catalunya (d’on, si no?). No és agosarat suposar que Puigdemont, que fa anys que va acabar l’escola franquista, no va a comprar al súper, no va gaire al cine, no trepitja les aules de la universitat, no mira ‘España directo’, no passa pels jutjats (de moment), ni va de vacances al poble del Junqueras o a València capital, per citar exemples fàcils d’immersió al castellà.

Els idiomes rovellats, perquè es desrovellin, s’han de practicar cada dia. Normalment amb una setmaneta d’immersió ja en recuperes tota la fluïdesa, però en una entrevista d’una hora, així de sobte, com a molt pots treure’t alguna crosteta del damunt. Et passaria a tu, em passaria a mi, li passaria a tothom amb un idioma que no li és propi. I li passa més als qui parlen cinc idiomes, com és el cas del president català, que als qui només en parlen un, com és el cas del seu homòleg espanyol. Bé, Rajoy potser és un mal exemple, perquè en castellà en fa cada una que sembla que també parli klingon en la intimitat.

Sí, Puigdemont va articular ‘plato “parado” al otro lado de la mesa’ i ‘cometer “todo de” ilegalidades’, traduccions literals del català; va dir la quillada ‘haiga’ no pas perquè hagi estudiat als passadissos de La Maquinista, sinó per proximitat amb ‘hagi’, i també per proximitat va dir moltes vegades ‘defensar’, que resulta que també és castellà d’abans, ‘cosas veredes’. I fins aquí.

Total, que Puigdemont no va imitar els ‘diputao’, ‘costitución’, ‘pos’ i ‘ejque’ dels polítics del Congreso, que no haurien aixecat cap sospita; tampoc no va fer cap filigrana com la famosa del Pedro Sánchez: ‘¿esto va de usted o de “yo”?’, per conquerir el cor dels socialistes, ara que van de PP; no va incórrer en el ‘laisme’ o els ‘hablastes’ i ‘confundistes’ de Carmena, que l’haurien fet més proper a ‘la calle’, i qui sap si guanyar alguna simpatia entre els ‘comuns’. No, a Puigdemont no li va sortir cap dels espanyolíssims errors lingüístics dels polítics castellans, sinó que va cometre els propis d’un català de Girona, i amb accent de Girona!, cosa que ja és la provocació total.

Però a Catalunya també hi va haver malestar, és clar que sí. Malestar entre els qui se sentien més còmodes amb un ‘presi’ fent castellanades en català que no amb un que faci catalanades en castellà. Malestar entre els encaixistes que volen canviar Espanya des de Catalunya, op!: ‘Quan compti fins a tres, obriràs els ulls i pensaràs que ets un estat plurinacional.’ Però l’estat espanyol no el canviaràs queixant-te que el president català no parli un castellà prou espanyol, sinó fent entendre que l’accent i els deixos i les expressions del castellà ‘de Girona’ són tan acceptables i respectables com els del castellà ‘de Vigo’ o el de Saragossa. No canviaràs Espanya queixant-te que el teu president no és fluid com un nadiu quan l’entrevisten en un idioma que no li és propi, sinó fent entendre que el castellà no és la llengua pròpia i natural ‘de tots’ els catalans.

Però és clar, per a predicar tot això cal creure-s’ho, aquesta és una. I si els encaixistes hi creuen, també s’entén que faci mandra: si per canviar Espanya cal començar de tan enrere, si cal fer entendre conceptes tan elementals, sempre serà més fàcil queixar-se que tal polític ‘no sap parlar castellà’ i continuar amb el cap sota l’ala. Però si l’encaix a Espanya és la intenció sincera, tard o d’hora s’haurà d’afrontar el problema: ni pactes fiscals ni referèndums: jo començaria a preocupar-me per encaixar-hi el català, que és la peça que li és més estranya. (O potser ho tinc mal entès, i la idea de l’encaix va per una altra banda.)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any