L’art nostre de cada dia

On som?, fa l’Aritz mentre treu el nas a la vida des de la panxa de la mare. Alguna cosa li hauré de dir, sa mare i son pare no estan per bròquils i els iaios, que viuen tots fora de la ciutat, no han pogut acudir a donar-li la benvinguda, són coses que passen aquesta primavera que l’Aritz neix. A sobre, el xiquet fa la pregunta des d’una foto pel mòbil, vermell com una flama, de reüll, és clar que no se’n refia del tot o potser és que té gana i no ha sopat –eren quarts de nou del vespre– i ja s’adona que sa mare, amb màscara, més aviat pareix flotar per l’espai sideral i son pare plora i riu. L’Aritz també es posarà a plorar i riure a la vegada, que ja va dir el vell Rabelais que això és el que farem tota la vida des del moment de néixer. Que dius que vols saber on som, xiquet. Veuràs.

Els nadons no hi guipen res segons que diuen però potser no és veritat del tot, com que ningú no se’n recorda no hi ha memòria visual compartida i els investigadors de la cosa s’ho guarden per a les publicacions acadèmiques i prou. Dic, em pareix, eh. No és que tingui ganes d’ofendre sinó que he renunciat a qualsevol afecció, que tinc una edat i dic el que em plau. El marrec que ara em mira pel mòbil assenyala amb els ulls alguna cosa darrere meu. No en la foto que us deia sinó en i des del primer vídeo que son pare m’enviarà a partir d’aquell moment de gràcia, així el veig riure i plorar a la vegada i, a més, els ulls plori-riotes són dards lluents cap al darrere meu, hi veu més que jo! Ho diré amb paraules rabelesianes que m’apropio per evitar confusions:

‘Amigues i amics lectors que aquest conte llegiu,
Renuncieu a qualsevol afecció,
I quan el llegiu no us escandalitzeu:
No conté mal ni infecció,
Per bé que tampoc no cap gran perfecció.
Si no hi apreneu, almenys rigueu:
El meu cor no pot triar cap altra matèria
Quan veu la recança que us consumeix i us mina;
Millor és escriure de la riota que no pas del plor,
Car allò humà propi és riure.’

Mira, Aritz, som més o manco ací. Si vols perfecció, mal i infecció caldrà acceptar. Si no vols infecció ni mal –i de moment no, xiquet, que prou malament que ho hem passat mentre esperàvem que sortissis de la panxa de la mare i a fora hi havia passa i pesta– no esperis cap gran perfecció. Una perfecció petita, mira, per què no. Com el teu plori-riota, la teva riota-plor. Quina alegria, tu. Continuem. Si no en podem treure cap ensenyança de moment, almenys riguem. Quina cosa, tieta, què hem d’aprendre, pregunta el carallot i em mira encara més i més fix i assenyala encara més darrere meu i plora i riu. Ets massa petit, criatura, per començar ja amb la moral de la història, val més que ara de moment aprenguis de popar, cagar, pixar, dormir sobretot, sentir i reconèixer les veus que et parlem amb tonada poca-solta i anar-te fent a la idea. No, tieta, ho vull saber ara. Per què riu el tiet? És a ell a qui mira el menut, al manso que tinc darrere que riu i riu i somriu i riu perquè així és ell, l’home-riure, perquè, li dic a l’Aritz amb paraules menudes com ell: ‘Car allò propi de l’home és riure.’ I l’Aritz s’ho creu, però al cap de no res hi torna, amb una altra pregunta: Què és la recança, tieta? Què vol dir que us consumeix i us mina?

Redeu amb el xaval. És una manera de dir, Aritz, no t’ho prenguis a la valenta. De dir què? I què vol dir ‘manera de dir’? M’estic començant a sufocar, no sabia pas que ser tieta fos tan comprometedor. Aquest ninó és com una capsa d’aquelles antigues dels apotecaris per guardar-hi drogues fines decorades amb motius grotescs i riallers, com la cara que fa ara mateix l’Aritz. Si creus que no hi veu ni té encara res a dir somrius només de veure’l perquè la carona i les cames i manetes dibuixen en l’aire rialles, però si t’agafa desprevinguda com ara a mi aquest nin, la capsa antiga s’obre i va i resulta que el mestre Rabelais torna a tenir raó perquè hi surt un filòsof antic: coneixement sobrehumà, virtut meravellosa, coratge invencible, sobrietat sense parió, alegria veritable, confiança absoluta, desinterès increïble vers tot allò que els humans tant s’amoïnen, corren, treballen, naveguen i lluiten.  La recança, tieta, són els carrers deserts? Uf, que dic.

Una mica sí, xiquet, una mica sí que ho són. No hem pogut venir a coneixe’t fins que tens un mes, i vivim a un salt de metro! Els carrers deserts, els has conegut, tieta? Sí, una mica sí. I mira, Aritz, la recança és aquesta: haver de llegir al diari paraules com les que ara et diré: La bellesa que hem construït només la comprenem quan la buidem de nosaltres. No en fotis ni cas.

Para de llegir bestieses, tieta.
Prou que l’hi dic, noi, potser a tu et creurà més, fa l’home-riure darrere meu.
Teniu tota la raó.
I plori-riem a la vegada.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.