Il·lustració de Pepa Granados

El capità James Cook va arribar a Tahití a bord de l’Endeavour amb la missió oficial d’observar l’insòlit trànsit de Venus, durant el qual el planeta apareix com un petit disc negre que viatja a través del sol. El fenomen té un patró que es repeteix cada 243 anys. Dos trànsits molt seguits, amb només vuit anys de diferència, i dues pauses llargues, de 121 anys i mig per davant i 105 i mig per darrere. En teoria, la Royal Society de Londres va promoure la primera expedició de Cook al Pacífic per dur a terme la missió científica d’observar Venus, tot i que l’Almirallat Britànic estava més interessat en una missió secreta: descobrir la llegendària Terra Australis Incognita i afegir-la a l’imperi de Sa Graciosa Majestat.

Tahití, descoberta per Samuel Wallis dos anys abans, va ser el lloc escollit per a dur a terme la missió científica. Era l’única illa del Pacífic de la qual se’n coneixien la longitud i la latitud. Per això, després d’una llarga travessia, els homes de Cook van arribar a Tahití i hi van construir un campament. En van dir Fort Venus, situat a la badia de Matavai i amb una plataforma prou estable per a garantir l’observació planetària. Dins hi havia cinquanta-quatre tendes de campanya, l’observatori, la cuina i un espai per al ferrer. S’hi van instal·lar la tripulació, els científics i els oficials. Per contrastar la informació, van voler establir dos punts més d’observació. Zachary Hickes va comandar una expedició a la costa est de l’illa i John Gore va salpar cap a l’illa veïna de Moorea.

El trànsit de Venus es va produir el 3 de juny de 1769. El cel era clar. Ni un sol núvol no va dificultar l’observació. Cook, l’astrònom britànic Charles Green i el naturalista suec Daniel Solander van fer tres observacions independents, cadascú amb el seu telescopi. Però, tot i el cel clar, una ombra fosca que envoltava tothora la silueta de Venus feia molt difícil registrar amb exactitud quan el planeta entrava i quan sortia de l’esfera solar. Els temps de contacte registrats per cadascun dels tres observadors van diferir molt. També en relació als dos altres punts d’observació. Les taques de Venus, conegudes com l’efecte de la gota negra, van frustrar l’objectiu científic de l’expedició i la Royal Society va quedar tan decebuda per l’informe de Cook com l’Almirallat per la inexistència del continent austral.

Vuit anys després, l’octubre de 1777, el capità Cook torna a Moorea a bord del Discovery i el Resolution, en la seva tercera expedició. A bord hi ha el primer polinesi educat a la cort londinenca, a qui els anglesos anomenen Omai, oh my god!, tot i que es diu Mai. Omai ha estat la gran sensació de la cort londinenca durant mesos. Ha après anglès i l’han convidat a totes les festes de la noblesa. El rei Jordi III li ha concedit un gran patrimoni perquè s’estableixi a la seva illa natal de Ra’iātea i prosperi en nom de Sa Graciosa Majestat. Abans que l’expedició britànica abandoni Ra’iātea, Omai ja ho ha perdut tot. Perd tres vaques, destinades al plaer d’un toro espanyol, perd un cavall i la seva euga, perd un petit ramat d’ovelles, el paó de Lord Bessborough, gallines, oques, ànecs… Ho perd tot menys l’alegria i els seus servents maori, i es nega en rodó a acceptar cap dels casaments que intenta concertar-li el capità Cook per complir les ordres reials de deixar-lo ben establert. Per això, al final el comandant britànic decideix endur-se’l. Com a mínim podrà beneficar-se dels seus serveis impagables de traductor.

Moorea és espectacular. Com en moltes de les illes del Pacífic les muntanyes volcàniques que les van generar s’enfonsen a les aigües cristal·lines de l’oceà en badies increïbles, plenes de vida. A Moorea les muntanyes tenen formes suaus i uns mil metres d’altura. La blauverdor infinita que empasta cel, muntanyes i mar és enriquida pels capritxosos esquitxos dels coralls acolorits i els peixos més acolorits encara. Cook deixa escrit al seu diari que no ha vist cap lloc millor que Moorea en tots els seus viatges. Els illencs els reben amb curiositat cordial. Les relacions són plàcides. Un vell cap mig cec, anomenat Mahine, ret els honors al capità Cook a bord del Resolution i se’n torna carregat de regals. Tot va com una seda fins que un incident ho esguerra: el robatori d’una cabra negra.

Després de la seva profitosa visita, Mahine envia un missatger per a sol·licitar dues de les cabres que els britànics tenen a bord. El capità Cook no es vol desprendre de cap animal, però se li acut una solució. Envia un emissari carregat de galindaines a la badia de Matavai, al lloc on vuit anys enrere van construir Fort Venus, perquè compri per quatre plomes vermelles un parell de cabres descendents de les que van deixar a Tahití en el primer viatge.

Els quatre dies següents seran el període més infernal dels viatges del capità Cook fins al dia del seu assassinat, que llavors ningú no pot sospitar que succeirà al cap de setze mesos a Hawaii, a la badia de Kealakekua. Abans del robatori de la cabra negra, el capvespre del 7 d’octubre de 1777, la badia d’Opunohu sembla una aquarel·la. El cel i el mar es difuminen com una sola taca blavosa que voreja la verdor illenca sota un sol groc. Els dos vaixells, plàcidament ancorats, són el centre d’atenció dels habitants de Moorea. Els nens juguen, les dones espien els mariners de pell blanca i els homes acaben de fer els últims viatges en canoa abans no caigui la nit. Van i vénen, però sobretot tornen cap a casa amb les cistelles plenes de peixos capturats entre els coralls. La lleugeresa de les canoes contrasta amb els dos bots del Resolution que avancen lentament cap a la platja carregats de cabres. El capità ha donat l’ordre de treure-les a pasturar.

Tan aviat com les desembarquen un illenc agafa una cabra blanca i arrenca a córrer. Els homes de Cook fan quatre crits, però es resignen a perdre un altre animal. Des de la seva posició a la cabina de comandament el capità Cook els sent renegar sense immutar-se, però ben aviat torna a sentir-los cridar el mateix, i aquesta vegada la notícia el treu de polleguera.

—Una altra!!! N’han robada una altra! N’ha agafada una de grossa, se l’ha carregada a collibè i ha fugit corrents.

Quan surt a coberta treu foc pels queixals. Ha aguantat estoicament el robatori de la primera cabra, però aquesta segona ja li sembla un insult. Un desafiament a la seva autoritat. Tot es congria per transformar l’incident en un detonant que transforma Venus en Mart. Cook s’empelta d’esperit marcial. Li expliquen que la segona cabra robada és negra i està prenyada. La seva indignació es dispara.

En el decurs dels seus viatges ha abandonat tota mena de bestiar de mala manera en indrets que no feien preveure cap possibilitat de supervivència, n’ha regalat i n’hi ha robat. A més, de tots els mamífers que porta a bord les cabres són les menys valuoses. Però aquesta cabra negra prenyada esdevé un símbol i Cook està disposat a fer el que calgui per recuperar-la. El que calgui. I fa coses que no havia fet mai abans. L’actuació del capità Cook a Moorea difereix de tota la resta de resolucions de crisis que ha practicat en la seva llarga vida d’explorador i prefigura la seva mort a Hawaii setze mesos després. En certa mesura, si vuit anys enrere l’observació del bell trànsit de Venus el va portar fins aquí, ara escomet el vell trànsit cap a Mart, l’esperit guerrer del qual s’imposa d’una manera aferrissada.

Cook salta a un bot amb el mosquetó ben carregat, acompanyat per Omai i dos mariners. Arriben a terra de seguida. Aquest cop no els espera cap recepció amistosa. Ni tampoc cap grup de curiosos. La costa està deserta i els pocs natius que troben s’esmunyen sense dir res o fingeixen no veure’ls. Tot i això, Omai aconsegueix aplegar uns quants illencs atemorits per la figura de Cook i, sobretot, pel seu mosquetó. Els exigeix que vagin al bosc i tornin amb les dues cabres robades. Tots protesten. Asseguren que ningú no n’ha robat cap, de cabra, però accedeixen a anar al bosc. Passa l’estona i no tornen. El capità s’impacienta. Quan ja són a punt de prendre alguna determinació, apareix un natiu amb la cabra blanca.

Omai l’escomet. Discuteixen una estona llarga, amb rèpliques i contrarèpliques. Al final, el capità n’exigeix una traducció resumida.

—Diu que uns homes del vaixell li han pres cocos i fruits de l’arbre del pa a canvi de res, i que per això ha agafat la cabra. De pagament.

Cook vol i dol. No sap si creure-se’l, però considera que no el pot castigar mentre no pugui demostrar que les seves paraules són falses. Sap que els seus mariners de vegades prenen coses sense pagar-les i no es vol arriscar a adoptar una decisió injusta sense abans comprovar-ho. De manera que el deixa anar amb la cabra blanca i, malgrat la frustració creixent que sent, ordena els seus homes que tornin al vaixell. Cada cop queda menys llum i el capità decideix que demà serà un altre dia.

L’endemà Cook es lleva rabiüt. Omai esbrina que s’han endut la cabra negra al sud de l’illa, a Watea. Estudien la posició de la casa del cap Hamoah que en teoria la té i en planegen la recuperació immediata. Cook descarta organitzar una marxa a través de les muntanyes i envia una barca amb mariners armats encapçalats per Henry Roberts i William Shuttleworth, dos dels millors homes de Bligh. La bellesa de la badia d’Opunohu es decandeix. Cada minut d’espera incrementa la ràbia del capità. Els homes tornen abans que es faci fosc. Els natius de Watea els han promès recuperar la cabra i fingien buscar-la, però tot era una farsa. L’home de mar decideix que les muntanyes no l’aturaran. Després d’una segona nit covant la fúria, Cook planeja atacar en dos fronts. Mobilitza una quarantena d’homes en tres bots a les ordres del lloctinent Williamson i una altra expedició a les seves ordres que farà la travessa a peu.

El dia és molt humit. A l’hora del sol, la inesquivable ascensió a les muntanyes és dura. Cook està a punt de fer quaranta-nou anys i ho acusa. Però no s’arronsa. Arriben a Watea abans que els tres bots de Williamson. El cap Hamoah els diu que no en sap res, de cap cabra negra. Allà ningú no sembla saber-ne res. Omai, que fa de traductor, és feliç amb les ordres del capità.

—Doncs digue’ls que he parlat amb molta gent i que, per això, estic del tot segur que tenen la cabra. Els dius també que si no ens la tornen aviat els cremaré les cases i les canoes.

Res no canvia fins que no arriben els homes de Williamson. Aviat descobreixen que s’han avançat a les ordres del capità.

—Com que no col·laboraven he cremat una vintena de cases i moltes de les seves canoes de guerra.

Quan tot hagi acabat el capità Cook escriurà al seu diari sobre aquest dia de devastació amb una fredor que fa feredat: «Els hem causat tants danys que trigaran anys a rescabalar-se’n». Les destrosses de Williamson només en són el preludi. Cook dóna l’ordre i els seus homes es passen la tarda cremant i saquejant tot el que troben. Els natius fugen esperitats. Els poblats fumegen. La nit és llarga i les fogueres no s’extingeixen. L’endemà al matí encara no hi ha cap senyal de la cabra robada. Cook ordena Omai que enviï un emissari al cap Mahine.

—Si no ens tornen la cabra calaré foc a tots els cases de l’illa i destruiré totes les canoes.

Un dels maoris memoritza el missatge i se’n va. Cook ordena els fusters que destrossin les tres o quatre canoes que queden a Watea. En comptes de rebentar-les, els fusters les desballesten. En canvi, les cases dels natius les destrossen amb destrals després de socarrimar-les. Es veuen tantes columnes de fum que algunes dones mooreanes creuen que hi haurà una erupció volcànica. Cook insisteix en les seves ordres de destrucció massiva, tot i que els seus homes cada cop n’estan més tips. Ja ningú no gaudeix amb les destrosses. Se n’han cansat. Alguns dels oficials miren el capità amb neguit. Es pregunten si no s’ha begut l’enteniment. A la una del migdia pugen als bots i se’n tornen tots cap als vaixells. Sense la cabra.

A les quatre de la tarda apareix una canoa sola a l’entrada de la badia. La primera que veuen navegar en els dos últims dies, i probablement una de les poques que queda sencera a tot Moorea. D’entrada no poden clissar qui hi va, però s’acosta ràpidament als dos vaixells ancorats i aviat s’adonen que transporta dos nens i una cabra. La cabra negra. La cabra negra prenyada. Els mooreans capitulen, però els nens no mostren cap signe de reverència ni molt menys es prostren davant dels britànics. Parlen en nom del cap Mahine. Diuen que un tahitià s’havia endut la cabra a l’illa del costat i per això han trigat a recuperar-la. Deixen la cabra prenyada a bord i se’n van remant sense mirar enrere. Cook observa la canoa que travessa les aigües calmes. Cau el dia a la bella badia d’Opunohu. Al fons el foc consumeix les últimes cases de Moorea. La cabra negra esbiega.

[El capità Cook va morir a la badia de Kealakekua, Hawaii, el 14 de febrer de 1779. La cabra negra havia parit molt abans. Mare i filla el van sobreviure. Malgrat l’efecte de la taca negra, amb els valors obtinguts a partir de la paral·laxi solar del trànsit de Venus observat a Tahití el 1769, Hornsby va escriure el desembre de 1771 que “la distància mitjana entre la Terra i el Sol és de 93.726.900 milles” (Philosophical Transitions). Amb els mitjans actuals s’ha establert que aquesta distància és, en realitat, de 92.955.000 milles, una diferència ínfima.]

Màrius Serra

Coneix la resta d’escriptors cienciaferits a Mètode.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]